Bloc de Toni Rodriguez Cortés a Cassa Digital

Toni Rodriguez Cortés - La Salle

Toni Rodriguez Cortés — Fri, 21 Oct 2011 19:19:42 +0200

"Dimarts amb el meu vell professor", és una novel · la autobiogràfica, escrita per Mitch Albom el 1997. La història va ser adaptada més tard per Thomas Rickman en una pel · lícula televisió (dirigida per Mick Jackson), la qual va ser presentada el 5 desembre 1999 , i protagonitzada per Hank Azaria. Explica la veritable història de Morrie Schwartz, sociòleg, i la seva relació amb el seu alumne, Mitch Albom. Tant la pel · lícula com el llibre de crònica de les lliçons sobre la vida, Mitch que aprèn del seu professor, que s'està morint de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), també coneguda com a Malaltia de Lou Gehrig.

Fa uns dies que em vaig trobar, en una cafeteria del poble, a un vell professor de la meva època escolar. Em va donar alegria, ja que ens veiem de tant en tant i ens saludem des de lluny, algunes de les vegades que deixo les meves nenes a l'escola, però en aquesta ocasió, vam tenir l'oportunitat de poder saludar-nos, no només amb gestos, sinó també amb paraules.

Ja de tornada a casa, em va venir a la memoria, el llibre d’abans. Durant la conversa que vaig mantenir amb el "germà" Salvador, que així és com es diu, no ens vam profundir en lliçons de vida, ni res d’això sinó que vam estar recordant, alguna malifeta per la meva part, i la meva relació en general amb el col · legi. Feia uns dies, que havia llegit el meu reportatge "Tunísia, després de la revolució", del blog, i em va felicitar pel text. Li va agradar. Jo lluny de presumir per això, vaig tornar per un moment a la meva aula escolar al col · legi de la Salle, com si el meu professor m’ estigués felicitant per un treball lliurat o per un exàmen amb bona nota. Però després, també em va dir, que havia llegit un altre article meu "La tornada a l'escola" en què va recordar llegir alguna crítica al col · legi de la Salle. En aquesta ocasió, em vaig sentir com si m'estigués renyant per no haver fet els deures. No em va importar, però li vaig dir que estava equivocat, que no hi havia cap referència negativa cap al col · legi, sinó simplement al que hem de gastar en llibres perquè els nostres fills puguin estudiar.

Per tot això, vaig recordar la relació que he tingut, amb tots els meus professors, amb totes les meves senyoretes i amb tots els "germans" del col · legi de la Salle. I vull tambè fer-li saber el que sento per el col.legi. Un col · legi al qual he estimat i defensat fins al dia avui.

No tinc a cap vell professor en particular, per parlar de lliçons de vida, sinó a molts. Com en el llibre, he après lliçons amb cada un d'ells i he après i acceptat els valors que aquesta institució sol transmetre a tots i cadascun dels seus alumnes, de vegades en forma de felicitació, i altres en forma de càstig. Per això tinc les meves filles en ell, i per això em sento content i tranquil, que estiguin estudiant a la mateixa institució que ho vaig fer-ho jo. Perquè aprenguin els mateixos valors que jo vaig aprendre, i els puguin transmetre als seus fills, igual que ho estic fent jo, i ho van fer els meus pares amb mi.

Deixant les religions de banda, i sentint-nos o no creients, l'educació, el fonament i els valors que han transmès i segueixen transmetent, són únics, i per tot això em sento orgullós d'haver pogut estudiar al col · legi de La Salle. Com en el llibre, el meu gran record als que van fer possible molt del que sóc: Germà Salvador, Germà Francesc, Germà Eduard, Germà Carmel, Germà Jesús, Germà Joan de secreteria, Germà Joan Carles, Mestre Díez, Mestre Rosell, Mestre Verdaguer, Mestre Dausà, Senyoreta Oliveres, Senyoreta Assumpsión, Senyoreta Maria, Senyoreta Nuri, i a tots els que han passat algun dia per la meva classe i la dels meus companys, i que ara no em venen a la memòria.

Per desgràcia, alguns ja no son amb nosaltres, però vull recordar-los, com ho feia abans, quan tocava el timbre per haver d'entrar a la classe.

Toni Rodriguez Cortés - La tornada al cole

Toni Rodriguez Cortés — Wed, 14 Sep 2011 09:09:09 +0200

És ja un ritual, tots els mesos de setembre, lo de la tornada al cole, els anuncis de la televisió ens ho recorden ja, des de mitjans d’agost, però aquests ens preparen i ens recorden que aquesta tornada val diners…..i molts.
Ja des de fa uns anys, aquí al poble, s'ha posat en marxa la campanya del reciclatext, que no és més que el fet de recuperar els llibres de text dels alumnes antics, perquè els nous els puguin aprofitar. Fins a aquí tot em sembla correcte i ho recolzo, això fa anys que s'havia d'haver fet. Però tinc un dubte que em preocupa. Jo em vaig adherir a aquesta campanya des del primer any, des que la meva filla mes gran cursava tercer de primària, avui ja fa cinquè i aquest any s'ha afegit la petita que fará tercer, ja que als cursos de primer i segon de primària no és possible fer-ho. Aquest any he hagut de pagar solsament en llibres, o millor dit en fitxes, 404 euros per les dues, a part he tingut que afegir, llibretes, bolígrafs, flautes, calculadores, llapissos, retoladors i altre material necessari per completar el pack que ens demanen els col•legis, tot aquest material suma 140 euros més de despeses, o sigui que he hagut de desembutxacar 544 euros de material escolar en total, per a un curs!!! I el millor de tot és que, segons les factures dels llibres, m'he estalviat uns 400 euros, del reciclatext, que sumats als anteriors sumen un total de 944 euros.
És normal això? Pregunto. És normal que dues nenes, que estudien tercer i cinquè de l'antiga E.G.B. tinguin una despesa de prop de mil euros per estudiar?, un curs!!!!
Si algú m'ho pot explicar, siusplau, que ho faci, per que per molt que ho intento comprendre no m'entra al cap.
Això és el que valen 3 enciclopèdies senceres en tres idiomes diferents !!!
Ja no em vull referir, als diners que el pares hem de pagar cada mes de setembre, que son molts, si no a la ética. A on anem a parar?
Se que es un topic de cada any, però es que no ho entenc. El cost total de l'ensenyança mínima, obligatoria i "GRATUITA" d'un nen, pot ser d'uns 5000 euros!!! sense sumar-hi, l'escola bressol, que barata no es, i la carrera universitaria si es donés el cas. No es un problema personal, ho es en general.
Per acabar, m’agradaria fer dos últimes preguntes:
Que passaria si algun any, no pogués pagar tots aquests diners? Podrien, les meves filles, fer la tornada a cole, o no?

TONI

Toni Rodriguez Cortés - A on són els diners?

Toni Rodriguez Cortés — Wed, 24 Aug 2011 12:21:51 +0200

Que la crisi que existeix a nivell mundial ens ha afectat, i de quina manera, és indiscutible.
Però, per que hem arribat fins aquí? Per que no hi han diners?
Treure una tesi d'aquest tema i en poques paraules és difícil, però si parem esment al que fan amb els diners, o millor dit, a on va els diners, es molt senzill. No cal donar-li moltes voltes per comprendre el resultat final.
En primer lloc, estan les estafes que al nostre país s'han produït en els últims temps. Els molts personatges que han sortit beneficiats d'aquestes estafes, ho podrien explicar. A on son aquests diners? Per que, molt detenir i culpar, però els diners no surten per enlloc. A part, que a aquests senyors, per cridar-los d'alguna manera, les fiances que el jutge els imposa, les solen pagar sense cap tipus de problema i barates no són, i surten al carrer riguin-se de tothom. Se'ls podrà imputar, se'ls podrà posar multes, se'ls podrà fer el que sigui, però el problema en si no s'arregla, perquè els diners segueixen sense sortir. I qui ho paga? nosaltres, és clar. Suma i segueix.
D'altra banda, estan els molts: presidents, vicepresidents, adjunts a presidència, directors, sotsdirectors, adjunts, secretaris, secretaris dels secretaris, i altres vividors que existeixen en tot el país a costa dels quals treballem, que en aquests moments som pocs, ja que l'atur registra prop de cinc milions de persones a les seves llistes. Cal tenir tota aquesta gent? Els necessitem?
Mantenir a tot aquest tipus de burocràcia exigeix molts diners, per que els sous que es solen pagar en aquest sector, barats no són. Però per mantenir a aquesta mena, retallem en sanitat, veritat senyors? Suma i segueix.
I parlant dels aturats, lògicament també s'ha de fer front a aquest sector, per que ells si s’ho han guanyat, si cobren és per que han cotitzat, això està clar, però també s’han de pagar.
Però ull, els diners que s'utilitza per pagar a aquest sector, no tot es queda aquí. Durant els últims anys hi ha hagut al nostre país un augment desproporcionat d'immigrants, ja que segons es deia era necessari, per que l'immigrant sol acceptar treballs menys remunerats que qualsevol habitant d’aquí, i així l'empresari pot fer-se més ric. Això dóna per a un altre tema i és millor que talli aquí. Doncs bé, aquests immigrants que, per descomptat han cotitzat, també estan cobrant l'atur. I que passa ara? Que molts dels quals van venir a treballar ja no estan aquí. Primer, no hi ha treball, i segon, els és molt mes fàcil viure en els seus països d'origen amb el que cobren del nostre, que fer-ho aquí. Diners que se’n van per no tornar. I segons les estadístiques, són molts els que han deixat aquest país per la falta de treball. Suma i segueix.
Amb tot això i moltes més petites coses, que també solen sumar, és normal que ens trobem en aquesta situació. Una situació que sens dubte no es podrà arreglar, en molt temps. I és que els diners desapareixen, es gasten i se’n van, com heu pogut llegir i aquí al final solsament ens queda el resignar-nos, continuar pagant impostos per "ajudar a tenir mes diners entre tots" i intentar arribar a final de mes, amb el poc que ens queda i encara gràcies.

TONI

Toni Rodriguez Cortés - Tunísia, després de la revolució

Toni Rodriguez Cortés — Thu, 28 Jul 2011 10:34:00 +0200

Durant els últims quatre anys, he passat les meves vacances d'estiu a Tunísia. La meva dona és nascuda allà, i és visita “obligada” cada any a la meva adorable sogra i a tot el conjunt de la meva família política, que no són pocs, cunyats, cunyades, nebots, nebodes, concunyats i concunyades, així com el de també, visitar els llocs mes recòndits d'aquest preciós país, que tampoc són pocs.
Però aquest any, l'acostament cap a Tunísia va començar abans del previst, i no per que viatgés abans, sinó pels esdeveniments que allí estaven transcorrent des que, el 17 de desembre, el jove Mohamed Bouazizi s'auto-immolés, calant-se foc enfront de l'ajuntament del seu poble natal, Sidi Bouzid, al sud del país.
Els esdeveniments se succeïen de manera molt ràpida, i la comunicació amb la família de la meva dona era escassa i complicada, van tallar les línies telefòniques i les connexions a Internet de tot el país, i la poca informació que ens arribava, era a través de les diferents xarxes socials de la Web, les quals van jugar un paper importantíssim en el desenllaç, no solament en la revolució dels gessamins, sinó també en les diferents revolucions que van precedir després als països veïns, Egipte, Algèria, el Marroc, Iemen, Jordània i Líbia, del com, en aquest últim cas, ha desencadenat en una guerra civil encara existent a dia d'avui. La preocupació va ser màxima.
La tranquil•litat va arribar quan van restablir els serveis telefònics del país i vam poder, per fi, parlar amb ells. Tots es trobaven en perfectes condicions.
Aquest any vaig començar a buscar vols per a l'estiu molt abans del normal, em donava la sensació de que tenir els bitllets a la mà ens apropava una mica mes de pressa al retrobament familiar anual. I, aquest any, amb mes ganes que cap altre. El mateix dia, en què es van anunciar a Tunísia les primeres votacions democràtiques del país, jo contemplava en el meu escriptori els bitllets d'avió per al mes de juliol.
Va arribar el dia. Dilluns 4 de juliol, la meva dona i les nenes ja portaven a Tunísia una setmana.
Vaig notar que alguna cosa havia canviat ja, quan vaig aterrar en l'aeroport internacional de Cartago: en el control de passaports, la policia de duanes era molt mes agradable que del normal. Em van preguntar, molt amablement, al fet que es devia la meva visita, van veure que el meu passaport estava decorat ja amb molts segells tunisians d'entrada i sortida del país, em vaig limitar a respondre que venia de turisme i em van convidar a no deixar de visitar, diferents llocs d'interès. Un any enrere, l'únic diàleg present, en aquest mateix lloc era un simple “al sallaam a’ laykum” ( hola) i un “shokran” (gràcies), per la meva banda i un simple murmuri per part de qualsevol policia que et segellés el passaport.
La meva dona m'estava esperant en hall d'arribades de l'aeroport al costat d'un dels meus cunyats, l'alegria de tornar a veure-li va ser molt gran.
Una altra anotació de canvi important, era la desaparició absoluta de les fotografies de Ben Alí. Un any enrere, el seu retrat et donava la benvinguda solament descendir de l'avió, i es podien contemplar, també, en gairebé tots els negocis, cases i parcs de tot el país.
La família de la meva dona, resideix a Hammamet, coneguda en totes les agències de viatges per les seves platges i oferta hotelera.
Cal destacar que a Hammamet resideixen habitualment unes 100.000 persones, podent arribar a mes d'1.000.000 en època estival. Es divideix en dues zones: nord, que és on es situa el poble en si, amb la seva mesquita, la seva medina, el seu ajuntament, parcs i zona hotelera, (allí és on habitualment estiuejo, una de les poques sorts que tinc). I la part sud: on s'ha construït un enorme complex turístic exclusivament per a això, el turisme. Meravellosos hotels, medina i mesquites artificials, construïdes per al gaudi del viatger. Les separen uns 5 quilòmetres, i encara que en les dues parts sol haver-hi prou turisme, (no és el cas d'aquest any, on s'han tancat uns 28 hotels, per falta de turisme), és la part meridional la que es porta el palmell.
El poble, tant com d’altres, va ser dels més sacsejats durant la revolució. El propi president enderrocat i la família de la seva dona, el temut “clan” Travelsi, posseïen diverses propietats estiuenques a la zona nord, les quals, íntegrament van ser cremades, saquejades i algunes fins i tot totalment destruïdes durant les manifestacions. Vaig tenir l'oportunitat de visitar una d'aquestes mansions, concretament la de la filla de Ben Alí i del seu marit Sakher Materi, que amb sols 32 anys era l'empresari més important i l'home més ric del país, ja us podreu imaginar com va aconseguir aquest tron. La mansió es troba en una magnifica zona residencial de hammamet, enfront de la platja, no podia ser menys. Uns 1000 metres quadrats de residència, dividida en dues plantes, jardins i sortida privada a la platja.
Encara es contemplaven les restes de marbre blanc i negre que cobrien, no solament el sòl, sinó també les parets de tota l'estada i els grans sostres senyorials. 8 habitacions, cadascuna amb el seu servei i grans finestrals que donaven a la part del mar o a la piscina d'aigua salada que se situava en el jardí, ja sense aigua. Els sostres negres de sutge, i les milers d'escriptures en àrab que decoraven les seves parets, suposadament amb missatges al seu ingrat president. Gens que veure, amb el nivell mitjà del poble tunisià.
Just a la porta de sortida, una dona cega demanava almoina. Un metre quadrat d'aquell marbre blanc que folrava les parets de la casa, podría haber-li donat, menjar per dos mesos.
El sou mitjà a Tunísia, està sobre els 250 dinars mensuals, uns 128 euros, hi haurà gent que pugui cobrar més, però també n’hi ha que cobren menys, fins i tot gens. Els preus no han variat molt respecte a altres anys, si que ha pujat la carn i el peix. Per posar un exemple la barra de pa, una mica mes gran i gruixuda que la típica baguette d'aquí, sol costar uns 10 cèntims d'euro, i prendre's un cafè a les cafeteries per a homes, situades gairebé una al costat de l'altra, surt per 400 milims, uns 20 cèntims d'euro. Encara que ens pugui semblar barat, per a ells no ho és, tenint en compte els seus salaris.
Aquest any he pogut contemplar també, rotllanes de persones, homes íntegrament, compartint opinions diverses sobre política, una cosa impensable un any enrere, quan en qualsevol moment els podien arrestar per dir qualevol cosa pujada de to, en referència al règim o a temes polítics. Hi havia ulls i orelles a totes les cantonades.
Encara que el poble tunisià, sempre s'ha mostrat amable i acollidor amb el viatger, és aquest any que més he notat la seva proximitat, quan s’anadonaven que era espanyol ( el concepte català-espanyol no està diferenciat allà) em donaven la mà amb efusivitat, fins i tot s'abraçaven a mi, cal recordar que Espanya, va ser un dels primers països que va rebutjar el règim de Ben Alí. No són tan efusius amb els francesos.
Les cases i negocis, havien canviat el retrat del seu president, penjat abans a les seves parets, pel de la bandera nacional. Tots, en general, esperen amb alegria les tan esperades eleccions generals, fixades per al mes d'octubre.
El que si hi ha, és molt dubte, es presenten ni més ni menys que 96 partits polítics. Els hi ha de dreta, d'esquerres, sindicats, comunistes, i com no podia ser menys, en un país, en la seva majoria musulmà, partits islamistes o religiosos. Uns més radicals que d’altres.
En general, no volgués creure,per el que he pogut parlar amb ells, que sortís triat en les seves properes eleccions, un d'aquests partits religiosos, ja que la majoria dels tunisians , saben les conseqüències que els podria implicar. Actualment, és el país més liberal del món Magrebí. El nivell d'estudis en tot el país és altíssim (la meva dona, no habent acabat els estudis universitaris parla i escriu 5 idiomes) estudiar és totalment gratis, fins i tot la universitat, a on els hi paguen el menjar i el dormir.
La dona, a diferència de molts països veïns, té els mateixos drets que el de qualsevol home, i en la majoria de les seves oficines estatals, com a correus o companyia de la llum etc., són elles les que ocupen un nom mes elevat de llocs de treball. A Hammamet, per exemple, el director de l'oficina central de telèfon (tunis telecom), és una dona.
El que també ha canviat molt, és la presència policial als seus carrers. Quan abans te'ls trobaves en cada rotonda o per qualsevol carrer i a qualsevol hora, ara, no hi ha més que algun punt concret de vigilància en carreteres i gairebé cap pels carrers. Aquesta és la causa, que en general s'hagin incrementat els robatoris en tot el país, i que s'hagi perdut una mica la seguretat que abans existia. És el que es comenta per la seva gent, a títol personal, no he tingut cap problema al referit. La presència d'helicòpters militars sobrevolant pels pobles i la capital és constant.
A part de Hammamet, he pogut visitar alguna poblacions de la costa centre del país, com Sousse, en la qual es troba, una de les medines mes grans de Tunísia i la que posseeix el port pesquer més important del país, o Port-el-Kentaoui, la qual vindria a ser el Marbella de Tunísia, a petita escala, amb els seus iots i apartaments de luxe. No existeix cap rastre de revolució en aquests llocs.
En fi, després de tres setmanes de platja, relaxació total, i de veure que en general els tunisians segueixen en els seus quefers normals, toca l'hora de la tornada.
Volgués animar a tot aquell que desitgi visitar el país, que ho faci sense por. És un país molt tranquil, amb gent molt amable i acollidora, amb encants en cadascun dels seus racons. És l'única manera que tenim els europeus, de posar el nostre granet de sorra per ajudar a tot i cadascun dels tunisians que el dia 14 de gener van dir que ja n'hi havia prou.
I es que, un dia a Tunísia, i un s'estranya de la calma que contagia el país. Dos dies i un s'acostuma a caminar a poc a poc. Tres dies i un acaba definitivament sent devorat per aquesta simpàtica mandra que et deixa aplatanat, sense ganes de fer gran cosa, però amb un somriure pesat de benestar.
Espero, ja, ansiós, la volta per a l'any que ve i seguir podent veure passar la vida, a poc a poc, prenent un te amb ametlles assegut en qualsevol terrassa d’aquest meravellós país.

TONI