Bloc de Pere Bosch Barrera a Cassa Digital

Pere Bosch Barrera - És necessari?

Pere Bosch Barrera — Wed, 14 Apr 2010 23:02:49 +0200

Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de fer una visita al nou edifici de la delegació de la Generalitat a Girona. No parlaré en aquest cas de la qualitat arquitectònica de l'edifici de la qual en tinc alguns dubtes, en aquesta ocasió vull parlar d'un tema molt concret que és la despesa que ha comportat. Durant la visita ens varen acompanyar pels diferents espais, tant els que seran oberts al públic com els que seran d'accés exclusiu del personal que hi treballarà i, entre moltes altres coses, em vaig poder fixar en els materials que s'havien util·litzat i que són l'element que em va provocar que em fes la pregunta que encapçala aquest escrit.
Des de l'exterior ja es pot comprovar a simple vista que no s'ha escatimat; vidrieres de grans dimensions, fusteries exteriors i revestiments d'acer inoxidable, proteccions solars i malles metàl·liques del mateix material, etc. Un cop dins em va impressionar que tota la superfície de nova construcció, no la de les zones reformades, està pavimentada amb marbre blanc de gran qualitat que, en alguns espais, revesteix també les parets. Reitero la meva pregunta: era necessari? No era possible fer una arquitectura del mateix nivell de qualitat o superior amb materials d'inferior cost?
No reclamo que es fagi una arquitectura pobre d'idees ja que es pot fer molt bona arquitectura amb pressupostos molt ajustats (en realitat és al que hauriem d'aspirar tots els agents que intervenim en la construcció), reclamo que es tingui la capacitat d'administrar correctament els diners essent conscients del que signifiquen i d'on surten.
La pregunta que sorgeix finalment és qui és el responsable de permetre que s'aprovi una despesa d'aquesta dimensió, penso si és culpa de l'arquitecte que veu crescut el seu ego en veure una obra feta amb gran luxe, penso si és culpa dels polítics que pensen en el dia de la inauguració i en com de bonica que quedarà la foto envoltats d'un edifici modern i impressionant.
Per cert, pregunto, penso i no trobo resposta; potser algun dia la trobaré.

Pere Bosch Barrera - Mirada trista

Pere Bosch Barrera — Fri, 13 Nov 2009 11:20:50 +0100

Va passar fa uns dies, cap a les nou del vespre, caminava pel carrer i vaig passar per davant d'una casa, era una casa normal, sense cap característica especial, bastant vella, una de tantes del nostre poble.
Per alguna raó, en el moment de passar per davant de la porta d'entrada, vaig mirar en aquella direcció, la porta no era de fusta, no era opaca, era de vidre i es veia a dins. A l'interior hi vaig poder veure com s'havia adaptat el que suposo que originalment era l'entrada i s'havia convertit en una sala d'estar: un sofà, una tauleta, una calaixera i una petita i antiga taula on s'hi havia col•locat una televisió que, pel que es podia veure, deuria tenir uns quants anys. En el sofà dues figures, una senyora gran, d'edat molt avançada, dormia amb cara de tranquilitat amb el cap recolzat sobre l'espatlla d'una noia de mitjana edat, uns quaranta anys.
Durant el mig segon que va durar el meu trajecte pel davant de la porta vaig mirar la cara de la noia i se'm va quedar la fotografia gravada a la memoria: de pell morena, fasomia que em porta a suposar que d'origen sudamericà, i amb cara trista contemplava la televisió, sense interès, en un entorn poc alegre.
Fins arribar a casa meva vaig tenir aquella imatge rondant; em preguntava com ha de ser de dura la vida en els seus llocs d'origen per decidir deixar els seus marits, esposes, fills, filles, pares i mares i venir a un país totalment desconegut; em preguntava què estava pensant aquella noia en aquell moment; de qui es recordava davant d'una tele que no mirava de la qual sortien uns sons que no escoltava, totalment centrada en si mateixa.
Salvant les distancies, i demano disculpes per anticipat, quan vaig marxar de casa, amb disset anys, per estudiar em vaig passar la primera setmana sol, no coneixia a ningú i estava sol, em sentia sol. Sabia que era dilluns i que el divendres tornaria a casa, sabia que no passava res per no parlar amb ningú durant dos o tres dies, sabia que tot estava sota control i tot i això vaig plorar. Això em porta a preguntarme quantes nits s’hauran passat plorant aquestes persones que van venir buscant una oportunitat, una oportunitat sobretot per les seves families, en la foscor de les seves habitacions; els moments abans de dormir són els més durs de passar, tot està en silenci i només hi ets tu i les teves il•lusions però també les teves pors, sobretot les teves pors.

Pere Bosch Barrera - la veritat

Pere Bosch Barrera — Mon, 15 Jun 2009 23:03:20 +0200

Jo tinc la veritat!, tu no la tens!, jo tinc raó i tu menteixes o no saps de què estàs parlant!, ara us il·luminaré i us portaré pel camí correcte!
Aquesta és la lectura que faig, potser una mica esviaixada, del que em vol dir una persona quan comença a parlar amb l'expressió: "La veritat és que..."; no ho penso amb tothom que util·litza aquesta "coletilla" (no sé com es diu en català), depèn en gran mesura de l'expressió de la cara, del posat o de la interpretació del seu llenguatge no verbal.
I per què parlo d'això ara?, doncs perquè m'he passat tota la campanya electoral sentint-ho de boca de TOTS el polítics i acostuma a posar-me bastant nerviós. No he sigut mai d'acceptar les coses perquè si, sense arguments ni demostracions, i, per tant, em molesta força sentir un polític dient-me que la veritat d'un tema és tal i que seguidament un altre em digui que la veritat és qual; perdonin-me però aixó vol dir que algú de vostès dos m'està enganyant?, els estranya que la gent perdi la confiança en els polítics si per una regla de tres algú és un mentider?
Si algú té la veritat que ho demostri, si pot, o si no que parli amb una mica més de modèstia.

Pere Bosch Barrera - La feina ben feta

Pere Bosch Barrera — Wed, 15 Apr 2009 09:11:45 +0200

M'agrada més felicitar que criticar i, en aquest cas, no sé a qui he de felicitar per tant ho faré al conjunt en general. Em refereixo a les obres que s'han dut a terme per al reasfaltat de la carretera de Girona. Recordo que l'última vegada que s'havia fet va ser un caos, fins i tot un amic meu va tenir un accident de cotxe arran de les actuacions. Aquesta vegada segurament la major part de nosaltres ni tan sols se n'ha adonat.
No sé de qui ha estat la idea de fer-ho de nit, no sé si ha sigut un requeriment de les bases per a l'elecció de l'empresa constructora, no sé si ha sigut cosa de la direcció facultativa de l'obra (enginyer de camins), no sé si ho ha proposat Construccions Fusté, no ho sé; el que si sé és que sigui qui sigui l'artifex es mereix la meva més sincera felicitació. Ens han arreglat una carretera d'ús diari i constant que fins fa pocs dies semblava més un cami de carros que una carretera provincial i ens hem trobat una via còmode i agradable i tot sense molestar.
He d'admetre que un dia em vaig trobar les obres perquè vaig tornar tard de Girona i em vaig estar una estona parat junt amb molta altra gent però em sembla que ha estat una minoria la gent afectada i suposo que ho entendran, jo ho he fet.
Per tant, feliciats per una feina ben feta.

Pere Bosch Barrera - Sorpresa

Pere Bosch Barrera — Sat, 07 Feb 2009 23:38:54 +0100

De tota la vida hi havia hagut una imatge de Cassà que em tenia el cor robat. Venint de Girona i just des de la part superior de la baixada de la Inecsa, la perspectiva d'un poble deliciosament desordenat, fruit de la història i el pas de les generacions, em donava la benvinguda, era com entrar al rebedor de casa. El poble se'm presentava des de la part més baixa, la gasolinera i el principi del carrer del Molí, fins a la més alta amb la imponent silueta de l'esglèsia i el campanar retallats sobre el cel i que, curiosament, quedaven més o menys a la mateixa alçada que la meva, em sentia com un gegant parlant amb la campana. Aquesta perspectiva es mantenia i s'anava modificant a mida que baixaves fins al principi de la carretera de Riudellots des d'on s'iniciava ja l'entrada a l'interior dels carrers i es perdia la perspectiva.
Malauradament això s'ha acabat. Ara ens hem de conformar amb un edifici, un edifici extraordinariament massís del qual només en diré que, analitzat ailladament, el considero força correcte donada la dificultat de la ubicació i la orientació. El problema és la relació de l'edifici amb l'entorn donat que pràcticament no té entorn, està totalment fora d'escala i només té la resposta dels blocs veïns però de dimensions molt menors i després res. Entenc que en aquest lloc han coincidit dues circumstàncies que composen una barreja explosiva: una normativa massa permissiva i un promotor amb pocs escrúpols.
Recordo fa temps haver conegut una intervenció de land-art (obres d'art de gran escala basades en el paisatge i el territori) d'un artista anomenat Christo. Es tractava de col·locar una gran paret de lona de color blau enmig d'un desert dels Estats Units perpendicularment a una carretera d'aquestes típiques de les pel·lícules americanes, rectes i infinites. Segons explicava ell mateix, la intervenció jugava amb el fet que després de hores i hores veient sempre el mateix paisatge, el fet de trobar-se un mur i no saber què hi hauria després feia que el viatjant tingués interès en això mateix, en què hi haurà darrera. En realitat, darrera d'aquest mur i després de hores de desert hi havia ... més desert !!, però la percepció d'aquest ja no era la mateixa, el fet d'esperar-la amb impaciència en modificava l'aspecte, o no.
En el cas de l'edifici que us comento potser la intenció era aquesta, tapar el poble per tal que després el poguéssim valorar millor. Em sembla que ho han aconseguit però per una raó diferent, no és que volguem saber què hi ha darrera sinó perdre de vista aquesta roca inmòbil i incordiant.
Pels que hàgiu vist la pel·lícula Madagascar (la de dibuixos), em recorda al principi quan la zebra està somiant que corre per la selva i de sobte el lleó la desperta posant la seva cara davant.
Un capítol a part mereixerien els dos blocs del costat del camp de futbol, un altre clar exemple d'edificis fora d'escala.
Algú em pot explicar a qui se li ocorren aquestes idees?, prefereixo pensar que és cosa de política i no dels arquitectes.

Pere Bosch Barrera - Arquitectura de sensació - 1

Pere Bosch Barrera — Mon, 26 Jan 2009 23:03:19 +0100

Escric en aquesta ocasió amb l'esperit que sigui aquest el primer d'una sèrie relacionada amb l'arquitectura, amb l'arquitectura que intenta aportar coses.
Intentaré demostrar a la gent no acostumada a mirar arquitectura, i que potser mai ha pensat que l'arquitectura també es pot mirar, que l'arquitectura no només es pot mirar sinó que també es pot SENTIR. No pretenc ser el far que guii a ningú, no vull ser qui obri els ulls a ningú, només desitjo compartir una afició que també és una passió.
Començo facilitant un link que us portarà al blog d'un senyor australià que ha visitat un restaurant i hotel a Olot (!!!). I perquè aquesta volta per venir fins a la Garrotxa?, doncs perquè d'aquesta manera podem veure com ell viu l'experiència des de zero, sense cap idea preestablerta ni coneixement de la nostra cultura, d'aquesta manera es deixa portar totalment per l'experiència. Està en anglès però hi ha poc texte de manera que es fa força entenedor.
L'edifici en qüestió és el restaurant Les Cols d'Olot (una estrella Michelin per qui cregui en aquestes coses) i els pavellons annexes. Les dues obres són fruit de la ment i la imaginació de RCR Arquitectes d'Olot, odiats i admirats a parts iguals pel conjunt d'arquitectes. Si pregunteu a algú que estigui, més o menys, introduit en el món de l'arquitectura segurament us dirà que són uns arquitectes als quals no els funciona res, que construeixen malament i que sobreposen l'estètica a la pràctica, potser si. En aquest cas només ensenyo aquest projecte per la seva vessant de ser arquitectura de les sensacions donat que tot està pensat i col·locat per a provocar al visitant. L'arquitectura provoca que la persona es retrobi amb la natura mitjançant sensacions i intents, més o menys fructuosos, de reproduir-la mitjançant la construcció.
Els pavellons són unes construccions fetes íntegrament amb vidre (paviment, parets i sostre) que permeten estar, simplement estar, sense fer res, realitzar un intens exercici d'introspecció i retrobada amb un mateix. Estem dins d'una mena de bombolla que ens protegeix de l'exterior però ens permet disfrutar de la seva visió. Aquest tipus d'arquitectura requereix de nosaltres una intensa participació, ens hi hem d'involucrar.
Bé, espero que tingueu temps de passejar-vos-hi i, si voleu, comentar-ho.
Gràcies

El link és el següent:
http://www.pushpullbar.com/forums/spain/8220-olot-mas-les-cols-restaurant-pavilions-rcr-arquitectes.html

Pere Bosch Barrera - el món en 1m²

Pere Bosch Barrera — Sun, 21 Dec 2008 00:20:19 +0100

Ara ja ho puc dir perquè està tot acabat i no tinc por a represàlies. Acabem d'acabar la casa, ens hi hem pogut traslladar finalment però ens ha costat déu i ajuda tenir la conexió elèctrica definitiva. Us explico.
A mitjans mes de juliol fem la sol·licitud de nou suministre a la companyia elèctrica que tant ens estimem tots, a partir d'ara li direm 1. Primer de tot em presenten un pressupost de 3600€ per a la conexió; sort en tinc d'un amic enginyer que em diu que això és impossible i després de demostrar-los que la xarxa elèctrica em passa just per davant de la porta (amb certificat inclòs de l'ajuntament) es queda en 420.
Passen els dies i ningú em diu res, ningú es presenta a fer res i a primers de setembre, perquè tots sabem que el món s'atura durant l'agost a més de 5km de la costa, truco a la companyia i em diuen que resulta que l'empresa subcontractada per la feina, en direm la 2, ha rebut la notificació de l'empresa subsubcontractada 3 (un lampista), que diu que ha passat i ha comunicat que hi falta una caixa, primer despropòsit perquè a mi ningú no m'ha dit res fins que no hi he trucat. La faig col·locar urgentment pel lampista i els truco.
A principis d'octubre encara no en sé res i els torno a trucar, em diuen que vindran aviat. Tres setmanes després es presenta una empresa, la subsubsubcontractada 4, i em fa el forat a la vorera. Truco a l'empresa 2, de la qual en descobreixo el nom després de varies trucades a la 1 i fent-me el simpatic, per demanar-los, si us plau, que vagin el més ràpid possible. Dues setmanes després, a mitjans octubre, em truquen de 2 i em diuen que el tub que haviem deixat previst pel pas del cablejat és massa estret i que l'hem de cambiar (ho sabien des de la setmana anterior). El faig cambiar urgentment pel paleta i els ho dic, venen de 3 al cap de una setmana a corroborar-ho però han començat les fires de Sant Narcís i estan totalment ocupats en aquest esdeveniment, altre cop es torna a parar la resta del món.
Finalment, a mitjans de novembre, perquè després de Sant Narcís va ploure i es veu que això també porta molts problemes a la xarxa elèctrica (?), venen i em fan la desitjada conexió definitiva, encara m'emociono quan ho recordo. Aquí entra la única empresa de la qual diré el nom, Rabassedas-Surós, per agrair-los la celeritat en col·locar-me el contador, varen venir l'andemà de portar-los la documentació, repeteixo sincerament, gràcies per ser eficients.
Però no acaba aquí la història, tot i que només falta un pas: l'empresa 4 va tardar un mes més a venir a tapar la rasa i arrenjar la vorera, cosa que van fer en tres hores, mentrestant la vorera oberta i el conseqüent perill.
En resum: cinc mesos per una conexió, cinc empreses per 1m² i sort de l'amic enginyer que em va fer estalviar 3180€ (ara no tinc ganes de calcular en ptes).
No creien que alguna cosa falla?

Pere Bosch Barrera - Les sardanes són sacrificades?

Pere Bosch Barrera — Wed, 10 Dec 2008 23:50:29 +0100

Vaig començar a ballar sardanes quan tenia 10 anys amb la gent de trobades dels Amics de la Sardana de Cassà, pocs anys després vaig passar a ballar a les colles de concurs. Es va formar un gran grup de molt bona gent que, gràcies a l'Esteve Puig, voltàvem per tota Catalunya portant, a més a més, el nom del nostre poble per tot arreu; feiem concursos a Lleida, Barcelona, Vic, Tarragona, Manresa, Igualada i fins i tot a Andorra. Gràcies a això he tingut la oportunitat de conèixer molts llocs del nostre país i a molta gent.
El fet de ballar en una colla de sardanes m'ha permès mantenir uns amics durant molts anys i em va ensenyar a ser responsable i conscient que els meus actes afectaven a molta altra gent, erem un grup i tots depeniem de tots. Assajàvem un cop per setmana i feiem al voltant de 14 o 15 concursos cada any.
Ara, des de fa tres anys, hem tornat alguns dels que haviem ballat fa temps per fer d'entrenadors de les colles i estem veient que es repeteixen els problemes que teniem fa anys. La gent creix i amb l'edat canvien les prioritats, això no es pot evitar, entenc que quan un/a ballador/a està al voltant dels 18 anys vulgui fer altres coses ja que, normalment, si quan arriba a aquesta edat està ballant en una colla és perquè va començar de petit/a.
La prioritat és, crec, aconseguir engrescar a nens i nenes del voltant dels 8-10 anys que vulguin venir a ballar. Curiosament he pogut comprovar com a vegades és més difícil convèncer als pares que als nens/es. Conversant amb alguns d'ells m'han dit que no volen que les criatures vinguin perquè creuen que les sardanes són una activitat molt lligada; em sap greu dir-ho però, no és lligat que els nens o nens juguin a futbol, bàsquet, patinatge, gegants, etc? A tall d'exemple, durant la temporada de futbol es juguen uns 30 partits dels quals 15 seran a fora de Cassà i s'entrenen dos o tres cops per setmana. La colla fa 13 concursos, un dels quals és el de Cassà, i assaja un cop per setmana durant una hora i mitja.
Queda malament dir que el teu nen balla sardanes?
Queda millor dir que juga a bàsquet?
Ens avergonyim de la nostra propia dansa?
Potser nosaltres no hem sabut mostra-nos, explicar-nos; potser se'ns veu com un grup molt tancat i segurament ens hem de fer més visibles, no podme oblidar que assagem en un lloc tancat i el concurs de Cassà només es fa un cop l'any de manera que pràcticament sempre ballem fora del poble.
Convido a totes les mares i pares a passar qualsevol dissabte pel gimnàs de l'escola Puig d'Arques (s'entra pel carreró d'accés al camp de futbol per si sou allà) al voltant de les cinc de la tarda per veure com assagen la colla alevina i la colla juvenil.
Si us plau, no deixem perdre les sardanes de Cassà.

Pere Bosch Barrera - La cultura de l'esforç

Pere Bosch Barrera — Thu, 23 Oct 2008 22:20:32 +0200

L'altre dia vaig sentir per la ràdio com el nostre president de la Generalitat de Catalunya, en José Montilla tot i que que encara ens soni extrany però no per això menys correcte, predicava que hem abandonat la cultura de l'esforç. Personalment em declaro no socialista, els que em coneixen saben quines són les meves orientacions polítiques, però penso que té tota la raó.
(ara em sortirà l'avi perapunyetes que tots tenim a dins) Recordo quan era petit que jugàva al carrer amb el meu germà i en Xevi, amb una pilota destrossada fent que dos arbres eren la porteria; a casa no teniem una economia que ens permetés en aquell moment comprar-nos totes les joguines de moda ni ho necessitàvem, ni tan sols les trobàvem a faltar. Les coses s'aconseguien treballant, no al camp com els nostres pares sinó fent els deures, portant-nos bé i portant bones notes (o com a mínim no suspenent).
Per la feina que faig em trobo molt sovint visitant cases i les puc veure per dins. Hi ha una cosa que es repeteix una i altra vegada, habitacions de nens/es equipades com si fossin autèntiques vivendes anexes a la dels seus pares: televisió (plana en molts casos), ordinador, videoconsola amb gran quantitat de jocs i fins i tot algun amb nevera. Jo em pregunto: és necessari? Què aprenen aquests/es nens/es si només demanant les coses ja els les donem? Quina convivència tindran amb els seus progenitors si es passen tota l'estona que estan a casa a la seva habitació?
Com a apunt, crec que, a part de la cultura de l'esforç hem perdut la cultura de la conversa.
Periòdicament surten estudis que ens diuen que els joves s'emancipen cada vegada més tard, és veritat. Quines són les raons? Tots sabem que una de les més importants és el preu de la vivenda tot i que sembla que aquest és un tema en vies de solució mal que els pesi a alguns. A més a més, creieu que algun/a noi/a es voldrà independitzar quan a casa dels papes disposa de tot això, aconseguit sense esforç, a més de plat a taula cada dia sense haver de cuinar, roba neta i neteja gratuita de la vivenda.
ELS NOSTRES NENS SÓN MOLT BONICS PERÒ A PART DE NENS SÓN PERSONES I UN DIA SERAN GRANS I SERAN EL QUE ELS HEM ENSENYAT A SER, PENSEM-HI
Finalment he de demanar perdò per escriure de manera tant desordenada, suposo que amb el temps m'anirà sortint cada cop millor, gràcies.

Pere Bosch Barrera - Només és un començament

Pere Bosch Barrera — Sun, 12 Oct 2008 23:15:26 +0200

És la meva primera vegada, espero no fer-m'hi mal. Inicio aquest bloc per tal de fer partíceps als meus convilatans de les reflexions que m'aniran sorgint a partir d'ara.
Sóc nascut a Cassà, alguns ja em coneixeu, he estat alguns anys fora del poble, retornant-hi puntualment, estudiant i treballant, en definitiva, forjant-me una personalitat. Finalment he tornat, no he pogut evitar-ho, la terra estira molt. Aquest poble m'ha donat moltes coses i, des d'avui, m'agradaria començar a treballar per ell.
Vaig començar la carrera d'arquitectura sense conèixer ningú, cap arquitecte històric, cap d'actual, res. La primera setmana la vaig passar totalment sol ja que cap dels meus companys/es de l'institut va anar a parar a la mateixa facultat i no coneixia a ningú dels que erem allà; un dia a la bibilioteca, sol, fullejant una revista per començar a familiaritzar-me amb la carrera que estudiava, vaig trobar una caricatura de la feina de l'arquitecte, l'he guardada des de llavors ja que ha estat sempre una gran ajuda, us l'adjunto.

Res més, properament escriuré alguna cosa, he vist últimament que la cosa està animada.