Hem deixat enrera una tardor plena d'incerteses: crisi econòmica, fallides, carestia de vida, conflictes bèl.lics, picabaralles polítiques més agreujades que mai però, sense necesitat d'una perspectiva de futur immediat tan angoixosa, qui té la sort de poder dir que mai, en un moment o altre de la seva vida, no ha tingut una punyent sensació de nit, de foscor total, de no veure-hi clar, amb tot el desconcert, la por i l'ansietat que la foscor comporta en una nit de l'esperit?

Hi ha un pensament de Tagore, no per tan conegut menys encertat, que ens diu que si plorem perquè arriba la nit, les llàgrimes no ens deixaran veure les estrelles.

En això rau la diferència entre el pessimista i l'optimista: al pessimista, les llàgrimes, l'angoixa i el sentit negatiu dels seus enfocaments, no li deixen veure els estels encara que brillin esplendorosament. L'optimista no sols els veu sinò que els sap cercar darrera la nuvolada sabent que hi són fins i tot quan no es veuen i que, quan la nuvolada s'esbargeix, tornen a enviar la seva llum incomparable i inextingible.

Quina joia s'ha de sentir si es pot constatar que en algun moment de les nostres vides s'ha sigut una mena d'estel que ha dut llum a algú que no havia vençut encara les seves pors i les seves angoixes i vivia en la més absoluta foscor i ha sabut contagiar una dosi d'optimisme, per petita que sigui i ajudar a enfocar amb mirada positiva aquests moments tan difícils a que haurem de fer front probablement durant molts mesos.






 

Al remoure tots els records d'aquells quasi trenta anys de les primeres eleccions democràtiques, m'ha vingut la fal.lera de revisar tots els retalls de premsa que vaig anar guardant.

Com que no em sento masoquista, he passat per alt els que parlaven de les nostres constants picabaralles (Déu n'ho do les que vàrem tenir!) i m'he fixat més en tots aquells esdeveniments que ens donaren una satisfacció que ara, trenta anys enllà, encara perdura.

Aquests són alguns fragments d'un escrit de El Correo Catalán del dia 23 de juny de 1982:

"Juny ens sona a nervis de final de curs per nens i joves. Aquest any, per primera vegada, cinquanta ancians han rebut amb il.lusió renovada el títol universitari que els acredita haver cursat Geriatria, Sociologia i Economia. L'aforisme "El saber no té edat per a la Tercera edtat", encara que soni a tòpic, s'ha complert una vegada més..."

"...A l'acte de cloenda i homenatge a la tercera edat s'hi han unit les tres universitats catalanes i hi han assistit també les autoritats civils i acadèmiques i una representació de catedràtics universitaris jubilats..."

"...Hi han asistit diverses representacions dels alumnes dels cursets de la Tercera edat de Lleida, Tarragona i Girona. Parlant amb l'alcaldessa de Cassà de la Selva que acompanyava la seva gent gran, ha manifestat a El Correo Catalán que en el seu poble aquests cursets han estat un èxit. Solsament de Cassà han vingut a l'acte de cloenda 40 persones grans i ha anunciat que espera que per el pròxim curs funcioni l'Aula de la Tercera Edat a la Universitat de Girona..."

Dissortadament, ja no estan entre nosaltres la majoria d'aquelles persones amb les quals vaig compartir no solament l'acte institucional sinó també la divertida actuació de la tuna universitària i la gegantina "paella" que ens van servir al Poble Espanyol. Parlem de jublats de fa trenta anys!

Intento imaginar-los avui en dia: En la nostra aula cultural hi tindríem arrenglarats tot un seguit d'ordinadors i aquelles persones fruirien d'alló més adonant-se de com la tecnologia moderna  permet assumir ràpidament nous coneixements, trobar resposta a una munió de preguntes, relacionar-se amb altra gent  d'arreu del món, gent inquieta com ho eren ells i, en les tertúlies amb els fills i els néts no tindrien la sensació que senten parlar un llenguatge incomprensiu fet de paraules com internet, xats, megas, webs i altres, sinó que podrien prendre part en la conversa perquè havent jubilat el seu cos no havien jubilat el seu cervell i que, alhora, no vivint sols de records ancorats en el passat, sinó coneixent i vivint la realitat del temps actual en el qual el hi tocaria viure, comprendrien millor el perquè de la manera d'actuar, parlar i sentir de les noves generacions.

M'imagino aquella gent gran dels quals tant vaig aprendre, anant-se'n al llit no amb la tristor de ja haver-ho fet tot, sinó llevant-se amb l'alegria del molt que encara podrien aprendre.

Deia Menéndez Pidal que no s'és vell mentre, cada matí, al despertar-nos, sentim inquietud per realitzar una tasca atractiva i engrescadora que ens permeti, tot desenvolupant-la, adquirir nous copneixements.