Hem deixat enrera una tardor plena d'incerteses: crisi econòmica, fallides, carestia de vida, conflictes bèl.lics, picabaralles polítiques més agreujades que mai però, sense necesitat d'una perspectiva de futur immediat tan angoixosa, qui té la sort de poder dir que mai, en un moment o altre de la seva vida, no ha tingut una punyent sensació de nit, de foscor total, de no veure-hi clar, amb tot el desconcert, la por i l'ansietat que la foscor comporta en una nit de l'esperit?

Hi ha un pensament de Tagore, no per tan conegut menys encertat, que ens diu que si plorem perquè arriba la nit, les llàgrimes no ens deixaran veure les estrelles.

En això rau la diferència entre el pessimista i l'optimista: al pessimista, les llàgrimes, l'angoixa i el sentit negatiu dels seus enfocaments, no li deixen veure els estels encara que brillin esplendorosament. L'optimista no sols els veu sinò que els sap cercar darrera la nuvolada sabent que hi són fins i tot quan no es veuen i que, quan la nuvolada s'esbargeix, tornen a enviar la seva llum incomparable i inextingible.

Quina joia s'ha de sentir si es pot constatar que en algun moment de les nostres vides s'ha sigut una mena d'estel que ha dut llum a algú que no havia vençut encara les seves pors i les seves angoixes i vivia en la més absoluta foscor i ha sabut contagiar una dosi d'optimisme, per petita que sigui i ajudar a enfocar amb mirada positiva aquests moments tan difícils a que haurem de fer front probablement durant molts mesos.