http://blocs.cassadigital.cat// http://www.cassadigital.cathttp://www.cassadigital.cat/img/contingut/logo.png Tue, 27 Jul 2010 21:49:07 +0200 ca http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/ho-va-escriure-josep-pla-el-1972 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/ho-va-escriure-josep-pla-el-1972 Tue, 27 Jul 2010 21:49:07 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/ho-va-escriure-josep-pla-el-1972 Ho va escriure Josep Pla el 1972.

El passat divendres, 2-VII-10, vaig sentir per la radio que des de que es viuen aquests llargs mesos de crisi s’han creat com unes dues centes cinquanta cooperatives per ajudar a superar aquesta crítica situació.

Per si hi esteu interessats us recordo que al llumiguia del passat desembre 09 s’hi va publicar un article amb el títol : “Les corporacions cooperatives: una alternativa a la crisi de les empreses?, i el publicat el mes de gener d’enguany “La crisi segons Albert Einstein”.

Llegint el llibre “Per passar l’estona” de Josep Pla, l’escriptor no el fuster, on hi ha un munt d’articles seus publicats a la revista Destino, escrits des de l’any 1943 al 1975, he tingut dues agradables sorpreses: la referència al seu “...vell amic i company de periodisme, Modest Sabater...” tot fent referència al llibre de contes que en aquests mesos està publicant llumiguia; i la referència, en el seu article “Als setanta-cinc anys”, a les crisis que havia passat la industria surera, article publicat l’any 1972.

Diu així:”... Després de la guerra franco-prussiana (1870-71) el país inicià un procés d’industrialització en gran part per aprofitar les grans suredes de la comarca. Palafrugell prescindí de les seves muralles, les aterrà i s’engrandí amb un mal gust horripilant. Aquests foren els nous magnats. Les primeres famílies que engrandiren el poble no eren del país estricte: eren de la frontera i del Roselló. Aquesta industrialització del suro és una cosa molt curiosa. Ha passat per grans crisis, a causa dels fabulosos esdeveniments que passaren a Europa en aquest últim segle (XX). Però al meu entendre, la indústria no ha tingut en ella mateixa cap crisi. Les que ha tingut han estat conseqüència de la baixa qualitat de les persones que l’han dirigida. Quan el material director és bo, la industria no té crisis. La primera matèria és sempre menor a la demanda mundial. Però la indústria no és fàcil, és molt complicada, vol responsabilitat, coneixements i seny, que és el que mai no ha existit, excepte en casos esporàdics, encara que grans, en aquest país. Avui estem en un moment general de crisi, però les empreses ben dirigides treballen molt bé. La industria, veient les coses en general i objectivament, ha seguit un procés d’anarquia...”

Aquells anys eren poques les industries no dedicades al suro, en general, que hi havia a les nostres comarques i les que hi havia, llevat de les dedicades al manteniment de les del suro, eren poc conegudes fora del lloc on estaven ubicades. I jo em pregunto: avui, Pla, generalitzaria aquest raonament que fa, a la industria en general, o continuaria afirmant el seu plantejament només a la industria surera? Passats trenta-vuit anys faria uns plantejaments tan dràstics com els que va fer? Penseu que la crítica situació actual, a moltes industries, ha estat “provocada” o que ha estat fruit d’una incapacitat generalitzada?

Saber-se diferenciar és una de les claus bàsiques per trobar feina i superar les difícils circumstàncies actuals. Si superes la crisi en surts reforçat.










]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/indisolubilitat-despanya http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/indisolubilitat-despanya Sun, 11 Jul 2010 23:10:04 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/indisolubilitat-despanya Podem afirmar que, en un percentatge elevadíssim, és Catalunya la campiona del món.
Per molts anys.
   ]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/atencio-linea-discontinua-nou-radar-mobil http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/atencio-linea-discontinua-nou-radar-mobil Tue, 29 Jun 2010 15:58:11 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/atencio-linea-discontinua-nou-radar-mobil
Segons es detalla en una edició de les normes de circulació, la línea discontinua està “destinada a separar carrils. No s’ha de circular per sobre d’ella, excepte: - per a realitzar una maniobra (bàsicament fer un avançament, apunto jo); en les carreteres amb carrils estrets (menys de 3 metres), als vehicles que els hi sigui necessari.”

Sortint de Cassà, direcció a la Bisbal, hi ha un rètol que s’hi pot llegir: “ Atenció: línea discontinua indica eix de la carretera.” Hi ha el dibuix d’una carretera en corbes i amb la línea discontínua en el centre de la mateixa. I per tant entenc que vol dir que no es pot avançar. Acceptant que avui, aquí, no tothom llegeix i entén el català, (pensem que a Cassà hi viu gent de més de cinquanta nacionalitas d’arreu del món, a més dels que hi passen que venen d’altres llocs ) no hauria estat més fàcil, segur i correcte, pintar la carretera segons les característiques de cada tram? Per exemple: la pujada fins al trencant que va a ca la Clareta de cal Xapo amb ratlla contínua; un bon tram fins a can Mascordet amb línea discontínua, i contínua en els canvis de rasant; i a partir d’aquí molta línea contínua fins a Santa Pellaia, i seguint el mateix criteri, segons les circumstàncies de la carretera ..... fins a la Bisbal?

He estat trenta anys viatjant per Espanya i aquest tipus de senyal no recordo haver-lo vist mai enlloc.

Penso que seguir les normes de circulació, arreu, és la manera més fàcil d’evitar ensurts, accidents i conseqüències fatals.

“Nou Radar mòbil de control de velocitat.”

El 5 d’abril del 2009 inseria en el meu bloc l’escrit “Radar: velocitat controlada a tota la població”.

Fa uns dies vaig rebre una circular de l’Ajuntament en la que se’ns comunica que, després de fer les proves oportunes, a partir del proper 1 de juliol es posarà en funcionament un Radar Mòbil de control de velocitat, vigilat per la policia municipal.

Em permeto felicitar, i a la vegada agrair, a l’equip de govern de l’Ajuntament per la postura que han pres.

Felicitar perquè la considero encertada, i agrair-la perquè, actuant amb rigorositat ens podem estalviar molts disgustos i accidents.


]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/seients-de-seguretat-i-sistemes-de-subjeccio-per-a-criatures http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/seients-de-seguretat-i-sistemes-de-subjeccio-per-a-criatures Tue, 01 Jun 2010 17:09:15 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/seients-de-seguretat-i-sistemes-de-subjeccio-per-a-criatures
Fa uns dies vaig sentir per la ràdio un reportatge en el que es comentava que la majoria de les criatures mortes en accidents de circulació era degut a que anaven en cotxe sense portar els sistemes de seguretat adequats: sense cinturò, cadira inadequada, suplement de seient quan ja són una mica més grans i encara no fan l’alçada necessària, etc...

Recordem que està prohibit que els menors de 12 anys vagin als seients davanters, excepte que facin servir dispositius homologats, i que excepcionalment quan l’alçada del nen/a és de 135 cm., o més, podran fer servir els cinturons de seguretat també al seient del davant. En un període de temps determinat, que no puc concretar, es donaven les xifres de 71 criatures mortes i de 607 de ferides en accidents de trànsit en els que no es cumplien les normes de seguretat establertes. Les estadístiques demostren que el risc de morir en accidents si no es porta el cinturó de seguretat és tres vegades més gran.

Donades les circumstàncies està previst el canvi de qualificació jurídica d’aquesta falta donant-li el nivell d’”Homicidi ......” (involuntari?), no recordo, ni he trobat, l’adjectiu que van dir, falta que recauria sobre el conductor.

Però, entenc, que en certs tipus de transports hi ha unes contradiccions, o almenys poden crear dubtes, a l’hora de considerar-los i comparar-los: em refereixo als microbusos i als autobusos; i més quan els ocupants d’aquests vehicles són utilitzats, majoritàriament, per criatures.

Partim de la base que hi ha autobusos que no porten els sistemes mínims de seguretat, com són els cinturons. I ja no diguem dels altres sistemes de seguretat obligats a fer servir en els cotxes turismes per a les criatures d’edat inferior als 12 anys o d’una estatura més baixa als 135 cm.

Per tant ens podem trobar en la paradoxa que per un costat s’apuren al màxim les normes per aconseguir la seguretat dels nens/es quan van en turismes, que em sembla molt bé, i per altre costat no s’acaben d’actualitzar, o de complir, les normes de seguretat quan es circula en alguns autobusos. Sé que em direu que ja hi ha qui vigila a les criatures, i que no dubto de la seva bona feina; però és evident que en cas d’accident tot es descontrola i pot passar el que hauria estat evitable.

Penso que exigir, per part de qui en té la responsabilitat, busos amb els sistemes de seguretat adequats a les edats dels ocupants, seria la manera de garantir molta més tranquilitat i confiança a tothom.

Joan Maymí Coloreu
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/les-residencies-geriatriques http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/les-residencies-geriatriques Fri, 29 Jan 2010 15:22:44 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/les-residencies-geriatriques
La història del Cassà de la Selva ens diu que el primer Hospital Municipal estava situat la plaça Petita. La primera referència que se n’ha trobat data del segle XVI, concretament de l’any 1541. Posteriorment es volia traslladar a la plaça de la Coma, però finalment es va optar per traslladar-lo al carrer del Raval en un edifici de tres plantes, molt modest, enfront de l’avui carrer de l’Hospital i que posteriorment l’any 1939, quan les Escoles Nacionals van anar a la ubicació definitiva, on avui hi ha el col.legi públic Puig d’Arques, aquell va ser traslladat del carrer del Raval a la seva ubicació actual: parlem de 70 anys. Avui, donades les ampliacions que s’hi han fet, ocupa una zona molt més gran, al mateix lloc, amb el nom de Residència Geriàtrica Sant Josep.

Fins molt avançat el segle passat, els adults, solters o casats, treballant a casa o per compte aliè a fàbriques, a pagès, al bosc, ... vivien amb la família, a la mateixa casa, cuidant dels fills, dels pares i els avis; mentre podien, aquests, cuidant-se ells mateixos i del patrimoni que guardaven pels fills; i quan tocava, tothom moria a casa, al llit on sempre havien dormit, a la casa on sempre havien viscut, acompanyats de la família amb la que havien compartit problemes i alegries, festes i festetes, dies de joia i dies de tristor.

Però el pas del temps va comportar uns nous plantejaments de convivència que van propiciar, entre d’altres coses, la independització de les parelles que s’anaven formant. Derivat d’aquesta nova situació, poc a poc, però amb plantejaments dificilment irreversibles, es va fer patent la soledat de molts pares, avis, onclets, tietes, ... que, arribats el moment que no es podien atendre ells tots sols, molts van haver (han) de prendre la decissió d’anar a una Residència Geriàtrica.

I es van ampliar, i s’estant ampliant, les residències per a la gent gran, que estant quedant petites per les necessitats que hi ha.

Hi ha situacions límit que necessiten d’un lloc on poder portar al malalt que, mental o físicament, no és pot valdre ell tot sol; es crea la necessitat de qui l’està cuidant que, ateses les circumstàncies, moltes vegades ha perjudicat greument als cuidadors que han caigut abans que els cuidats.( Qui hi estigui interessat pot llegir el treball publicat per Caixa Catalunya “Què és la dependència? Suport a les persones cuidadores no professionals”) Però també es donen les circumstàncies que a aquestes institucions hi van a morir molta gent que podria, hauria, voldria morir a casa seva. Una vegada més la l’estrès que es viu, la comoditat?, supera l’obligació, el compromís congènit, amb els teus. Crec que d’aquest servei se n’ha de fer ús quan es fa necessari, imprescindible fruit d’una situació extrema que justifiqui l’ingrés del malalt, i no com un servei que només alliberi, deslliuri, als familiars.

D’uns anys ençà aquest país ha tingut la sort de disposar de persones immigrades que han ajudat a portar per un camí prou recte la necessitat de cuidar al familiar desvalgut, o fer-se cuidar un mateix. Això ha comportat, i comporta, que molta gent s’hagi pogut quedar a casa seva fins que hagi estat possible, i alguns fins el dia de la seva mort. Aquest fet ha representat un estalvi immens pels estaments oficials i per les famílies; i ha estat una ajuda i companyia, pels malalts i familiars, que moltes vegades no s’ha valorat ja no només econòmicament, sinó que ni tant sols d’una manera afable, agradosa, afectuosa, comprensiva, justa.

La majoria d’aquestes noies, dones, que fan aquesta feina, han deixat als seus marits, fills, pares, .. al país d’origen per venir al “paradís”, Europa, a guanyar-se la vida perquè, amb els diners que envien a casa seva, els qui s’han quedat puguin viure amb un mínim de dignitat. Per tant aquestes persones necessiten poder estar en situació legal, que els hi atorga el dret de poder tornar a casa seva a conviure un temps amb la família, poder tornar aquí, i aconseguir-hi el reagrupament familiar.

Qui no entén que el servei que donen s’ha de valorar justament el que val, qui no obra en conseqüència pagant el que sigui just, està abusant de la necessitat, inseguretat, por, ... de qui li està fent un servei que no té preu: fer per la persona necessitada el que no fan, o no poden fer, els seus.

Joan Maymí Coloreu]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/vols-ser-dos-anys-mes-jove http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/vols-ser-dos-anys-mes-jove Thu, 31 Dec 2009 16:18:44 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/vols-ser-dos-anys-mes-jove Al Luz y Guia del mes de Novembre del 1945 hi ha la referència de la implantació a la nostra vila d'una sucursal de "La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros". La meva àvia paterna, la Margarida Lloveras Raurich, que era molt espavilada, hi va obrir una lliberta d'estalvi per cadascun dels seus tres néts, on hi dipositava 5 cèntims de pesseta cada vegada que podia. Ella ja devia veure que aquella gent era diferent. Que podien donar més que ningú.
Han hagut de passar 64 anys perquè quedi demostrat el que la meva àvia pressentia.
Fullajeu el Llumiguia d'aquest mes de desembre, plana 94, on hi trobareu el desig de l'entitat  d' "un Bon Nadal 2007 i pròsper 2008". Si senyors, "La Caixa" ens ha regalat 2 anys a tots als cassanencs!
Gràcies amics, i bon any nou!  ]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/les-llars-dinfants http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/les-llars-dinfants Mon, 28 Dec 2009 16:36:42 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/les-llars-dinfants
Des de que el món és món a cada poble hi havia tantes llars d’infants com infants. Cada mare, cada família, es cuidava dels nou nats fins que tenien edat per anar a l’escola: repeteixo, cada llar era una llar d’infants. Recordo el primer dia que els pares em van portar a les monges , on la “madre” Francisca em va donar la benvinguda i jo com a mostra d’agraïment, li vaig fotre dos o tres cosses a les cames perquè volia marxar amb la meva mare i tornar a la meva llar d’infants: a casa meva! Tenia quatre, cinc anys: en fa uns seixanta.

És clar que de les hores ençà les coses han canviat molt. La manera de néixer, créixer viure i morir. Abans tots naixiem a casa, on la llevadora fèia les funcions auxiliars per ajudar a la mare a parir i al nou nat a venir al món; tots creixiem a casa i, de més grans, al carrer: la casa era nostra, el carrer era de tots; als patis de les cases hi havia l’hort i el galliner, i de petits ja anàvem a buscar una tomata, una ceba o un ou que encara el trobavem “acalent”. Viviem l’escalfor familiar les 24 hores del dia amb la tranquilitat de ser cuidats pels pares, avis i algun onclet o tia soltera que també hi solia viure.

N’hem parlat d’altres vegades; avui en parlarem d’una altra manera. Quan es va posar de moda la independització de les noves parelles semblava que es descobria un nou món. Tothom serà més lliure, es dèia. Aquest canvi volia dir que calien dues, tres, quatre cases o pisos (un per cada fill/a, i que òbviament que s’havien de pagar) Les hipoteques saltaven, salten, cada final de mes i calia, cal, treballar per poder-les pagar. Cal afegir-hi la campanya de liberalització de la dona [recordo que per salvar els plantejaments “antics” havia dit alguna vegada: "que treballi el que més guanyi, i l’altre component de la parella (l’home o la dona) que es quedi a casa a cuidar de l’entorn familiar, i quan els infants tinguin 4-5 anys, ja aniran a l’escola"].

En poc temps es va demostrar que el “tothom serà més lliure” era una utopia.

Del : ¡Tothom serà més lliure!, del : ¡Tothom serà més feliç! s’ha passat a que tothom, poc a poc, està més lligat, més estressat, menys autònom, més intranquil. Es van crear les llars d’infants, que ja s’han fet petites. A Cassà la primera que es va fer a finals dels any 60, als baixos de cal Nunci al carrer Anselm Clavé: la Guarderia Patufet. Més tard es va instal.lar a can Vall.llovera, a la plaça de la Coma , a les Escoles Municipals i després on està ubicada avui la Llar d‘Infants els Taps.

Avui la vida és un neguit constant, i ara resulta que el que semblava que ajudaria a salvar aquesta tensa situació per un costat, les Llars d’Infants, hi ha professionals de la medicina que opinen que no són, pels infants, el saludables que s’esperava. És evident que qui primer necessita aquest servei són els pares, doncs amb aquesta alternativa de que tinguin cura dels seus fills/es, poder anar a treballar o quedar-se a casa, tranquils, fent la feina. Els infants no les necessiten! A ells els cal, en tot moment, la tendresa, les carícies, els petons, somriures, veus, cants, paraules, olors... dels seus pares. I això no vol dir que a les institucions creades per ells no se’ls tracti bé, no els cuidin amb deliri : no és això. El que passa, d’entrada, és que no són els seus pares els qui els cuiden, i després que no es pot donar el tracte “maternal” que els nens/es necessiten. I això és molt més exagerat quan aquests infants entren a aquestes institucions a partir del quatre mesos.

Per contra hi ha un tot un col.lectiu d’infants que necessiten, indiscutiblement, un servei d'adaptació per afirmar-se amb seguretat i igualtat com a residents i fills d’aquest poble. Són els fills de les persones immigrades que viuen en el seu reduït entorn i molts d’ells, la majoria, no senten parlar ni català ni castellà fins que no van a l’escola en els cursos inicials. Aquests nens/es han de poder anar a la Llar d’Infants, gaudir de les ajudes, en tots els sentits, que les monitores els hi podrien donar i que serien bàsiques per a les criatures i pels mestres, que més endavant tindran, com ho van ser temps ha, a l’hora d’iniciar-se en els cursos elementals a les escoles d’E.G.B.

Sé que hi haurà gent que titllarà de disbarat el plantejament que estic fent. Però jo tranquil com un pernil, com dèia la Topin Girl. A Finlàndia els nens no estan obligats a ser escolaritzats fins als 7 anys. Finlàndia és el país amb menys fracàs escolar d’Europa.

S’ha avançat molt, però potser a vegades massa de pressa, sense mesurar amb rigor els pros i els contres i masses vegades valorant només que cada quatre anys hi ha eleccions i el que cal (?) és assegurar les properes. I aquest comentari, òbviament, no és a nivell municipal. M’entens?

Joan Maymí Coloreu
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/dinamisme-social http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/dinamisme-social Wed, 02 Dec 2009 12:38:53 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/dinamisme-social Al Llumiguia del passat mes de novembre hi ha un escrit d'en Josep Ferrer, amb el títol "És l'hora d'expressar-nos", en el que hi ha una frase que m'agradaria comentar: "En aquetes últimes setmanes , a Cassà s'ha creat una comissió organitzadora formada per diversos representants d'entitats locals, les quals, una vegada més, demostren el seu dinamisme social i supleixen les funcions que, en teoria, haurien de correspondre als nostres representants polítics". 
El passat dia 22 d'Octubre, vam tenir una reunió de la Taula de Participació Ciutadana en la que, des de fa uns dos anys es debaten i busquen solucions a la problemàtica que neix de la convivència entre persones de diferents cultures, costums, creences religioses, .... A la reunió, convocada per l'Ajuntament, a la que em consta que  hi són convidades totes les entitats locals (que algú va comentar que eren més de 50), llevat d'error, erem 22 persones: una regidora en representació de l'Ajuntament , 10 funcionaris de diferents serveis de la Generalitat, 2 representants del col.lectiu gambià, 2 del col.lectiu de Mali, 2 de Càrites, 1 de la Salle, 1de l'Ampa del Puig d'Arques, 1 de l'Ampa de la Llar d'Infants "Els Taps", 1 del Gramc i 1 en representació de les diferents agrupacions d'escales de veïns.
Considerant a la representant de l'Ajuntament i als funcionaris no representants de cap entitat cívica cassanenca, i a tots els altres sí,  arribem a la conclussió que hi van ser representades 8 entitats del poble (acceptant que tots els grups que representaven aquestes persones són considerades entitats locals, cosa que dubto).
Crec, sincerament, que de dinamisme social entès com a gran mobilitat,  desplegament  de les ganes de treballar per integrar voluntats,  interconnexió i treball conjunt, ... , potser en el cas que exposa en Josep és la primera vegada que es fa patent. La qual cosa no vol dir que justifiqui el sentit que entenc que vol donar a la frase. Tinc el convenciment que tothom va a la seva.
Però en aquest cas han encertat el tema, està de moda, té un abast  molt gran i, si  el Constitucional ens tomba l'Estatut, pot ser l'inici de la lluita per un nou canvi polític radical a Espanya.
Sort i endavant.
Joan
(el subratllat és meu)]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/torremansa-torreimmensa-un-comentari-sobre-la-crisi http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/torremansa-torreimmensa-un-comentari-sobre-la-crisi Thu, 12 Nov 2009 15:20:43 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/torremansa-torreimmensa-un-comentari-sobre-la-crisi
Una de les passejades diàries que faig és, per un costat a l’altre, anar fins a la Pineda Fosca i tornar cap a casa. Per un costat o per l’altre es passa per l’entorn de la Torremansa. Quan els camps són plens de blat de moro és veu gran; quan els camps són buits i domines les granges, i el bestià, es veu grandiós.
Per això crec que , amb el respecte degut al nom tradicional, se’n podria dir la Torreimmnesa.
Ah!, aprofito per felicitar als amics de la Pineda Fosca: n’han fet un lloc bonic i agradable. Llàstima que el Verneda vagi sec!

Un comentari sobre la crisi

La globalització, que ho havia de solucionar tot, ha demostrat que té avantatges i inconvenients: alguns avantatges per tots, més (?) i alguns inconvenients pels països més rics.
La distribució de les indústries als països de l’est d’Europa, als d’Orient, a l’Àfrica, ... als països més pobres, al fons no és una redistribució, encara que lenta, de la riquesa?
Potser el que s’havia d’haver fet segons la llei de Déu:  “doneu a qui no té, vestiu a qui va despullat, ...” , s’ha fet per llei natural.
S’està redistribuint la riquesa?
Si és així, benvinguda sigui la globalització.
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/prohibit-prohibir http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/prohibit-prohibir Sat, 07 Nov 2009 12:34:01 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/prohibit-prohibir
Qui em coneix sap que sóc una persona que sempre m’ha agradat passar estones a l’aire lliure, al bosc, a la muntanya ( no gaire alta, ni massa lluny de casa: el puig d’Arques, el puig de la Gavarra, els Àngels, Montnegre, ...., a la pineda d’en Rata, a la Font de Sant Cristòfol, a Santa Pellaia, ... )

D’uns anys ençà, quan les normatives de protecció del mitjà natural s’han extremat, com mai ho havien estat, he notat una dèria a posar tanques arreu, a tancar les propietats que sempre “havien estat de tothom”, que s’entengui el que vull dir : l’escriptura notarial anava en nom del propietari legal, però els veins tenien el dret, el “permis” , de passsejar-s’hi sense haver de patir, perquè aquell bosc, aquells camins, ... també “eren seus”.

Avui aquest tema ha canviat a pitjor. Hi ha una zona concreta dels entorns de Cassà de la Selva que ha empitjorat en dos sentits: l’abandó d’alguns propietaris de les seves propietats fins a fer-les semblants a un abocador de materia orgànica morta, abandonada, podrida .... una bomba que pot propiciar un foc! I la dels propietaris que recelosos de la seva propietat l’han vellat, segons les normes?, tancat boscos, camps, camins als que els nostres besavis, avis, pares i nosaltres ens hi haviem passejat tot contemplant el poble als nostres peus, tot buscant bolets, o simplement recollint llenya per fer foc a casa (netejant el bosc!), i amb un rètol de resa “Prohibit passar” t’han barrat el pas pel camí suposo de propietat privada, segons les escriptures, i afirmo que d’ús públic des de que s’hi va fer.

Prohibit prohibir, va ser un dels slogans que es van fer populars aquell maig del 1968 a París. Però va morir com l’esperit d’aquell moviment.

Només demano una cosa: que es cumpleixi la normativa establerta. Que l’administració, que és qui en té la responsabilitat de fer-la cumplir, sigui exigent en la mateixa. Que d’OFICI faci les denúncies que calguin i actui en conseqüència. Esperar que els ciutadans denunciem als altres ciutadans, a vegades veïns, a vegades amics, és gairebé una utopia. Qui cobra per fer cumplir la llei que actui.

No fer-ho pot propiciar actuacions violentes, a vegades irracionals: però a vegades, també, comprensibles.

Joan Maymí Coloreu

]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/estudi-de-gravacio http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/estudi-de-gravacio Wed, 04 Nov 2009 11:32:55 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/estudi-de-gravacio En tot cas us passo una informació, que potser ja teniu, i si no bé us pot  interessar als quinze o als que hi hagi.

FLORA I FAUNA   Estudi de Gravació.
Telèfon de contacte 622 / 623 444,   Robert.
Carretera Nacional II  km. 724  (Cal Majordom)
17481  Sant Julià de Ramis.

myspace.com/floraifauna
Info.floraifauna@gmail.com

Salut

JOan]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/irracional http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/irracional Mon, 12 Oct 2009 15:36:45 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/irracional Irracional.....

Vaig trobar a una parada de llibres que hi ha a Girona al carrer Joan Maragall, per sota del carrer de la Creu, al preu d’un € : visca la crisi!, un dels llibres que més m’han agradat dels que he llegit últimament: AVICENA, o la Ruta d’Isfahan. L’autor és Gilbert Sinoué ( escriptor franco-àrab nascut al Cairo el 18 de febrer del 1947).
“Aquesta novel.la està consagrada a una de les personalitats més destacades de la sabiduria islàmica i de la cultura universal: el metge Ali ibn Sina, més conegut a Occident com Avicena, que va ser un dels primers intèrprets d’Aristòtil i el continuador del pensament metge d’Hipòcrates. Aquest personatge històric, que va viure entre els segles X i XI de la nostra era, no apareix només com a científic en el contingut d’aquestes planes, sinó també com a conseller polític, com a proscrit i presoner, com amant apassionat i com a home sempre ple de curiositat i interrogants vitals. Basant-se en el manuscrit d’un dels seus deixebles (Abú Obeid el-Jozjani), Gilbert Sinoué segueix pas a pas aquesta accidentada trajectòria, que desembocarà a la ciutat d’Isfahán, i ens ofereix una història d’intensitat i color excepcionals”

En una conversa entre Ali ibn Sina, el protagonista, i un dels seus protectors, el príncep Sams, i tot estudiant la situació amb els seus veïns fan aquest comentari :
“- Mai comprendré el paper que acompleixen els kurds. Hi ha una actitud quelcom irracional.
-Irracional ...¿ Però encara ignores , jeque el- rais (Alí ibn Sina), que tot el món polític està dominat per aquesta paraula?“

Irracional, improcedent, il.lògic és l’antònim de racional, raonable, just, lògic, plausible, procedent.

Han passat  X segles i en molts aspectes estem vivint la mateixa irracionalitat. Aquests segles passats no han servit de res, millor dit sí: per a confirmar una vegada més que l’èsser humà és l’únic burro que ensopega repetides vegades amb la mateixa pedra.

En la vida d’una persona, d’una societat, hi ha moments de tots colors. En la política també, o és que els polítics no són persones? O no formen part de la societat? És clar que sí!. Quan les coses van bé tothom, tothom (?) , va bé (al menys dins del nostre entorn). El tercer i el quart món sempre ens són molt llunyans, boirosos, difuminats, ... quasi quasi com si no hi fossin. Quan les coses van malament, o simplement no van tan bé, i es comença a notar la flaquesa, ni que sigui en la mesura més petita, tothom comença a tremolar. I és en aquests moments, en aquestes situacions, que la racionalitat i l’actitud procedent s’han de fer més vives que mai. La prepotència, la supèrbia que mai són aconsellables, però que en determinades circumstàncies es poden entendre, suportar, acceptar, indefugiblement han de donar pas a les mostres de debilitat i humilitat, deixant a la vista de tothom les limitacions que tots tenim.  

I aquest tipus d’actitud que es reclama com a necessària sempre, i ara imprescindible, s’ha de fer patent persona a persona, a les famílies, a les entitats, a les empreses, a l’administració, a... Més que mai, el saber escoltar i decidir entre tots és inqüestionable. Tota actitud que no sigui coherent amb aquest principis, tan simple, tendeix al fracàs.

I tinc el convenciment que, avui, molts enfonsaments i desfetes s’han produït, es produeixen i es produiran per no haver entès aquest plantejament tan senzill.









 ]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/la-revolucio-silenciosa http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/la-revolucio-silenciosa Thu, 01 Oct 2009 15:25:28 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/la-revolucio-silenciosa
“Vicente Ferrer: La revolución silenciosa” d’Albert Oliveras. Ed. PlanetaSingular.

Plana 232. Educació.

"Al que per qualsevol ciutadà és un dret fonamental, l’educació bàsica o alfabetització, no sempre es compleix. Tal com han evolucionat les societats en el decurs del segle XX, l’educació bàsica ja no és un dret, sinó una obligació legal i moral, així com una arma per poder afrontar l’entorn, que en el cas contrari pot tornar-se hostil.

Segons les dades de l’UNICEF de 1998, a l’entorn dels mil milions de persones entraran al segle XXI sense els coneixements necessaris per a llegir un llibre o per signar amb el seu nom. El total d’aquesta xifra inclou a més de 130 milions de nens en edat escolar dels països pobres, dels quals 73 milions són nenes, que creixen sense poder rebre una educació bàsica. En aquest context, menys del 50 % de les nenes i de les dones d’Àfrica, d’Àsia Meridional i de l’Orient Mitjà poden llegir i escriure.

La Convenció pels Drets del Nen l’any 1989 (ratificada per totes les nacions del món excepte EE.UU. i Somàlia) va establir com un dels drets bàsics l’accés a una educació com a base d’una vida lliure i plena. Educació entesa com l’element més important en la lluita contra la pobresa, ja que potencía a la dona, protegeix als nens del treball explotador i perillós i de l’explotació sexual, promou els drets humans, protegeix el medi ambient, i controla el creixement de la població. No és poc. Però és que les conseqüències de l’analfabetisme, en aquesta creixent aldea global, són profundes, i l’educació no consisteix només en que els nens s’assenguin en un pupitre. És molt més."
 
És òbvi que les dades no s'han actualitzat a l'any 2009. Però , honestament, hem de considerar que poc, molt poc ha canviat. I podriem estar animats si el canvi hagués estat en positiu: cosa que no crec.
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/la-sort-dels-no-emigrats http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/la-sort-dels-no-emigrats Mon, 28 Sep 2009 16:06:28 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/la-sort-dels-no-emigrats
Hem llegit repetides vegades que gran part de l’evolució d’aquest món ha estat degut a l’emigració de molta gent que ha anat d’aquí, d’allà conquerint, comerciant, buscant nous horitzons, “descobrint” la terra, i la lluna!!: ara en fa quaranta anys, .... Llegim cada dia, i palpem també, les vivències; els patiments; la separació de moltes famílies: moltes d’elles no es reuniran mai més, per la mort d’algun dels seus membres o per la impossibilitat per motius econòmics de fer-ne el retrobament.

Hi ha moltes famílies que hem tingut la sort, la nostra societat es pot apuntar un ple en aquesta quiniela, que no hem hagut d’emigrar. No hem hagut de marxar a buscar el que necessita per a subsistir donat que la posició heretada ens permet viure i consolidar també la dels nostres fills. Aquests, i molts de nosaltres també, han/vam “emigrar” uns mesos, uns anys a “ciutat” a estudiar, a aprendre idiomes a l’estranger, a treballar lluny per poder millorar la situació quan tornéssim a casa, per molts de nosaltres a Cassà o els seus entorns: en definitiva vam “emigrar” per enfortir la “repatriació”.

Sense embuts: qui és que emigra? Qui és que deixa la família, abandona no seria correcte, (i abandona no seria correcte perquè precisament si emigra és per no deixar-la abandonada, ho fa per protegir-la) per un temps indefinit, i a vegades definitiu? Doncs qui en té una necessitat peremptoria, imminent, urgent, perquè de fer-ho, o no, s’hi està jugant la supervivència, el futur dels seus? I quan dic això no em refereixo a què fent aquesta emigració es podran fer una casa nova, podran comprar un apartament a la platja o a la muntanya, podran canviar de cotxe, o podran donar estudis als fills. No ens equivoquem: si emigren és per poder menjar, per poder beure aigua: per poder subsistir!

I moltes parts de món, del món pobre, ho és , de pobre, perquè abans hi ha passat, assentat i consolidat per molts decennis d’anys, el món ric, per explotar fins a l’extrem les riqueses dels diferents països deixant morir de fam, i negant la realitat, la cultura, la mateixa riquesa, l’esperit i voluntat de subsistència dels mateixos nadius. Amb l’excusa de “salvar ànimes”, amb l’excusa d’ensenyar el que els països “avançats” havien assolit, amb la mofa d’anar-hi amb un esperit de “germanor”, s’han i s’estan arruinant les cultures, societats, col.lectivitats, pobles de mig món.

I ara amb motiu de quarantè aniversari del descobriment de la Lluna continuen les descomunals despeses per anar a Mart, al Cel i a l’Infern (del Purgatori no se’n parla, crec que perquè la immensa majoria ja el passa en vida). Per favor: que s’alimenti a qui viu a la terra i sabem que mor de gana. Que es curi a qui està malalt i no té mitjans per rebre assistència. Que es vesteixi a qui es mor de fred i se l’aixoplugui en un habitacle decent. Que es dongui feina i un sou a final de setmana a qui no en té. . . Ah ¡ molt bé: ara que molts no tenen feina hem de repartir-ne més? Doncs sí: i com la trobarem aquesta feina? Equilibrant el que està desequilibrat: la distribució del pressupost mundial, de la renda mundial i fent possible que tothom tingui el mínim que es necessita per a viure. Compteu si ni hauria de feina per fer i de la que poder viure.

Si hi ha vida a Mart, si serem capaços de trobar el Cel o l’Infern, a mi se me’n refot. El que em preocupa, i pel que em revull la consciència, és que el meu veí es mori d’inanició. . . : el que necessita el món és un nou compromís social.

Joan Maymí Coloreu


]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/a-cassa-de-la-selva-tothom-va-en-cotxe-al-lloc-mes-recondit-amagat-dificil http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/a-cassa-de-la-selva-tothom-va-en-cotxe-al-lloc-mes-recondit-amagat-dificil Thu, 24 Sep 2009 13:08:36 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-maymi/bloc/a-cassa-de-la-selva-tothom-va-en-cotxe-al-lloc-mes-recondit-amagat-dificil A Cassà de la Selva tothom va en cotxe al lloc més recòndit, amagat, difícil.
Va ser un dels arguments que l’alcalde Carles Casanova, ( em va donar la sensació amb un posat encongit, indecís, confús?...crec que no trobo l’adjectiu exacte) que, amb altres paraules, va fer servir  per justificar la tria del lloc per a la construcció del Centre d’Arts Escèniques de Cassà, al pavelló polivalent que hi ha al polígon industrial. I he de dir que té molta raó, només amb un aclariment: que hi va tothom qui en té, de cotxe, s’entén.

En tot cas cal afegir-hi una cosa. Tothom va en cotxe on vol, entre d’altres raons, perquè els que hem estat responsables de la gestió municipal, i aquí permeteu-me que m’autoinculpi, encara que estem parlant de mitjans dels anys 1980 ( em sembla recordar que el tema va sortir en alguna reunió de l’equip de govern i no s’hi va donar massa importància : parlem de fa uns vint-i-cinc anys). Posteriorment, i crec que va ser una de les últimes legislatures presidides per Josep Mª Dausà que és van atrevir a fer del carrer Major direcció única (de sortida de la plaça de la Coma?) . El trasbals que es va crear entre els residents a la zona, va ser tant gran, que en quatre dies es van retirar els senyals prohibitius i tot va quedar com estava abans: anar tendint i propiciant el colapse total.

Altres zones es troben influenciades, a hores determinades, en aquest problema d’un poble amb carrers estrets, com tots els pobles; amb una població que ha crescut més del que el centre del poble pot pair; amb el fet real de què la família que té cotxe normalment té cotxes, més d’un; amb el fet que el poble s’ha fet gran en superficie perquè s’ha “primat” la construcció de noves urbanitzacions, i  en densitat de població amb els blocs de pisos, tot despreciant la rehabilitació de moltes, moltes cases del casc antic, com a tots els pobles. Això ha comportat , entre altres incomoditats, fer més gran el distanciament entre les cases on vivim i els serveis que necessitem: l’ajuntament, les farmàcies, les botigues, els col.legis; massificar més el centre del poble,  ....., i si hi sumem una actitud molt més còmoda de tothom, fruit d’una societat mal acostumada, consentida, tolerada, ... (recordo als meus anys d’infantesa els dimecres, dia de mercat, hi havia gent que venia de pagès a peu amb els cistells al braç; la majoria dels nois/es de pagès venien al col.legi a peu) ja tenim els arguments per entendre, no per acceptar, les cues, els embossos, que es formen a uns carrers determinats durant tot el dia, i en d’altres a unes hores puntuals i concretes.

I això té solució? Mireu us diré una cosa: (encara que per a molta gent la mort n’és la solució dels seus problemes) crec que tot té solució menys la mort. Primer cal una actitud convençuda, ferma i compromesa per part de l’administració municipal, ( hi ha ajuntaments que decididament han reordenat el trànsit i han tancat unes zones determinades accessibles només als veïns que hi tenen aparcament); conscienciar a la gent que de casa a l’escola no és tant lluny. Hi ha famílies que per portar als seus fills/es a l’escola van, per exemple, des del centre del poble a buscar el cotxe que tenen a un aparcament a la carretera, tornen a casa seva al centre del poble (circuit que faran dues-quatre vegades al dia) i després van a deixar-los al col.legi al carrer d’en Nyol,  a la Rambla, o a la zona Llar d'Infants -l’Aldric, aparcant al mig del carrer, “davant” de l’escola, propiciant el neguit i el bombardeig de queixes dels altres pares neguitosos que hi ha al darrera, amb el seu cotxe, .... , i que molts d’ells faran el mateix: ah!, és que falten dos minuts per les nou, o bé ja han passat !. Aquest és un altre vici que s’ha consolidat: la gran majoria de la gent en comptes de ser dels del “minut abans, són dels cinc minuts després”.Tinc el convenciment que, per uns i altres, és un problema que continuarà sense voler-s’hi trobar remei.

La “comoditat” de patir la incomoditat ! : aquesta és la qüestió.
 ]]>