Bloc de Joan Maymí Coloreu a Cassa Digital

Joan Maymí Coloreu - els efectes del tsunami del Japó

Joan Maymí Coloreu — Tue, 08 Nov 2011 15:50:17 +0100

Els efectes del tsunami del Japó.

El tsunami que l’11 de març d’aquest 2011 va sotregar la costa oriental del Japó a deu dies dels fets es van comptabilitzar uns nou mil morts i uns dotze mil cinc-cents desapareguts. Ha arruinat una quantitat molt gran de famílies i va deixar una part important del país sense cap defensa. Però el que, al meu criteri ha fet trontollar més a nivell mundial és la inseguretat, tantes vegades denunciada, de les centrals nuclears.

La central nuclear de Fukushima, al nort-est del Japó, ha estat greument afectada pel tsunami en qüestió fins el punt d’haver hagut d’evaquar els residents en uns trenta quilòmetres a la rodona; hi ha hagut fuites radioactives, va costar molt refredar els generadors i es va produir una catàstrofe nuclear de les més grans que hi hagi hagut al món.

La reacció dels països amb centrals nuclears no s’ha fet esperar: Alemanya, França, Espanya, ..., tots els països que depenen, més o menys, de l’energia nuclear s’han posat en estat d’alerta, per no dir d’alarma. Hi ha centrals en les que la data límit de funcionament s’havia allargat, en d’altres ja hi havia data de “caducitat” marcada, i per alguns esperada. El fet és que aquesta situació creada a la central de Fukushima ha encès, o posat al dia, el senyal d’alarma en la majoria de les nuclears que hi ha. Fins el punt que hi ha països, Alemanya per exemple, que es planteja abandonar definitivament aquest tipus d’energia i apostar d’una vegada i per sempre per les renovables.

I jo em pregunto. Calia esperar viure un altre 17 de maig 2007, a Xernòbil, per a conscienciar-se que l’energia nuclear, és molt perillosa i, que a la vegada té altres alternatives? Caldrà esperar una altra situació desesperada per a prendre una postura racional i segura? Espero que no.

Joan Maymí Coloreu - tres cents cinquanta càrrecs de la generalitat.....

Joan Maymí Coloreu — Tue, 18 Oct 2011 14:17:25 +0200

Tres cents cinquanta alts càrrecs de la Generalitat no cobraran la paga doble de Nadal.

El President de la Generalitat ha dit, 5-XI-2011, que per ajudar a fer front a la crisi aquest mes de desembre uns 350 alts funcionaris, entre ells els membres del govern, no cobraran la paga doble.

Diu que representarà un estalvi d’1.800.000 €. Suposo que hi deu haver diferents nivells de sous, i per tant és impossible, per mi, saber què deixaran de cobrar uns i altres.

Per tant l’única manera que tinc de fer números és dividir els € que diu que s’estalviaran pel nombre de persones que no cobraran la paga.

I dóna 5142,857 € per persona, que multiplicat per 166,386 ptes/€ ens dóna la quantitat de 855.699, 4284 pessetes. Aquest seria el sou promig d’aquestes persones. Per tant és òbvi que n’hi ha que cobren més i d’altres que cobren menys. Déu ni do!
Entre altres consideracions, no és estrany que hi hagi crisi!

Joan Maymí Coloreu - Abans eren molt nets i ara som molt bruts...? O potser és al revés?

Joan Maymí Coloreu — Sat, 15 Oct 2011 17:58:15 +0200

Abans eren molt nets i ara som molt bruts...? O potser és al revés?

Recordo de petit, i de no tant petit, que una de les primeres coses que feien les metresses de casa, quan havien esmorzat, o abans de fer-ho, era sortir al carrer amb l’escombra i el recollidor i netejar la part corresponent a la vorera i al carrer del davant de casa seva.
Avui podriem comptar amb els dits d’una, bé possem-n’hi dues, mans les persones que continuen amb aquest costum.
Els temps han canviat, les rutines també i la manera de fer de tothom és molt diferent.
Entre d’altres coses de la vida quotidiana, del “nostre pa de cada dia”, n’hi ha una que ha fet un gir de cent vuitanta graus: és la forma de comprar els productes a les botigues de queviures, avui majoritàriament supermercats, i en conseqüència el tipus d’envàs amb el que et subministren els productes i les quantitats. Això produeix un ingent volum de deixalles que terroritza al més optimista.
Si a això hi afegim que molta gent és inconscient, davant aquest problema, ens trobem els carrers plens de bruticia, papers, plàstics, envasos de tot tipus de begudes i menjars despreciant les paperers que s’han anat instal.lant arreu, i fent cas omís a les normes cíviques mínimes de convivència, recuperació del que sigui possible i respecte pels altres convilatants..
I jo penso: això es soluciona amb la quantitat de persones i vehicles que diàriament passen pels carrers a recollir la brossa apilonada? Crec que no.
Sóc plenament conscient que el poble s’ha fet gran; que s’han construit un grapat d’urbanitzacions a l’extraradi, en comptes de promocionar el munt de cases tancades que hi ha al centre del poble. Així mateix també sóc conscient de què aquestes urbanitzacions són les zones que tenen menys habitants per metre quadrat, i conseqüent- ment les zones que creen menys deixalles. Una altra cosa són les zones ajardinades que per llei s’hi han creat i que, òbviament, necessiten ser cuidades.
Crec que gran part de la solució a aquest problema passa per l’educació de tots: la reeducació de la gent major, que la tenia, i que els nous costums els hi han fet oblidar; pels de mitjana edat que ja mai havien actuat com els seus pares, avis...; i als d’edat juvenil, infantil que la immensa majoria no saben ni de què els hi parles.
Retornar als orígens no és fàcil. Les circumstàncies són molt diferents. És una feina que s’ha de començar des de casa amb l’alliçonament dels fills; paral.lelament ajudat des de l’escola i amb la exigència de l’administració en els llocs on es desvirtuin mínimament les normes de convivència.
Potser així no necessitarem tants vehicles i personal per poder tenir el poble més net.

Joan Maymí Coloreu - El 20-N a qui votarem?

Joan Maymí Coloreu — Sun, 02 Oct 2011 17:04:42 +0200

I el 20-N a qui votarem?

La situació político-econòmica actual obre molts dubtes de quina ha de ser l’actitud de l’electorat, arreu del món! , a l’hora d’anar a votar.

Els fets que han provocat aquesta caòtica situació propicia el descontentament, el desencís, el “tantsemenfotisme”, el desengany, la desil.lusió... el fracàs d’una situació , d’un estat, d’una manera de viure, creada amb molts anys , amb l’esforç de tots, sobretot dels treballadors, i anorreada, anihilada, consumida per la voluntat d’uns pocs (pocs, poquíssims, comparats amb la resta dels implicats).

(És inconcebible que, avui, la situació de fallida econòmica sigui la tònica generalitzada de la immensa majoria dels estaments oficials d’arreu, de la realitat econòmico-industrial-social creada, entre d’altres raons, pel creïxement dels països de l’est (creïxement al que tenen tot el dret) i per la falta de previssió de molts industrials d’aquí. Fa molts anys que es vivien síntomes d’aquest fet. Per a molts semblava que fent-se el sord ( i vivint, en la memòria, temps passats) els problemes no anirien a més. Molts dels qui van escoltar, concienciar-se del problema i obrar en conseqüència, continuen amb les fàbriques obertes: sí és cert que en comptes de 184 (?) treballadors avui són 24(?) : però l’empresa continua oberta.)

Però bé: a qui votarem? Honesta i sincerament crec que el vot hauria de ser un vot de càstig. I no de càstig a un partit o un altre. Un vot de càstig a tota la classe política; i a cadascuna de les primeres votacions que es produeixin a tots els nivells: municipal, autonòmic, nacional, europeu. I crec que fidel a aquest argument no n’hi ha altre que l'abstenció. Que aquest vot exemplifiqui el malestar, la indignació, el descontent que hi ha entre la gent.

Situació que, malgrat l’injust procedir, d’una manera o altra anirem pagant tots i cadascun dels habitants d’aquest planeta. I mentre les butxaques d’alguns s’aniran omplint més, i mentre aquests tinguin feina, cobrant, la immensa majoria no en tindrà i notaran cada dia les butxaques més buides i, entre d’altres limitacions, s’hauran acabat les ajudes al desenvolupament dels països més necessitats i empobrits.

El món s’ha capgirat. L’estat del benestar, en els països que el tenien, perilla. Els països que no sabien el que era, no ho sabran.

S’albiren canvis insegurs, inconcrets, imprecisos.

Penso que el vot de càstig, l’abstenció, per a la inconsciència viscuda aquests anys és la resposta justa. Ja tornarà a venir el temps del vot ajustat, pensat i mesurat al centre, la dreta, l’esquerra o la possible nova opció.

Constatar la falta de votants pot fer reflexionar als polítics, i als partits, i fer-los-hi entendre que, al fons, el país és també del poble i no només d’ells.

Joan Maymí Coloreu - un lloro, un moro i un mico, i ...

Joan Maymí Coloreu — Wed, 07 Sep 2011 11:44:46 +0200

Un lloro, un moro i un mico, i un senyor de Puerto Rico.

L’any 1986 Francesc d’A. Manill va publicar al “Semanario de Palamós” (1883-1888) una poesia que és una variant comarcal de la famosa “Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico”.

La veritat és que el títol de la poesia l’havia sentit moltes vegades, però no l’havia aconseguit mai escrita. Com que penso que és possible que hi hagi més gent que li pugui fer gràcia us la transcric.

Un senyor de Puerto Rico                                     Un veí seu, que era moro,
al balcó tenia un lloro                                            de Tetuan, va rebre un mico.
de rica ploma i bon pico;                                     Amarra aquest mico, el moro,
un lloro dels que fan oro,                                     al balcó, quedant el lloro,
dels lloros que costen pico.                               A l’altre, però lluny del mico.

Més tan i tan xerrà el lloro,                                   salta a la gàbia del lloro,
que un dia s’empipa el mico,                             surt el lloro, pica al mico,
i amb rabiós alè de toro                                      xiscla el mico, xerra el lloro
l’embesteix. S’amaga el lloro,                            i, amb l’esvalot, surt el moro.
trenca la cadena el mico,                                    I el senyor de Puerto Rico

-Per què no tanca el seu lloro?                         Cau el mico sobre el lloro.
-Per què no amarra el seu mico?                      – El lloro li clava el pico.
exclamen els dos fent coro,                                Reganya les dents el mico
volguent l’un agafar el lloro                                 i, esbarat, mossega el moro
i estirant-li, l’altre, el mico.                                   i el senyor de Puerto Rico.

Aquest renega del lloro,                                      Cap amunt s’enfila el lloro,
prometent matar el mico,                                    cap avall s’escorre el mico
mentre que, furiós, el moro                                i, faltant tots al decoro,
provoca l’amo del lloro                                        agarrats queden el moro
i embesteix a lloro i mico.                                   i el senyor de Puerto Rico

¡Ay moro, si pierdo el loro!                                  Creix el brogit; vola el lloro,
-li diu el de Puerto Rico.                                      cau al carrer sobre el mico...
Replica, cremat, el moro:                                    Burrango el de Puerto Rico,
-Pagaràs ben car el lloro,                                    veient-se amb perill el lloro,
oh, cristià! Si es perd el mico.                           altra volta sobre el mico!

Es desfà com pot, del moro.                              Eixerit, retorna el moro
Entra i pega un tiro al mico,                               amb el lloro mort i el mico.
Però l’erra i mata el lloro.                                   Auxilia el de Puerto Rico...
Cau desmaiat. Riu el moro                               I després li envia el lloro
I fuig a buscar el mico.                                       amb una carta pel mico.

que diu: “Seis onzas en oro                              Veu això l’amo del lloro.
per l’atemptat contra el mico,                           Es tira damunt del mico.
d’un cristià reclama el moro.                            Mata el mico, mata al moro,
Guardi’s, dissecat el lloro.                                 I, mort moro, mico i lloro,
Pagui’m ara, a mi, aquest pico”.                      fa un farcell...i a Puerto Rico.

Joan Maymí Coloreu - han tornat les orenetes ...

Joan Maymí Coloreu — Wed, 29 Jun 2011 15:21:42 +0200

Han tornat les orenetes...

... i han trobat la casa buida. Després de quaranta-dos anys de compartir la companyia, durant els mesos més calorosos de l’any, aquest 2011 ha estat una sorpresa per les orenetes que han pogut fer els seus nius als racons de les finestres sense que ningú els molestés.

La casa sempre plena, i en aquesta temporada de l’any amb un cert neguit per salvar els finestrals de les cagarades dels ocells, avui està desemparada, sola, plena de pols i els finestrals plens de cagarades d’oreneta que cauen dels nius, penjats de les cantonades de les finestres, on les sàvies bestioles han construït, amb el fang recollit de la bassa més propera, tot ajustant cada càrrega al costat de l’anterior, amb el temps suficient que en faciliti l’adhesió ferma i resistent, tot fent possible un niu arrodonit, ferm i segur on passaran tot aquest temps de bonaça; on neixerà la nova generació que gravarà als seus cervells, sense necessitat de les noves tecnologies, el lloc on, a la pròxima primavera, tornaran per a seguir el cicle que els seus avantpassats van iniciar.

Pero tinc el convenciment que, malgrat hauran tingut més fàcil la construcció de les seves “cases”, hauran plorat la soledat que els ha tocat viure aquesta estada a “casa seva” on passen les vacances d’estiu.

Desitjo que les noves generacions d’orenetes continuïn visitant cada any la/les casa/es “seves” i que les tornin a trobar plenes de gent que, encara que a vegades competeixen per a mantenir-la neta i sense nius, al fons es fan companyia i ja se sap que en aquesta lluita sempre guanyen els més tossuts; a última hora fent els nius on el pal o el mànec de l’escombra no hi arriba per a esmicolar la feina feta.

Orenetes: benvingudes i desitjo que quan torneu estigueu ben acompanyades.

Joan Maymí Coloreu - premis fundacio valvi 2011

Joan Maymí Coloreu — Sat, 04 Jun 2011 16:03:55 +0200

Premis Fundació Valvi 2011.

El passat dijous, 2 de juny, a la Sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi, a Girona, es van atorgar els Premis de la Fundació en la seva VI Convocatòria.

Són tres: el Premi Joaquim Codina i Vinyes, “ a la persona o entitat que hagi destacat i acrediti una trajectòria reconeguda en el camp de la preservació del patrimoni mediambiental i paisatgístic... El Premi Joan Saqués i Roca, “ a la persona o entitat que hagi destacat i acrediti una trajectòria reconeguda en el camp de la preservació, conservació, difusió o restauració del patrimoni cultural i artístic... I el tercer, el Premi Salvador Sunyer i Aimeric, “a la persona o entitat que hagi destacat i acrediti una trajectòria reconeguda en el camp de la Solidaritat i la Cooperació... Tots tres premis tenen com a espai d’actuació el marc de les comarques gironines.

El Premi Joaquim Codina i Vinyes va ser atorgat a la Revista Gavarres. “La revista Gavarres és història, és gastronomia, és llengua. És fauna i flora. Costums. Pedres. Però pel damunt de tot això hi ha les persones...” En nom de totes les persones que treballen, semestralment “Gavarres” va recullir el Premi el seu Director en Pitu Basart i Sala que va donar les gràcies pel Premi, en reconeixament a la feina que s’està fent, així com a tota la gent que hi ha col.laborat en aquests nou anys d’existència, i especialment a l’Àngel Madrià, ànima de l’editorial. La glossa del premi la va fer en Joan Boadas que va ressaltar la relació d’amistat i de mestratge que tenia amb el cassanenc Eloi Madrià, de qui va dir, més o menys, que coneixia tots els espais, racons, espècies vegetals i animals .... que hi ha a aquestes nostres muntanyes.

El Premi Joan Saqués i Roca es va concedir a Joaquim Puigvert i Pastells, nascut a Vilobí d’Onyar el 1928, “...ha compaginat durant tota la seva vida el treball de farmacéutic amb les seves aficions: la fotografia i el cinema. És autor d’unes divuit mil fotografies de temàtica diversa... i ha realitzat una trentena llarga de pel.lícules de temàtica diversa....” El cassanenc Joaquim Jubert i Gruart va fer la glossa de la figura i l’obra del premiat.

I el Premi Salvador Sunyer i Aimeric es va concedir al “Centre de Formació d’Adults de Salt Les Bernardes” . Ara fa trenta-sis anys de la seva constitució. I en la glosa, que va fer l’Antoni Puigvert, es va ressaltar la feina feta per tanta gent que hi ha treballat fent esment exprés d’en Sebas Parra, Joan Colomer, ...

Aquesta referència em va refrescar la memòria i vaig recordar que a Cassà de la Selva , l’any 1983, fa vint-i-vuit anys, també es va constituïr una l’escola d’Adults “la Popular”; que pel curs 1986-1987 va convocar els cursos de Graduat Escolar; Català Nivell B; Català Nivell C; Anglès 1r. Nivell; Anglès 2n. Nivell; Francès 1r. Nivell; Tapís i Macramè; Curs de Català Comercial; Curs d’Anglès Comercial; Curs d’Història de Catalunya; Curs de gestió, finançament i comptabilitat de les petites i mitjanes empreses; Curs de Tall i Confecció; Curs de brodats; Curs d’Introducció a la Informàtica de Gestió i Curs d’Iniciació a la Cuina.

En aquells anys les persones responsables eren la Carme Porsell, la Mª Dolors Gispert i la Xon Sàbat. Posteriorment l’escola va canviar el nom de “La Popular” pel de “Manuel Tolosà Surroca”.

A finals dels anys vuitanta l’escola es va adaptar les necessitats de les persones immigrades que no sabien ni escriure ni llegir i, no cal dir, ni català ni castellà.

Si la voluntat de les gestions municipals posteriors haguessin estat més decidides i encertades en aquest tema moltes més haurien estat les persones que se n’haguessin beneficiat, i en general el poble de Cassà, però...., i potser el “Salvador Sunyer Aimeric” algun any hagués estat per l’esperit de l’Escola d’Adults de Cassà “La Popular”, més tard “Manuel Tolosà i Surroca”.

De totes formes “mentre hi ha vida hi ha esperança”.

Joan Maymí i Coloreu.

Joan Maymí Coloreu - eleccions municipals 2011

Joan Maymí Coloreu — Tue, 31 May 2011 14:57:52 +0200

Eleccions municipals 2011.

He esperat els primers “cent” dies abans de dir-hi la meva. He llegit gairebé tot el que s’ha escrit a cassadigital i a la premsa. Més o menys he seguit les presentacions de les candidatures, i els comentaris dels candidats una vegada es van saber els resultats. Hi ha comentaris que no s’entenen si no s’enten el que és una majoria.

Tenir més vots i més regidors que les altres candidatures no vol dir tenir l’alcalde. L’any 1983 l’alcalde podia haver estat en Dausà (C.iU.) o en Mestras (Per un Cassà Millor), perquè depenia de la postura que prendrien els tres regidors del P.S.C. Doncs tot i que “Per un Cassà Millor” oferia l’Alcaldia al P.S.C., aquest partit va optar per donar els seus vots a C. i U., i en Dausà va ser l’Alcalde.

Avui, pel fet que C. i U. hagi tret més regidors, no tenint majoria absoluta, tot és possible. Quan vaig sentir al senyor Uñó que deia que qui havia tret més vots havia de ser l’Alcalde vaig pensar que la memòria és feble. Que recordi que l’any 1979, quan a la candidatura del P.S.C-P.S.O.E. li van faltar set vots per a la majoria absoluta, la candidatura de Centristas de Cataluña – U.C.D. , de la que el senyor Uñó en formava part, va atorgar els seus vots a C. i U. que havia tret un regidor menys que el P.S.C. i C. i U. va obtenir l’Alcadia.

Jo també estic d’acord amb les llistes obertes. Però us imagineu quin follon es podria formar si sortís com a més votat un que no volgués ser Alcalde, i que per això s’hauria posat dels últims de les llistes? O bé tant o més complicat: que la majoria dels regidors que sortissin elegits fóssin dels últims de les llistes (¡poseu-me dels útlims que no vull sortir!, comentari generalitzat) I encara un altre tema: et pots trobar amb el fet que amb persones de diferents partits, diferents opcions, diferents programes hagis de fer un equip de govern. Ara no es vol fer, i en aquest cas podria ser l’única opció per a governar.

Per l’experiència que en tinc, i ho dic amb tota la modèstia que sigui possible, qui té l’alcaldia ha de procurar una majoria absoluta, pactant i adaptant els programes dels partits que en formin part. I els problemes, que n’hi haurà, s’hauran de resoldre en la intimitat, mai públicament. I crec, també, que cap partit, per pocs regidors que tingui, s’ha quedar voluntariament a l’oposició.

Donada la situació actual, i els resultats electorals, crec que una bona sortida seria una entesa entre els quatre partits. Que tothom cedeixi i forci segons la representació que hi té; que els dos partits amb més regidors, C.i U. i E.R.C. i que tenen opció de tenir l’alcaldia, se la reparteixin dos anys cadascun i a treballar: que de feina no us en faltarà pas. I si no hi ha entesa, i cadascú va pel seu costat, tindreu doble feina i no en fareu ni la meitat.

Pel bé de Cassà, i també pel vostre, us desitjo molta sort.

Joan Maymí Coloreu - el nou carrer major

Joan Maymí Coloreu — Mon, 16 May 2011 15:31:35 +0200

El nou carrer Major.

És evident que les coses no es fan mai al gust de tothom. Tot i que he sentit opinions de tots els colors crec, modestament, que la majoria hi està a favor i crec també que el temps donarà la raó als tècnics que van dissenyar-lo tal com ha quedat, als qui l’han construït i als polítics que van prendre postura al seu favor.

Que els “seients “ de pedra eren grossos? S’han canviat. Que no estem acostumats a passar-hi amb el cotxe amb aquests “entrebancs? Ës qüestió de dies i, potser també, d’alguna rascada amb el cotxe. Que...: tots els que volgueu, però també és evident que tenen solució.

Hi ha un cosa que m’agradaria comentar. Comprobat que, aproximadament, la zona més ampla fa uns 9 passos dels meus; que la zona més estreta en fa uns 7; i que les furgonetes que hi poden passar en fan uns 3, crec que hi ha pas suficient per a tots: vianants, amb carros de compra i/o cotxets de criatures, cotxes i furgonetes. Però el que també crec, que com a “mostra de seguretat” a la zona estreta, on no hi ha els pilans de ferro, d’una manera o altra s’haurien de senyalitzar: pintar el terra seguit o intermitent, posar-hi uns senyals clavats fosforecents, o qualsevol cosa que determinés clarament el límit del pas cotxes-peatons.

Crec que és la manera d’acostumar-nos tots, sobretot per les criatures, a seguir el “seu lloc” de pas i tenir-lo ben determinat.

Un altre punt a parlar seria la necessitat, o no, de marcar un pas peatonal al començament d’ambdos costats del carrer a fi de fer segur el canvi de costat.

Salut.

Joan Maymí Coloreu - en josep pla ja ens va avisar.

Joan Maymí Coloreu — Fri, 06 May 2011 14:41:35 +0200

La convulsió juvenil (1959) . Una joventut apàtica (1960). La joventut (1971)

Quan tens un bon mestre, i l’escoltes, no hi ha dia que, del que et diu, no aprenguis coses noves. Quan tens un bon mestre, l’escoltes i hi coincideixes amb algun dels seus arguments et poses molt content: “Penso igual que el mestre!”, i això et satisfà.

Els tres escrits, de referència, fa un munt d’anys que van ser publicats i penso que, potser, avui estan d’una actualitat més exagerada. I perquè? Doncs per què, crec, que les condicions educacionals entre fills, pares, escola no han millorat sinó que s’han anat refredant amb el pas dels anys fins arribar a un “tantsemenfotisme” total. La prova la tenim en els nivells baixíssims de les valoracions que es donen a l’eficàcia en els estudis dels alumnes d’avui als diferents centres d’ensenyament, i a tots els nivells. Els estudis demostren que els resultats són dels més baixos d’Europa. I fins a quin punt la culpa dels mateixos la tenen les relacions entre pares-fills, alumnes-professorat., pares-professorat? Els plans d’estudi estant adaptats a la realitat? Hi ha convergència entre les noves tecnologies, la seva utilització, el professorat, l’alumnat, els pares? Se’n fa ús o abús? Se’n controla la seva utilització o hi ha un descontrol exagerat? Cal aplicar-les amb rigorositat o donar temps al temps ensenyant, els primers anys, “a fer les sumes amb el cervell: un llapis i un paper” deixant les màquines de calcular i/o els sistemes informàtics pels cursos superiors? ... Tot plegat és molt complex, però la realitat és una: que, una vegada acabats els estudis primaris, secundaris i superiors, els resultats no són els desitjables i el percentatge de joves que s’han quedat pel camí tampoc: és exagerat.

Extret de l’escrit “Convulsió juvenil” 1959. “... jo crec, modestament, que, davant els seus pares, els fills han de tenir una forma o altra d’educació, unes determinades maneres, un llenguatge verídic, un to espontani i permanent. Però , com el podrien tenir si fan tanta gràcia als seus progenitors, si davant d’ells es queden bocabadats, si els consideren tan diferents dels altres, tan intel.ligents?”

“... l’anomenada <>, la companyonia entre pares i fills, ha creat una considerable confusió que es projecta, quan arriba el moment , en l’educació, en la instrucció i, a la llarga, en els negocis en tots els seus aspectes. A base de tant d’amor, de tanta efusió i de tantes facilitats, els joves acaben per creure que els seus papàs són uns perfectes i amables imbecils, sobretot quan han començat a tenir un cert entregent, a la Universitat, per exemple, amb els companys i les seves amigues i s’han iniciat les primeres converses, que poden ser tímides i acaben essent d’un realisme cínic, que era precisament el que havien tractat de desviar els avis...”

“... la cosa em sembla més aviat clara: sobre el que passa en la joventut d’avui, que és enorme, gairebé tota la culpa recau en els papàs indefectiblement. Parlo, és clar, en general. No hi ha altra manera de fer-ho.”

“Aquests joves passen per les escoles... així ho decidiren els papàs, amb l’objecte, primer, de no tenir-los sempre a sobre, i després amb l’objecte d’obtenir un títol acadèmic... aquests joves, en general, no tenen cap curiositat, ni aspiren a saber res de res, són formes de vegetabilitat indescriptibles... quan arriba un examen qualsevol, els demanen la cosa més elemental, i , com que no la saben, els professors, fent el cor fort, els han de suspendre.”

“...aquest xicots passen per la Universitat, no arriben a tenir títol - per incapacitat manifesta – i acaben per seure en una o altra cadira del despatx familiar i sense el més petit interès per arribar a la més mínima experiència. Són èssers absolutament parasitaris., amb la innocuitat típica del ramat humà , però sempre, naturalment, al volant del seu cotxe” “... sota una aparença d’una bullanga permanent i d’una inconsciència absoluta , son grisos, vegetals, ganduls i discrets.” Em permeto afegir-hi que avui, 2011, crec que la majoria no en són massa de discrets.

“Hi ha una altra joventut – naturalment minoritària – que sembla més preocupada, per no dir angoixada. Comprenen que les coses no són tan sencilles com semblen... Comprenen molt bé que ser fill de fabricant , o de comerciant, o de banquer, o de constructor, o de botiguer, o de paleta, és aproximadament no res...”

D’aquests també en coneixem, i en podriem fer un bon llistat.

Extret de l’escrit “Una joventut epàtica – 1960.” “Vostès coneixen aquests joves. Són els qui trobant-se al seu despatx , situat a l’ombra del del seu papà, es passen les hores fent sortir per la màniga de la seva americana, el rellotge de polsera, de bona marca suïssa i dient o almenys pensant:
-Encara falta una hora! Que és pesat!.”

“És la joventut de l’apatia. És la joventut del <>; però, com que Déu no té gaire loquocitat , s’entén que el qui dirà serà el papà, o el soci del papà, o aquell senyor tan gris, que val un imperi, que dirigeix les coses del papà i que sempre sap el que s’ha de fer...”

Aquests xicots dels anys seixanta són els que avui porten, o portaven, les empreses heretades dels seus pares, dels seus avis, i que moltes han tancat. Són els que no han escoltat , que no han tingut orelles ni voluntat de seguir els camins de l’experiència, lluny d’interessos econòmics, per reorientar les empreses i treballar per aconseguir salvar-les en aquests moments difícils. Moltes s’haurien aguantat si hi hagués hagut la voluntat i la valentia, vomitant l’orgull a la paperera, de cedir-ne la direcció a un equip que treballés per enfortir-la i no, com s’ha fet moltes vegades, deixant la direcció a qui treballarà per acabar-la d’enfonsar i tancar-la.

Malgrat pesi, avui, aquest és la crua realitat “aquí, allà i acullà”.

Extret de l’escrit “La joventut – 1971” “Per a arribar a saber el que s’ha de fer en la vida es necessita una mica de tradició, de discreció, de paciència, d’humilitat. Ens trobem en un moment de domini de tots els factors contraris...”

Joan Maymí Coloreu

“Articles amb cua” Josep Pla. Edicions Destino. número 31. Pàgines 399, 440, 604.

Joan Maymí Coloreu - diputacions si? diputacions no?

Joan Maymí Coloreu — Sat, 02 Apr 2011 16:30:36 +0200

Diputacions si? Diputacions no?

A l’article d’en Quim Monzó de La Vanguardia del dimecres 9 de febrer, hi ha unes referències a la necessitat actual de les Diputacions i als comentaris fets pels senyors Enric Vilert i Jaume Gilabert, presidents de les Diputacions de Girona i Lleida respectivament. Ambdós coincideixen en afirmar que hi ha masses administracions i que els sembla bé de suprimir-les. El senyor Vilert aposta que es defineixi d’una vegada quin ha de ser el paper del Consells Comarcals ( encara no s’ha fet? doncs què hi fan? ), i el senyor Gilabert aposta per eliminar les Diputacions i convertir Catalunya en una única demarcació.

Que hi ha “administracions intermèdies que se sobreposen unes a les altres, que són un dispendi innecessari i més amb les condicions actuals de crisi, etc. etc. etc...”

“Abans de Gilabert i Vilert, va ser l’ex President espanyol Felipe Gonzàlez qui va apostar per carregar-se-les...”

Amb tota la humilitat que sigui possible, però també amb tota la veritat pel davant, he de dir que jo em vaig avançar als tres senyors als quals m’acabo de referir. Vaig ser diputat provincial, pel P.S.C., a la Diputació de Girona del gener del 1984 al setembre del 1986. Doncs bé, en una reunió de les que teníem periòdicament, presidides pel senyor Salvador Carrera i Comas, es va mostrar una certa inquietud pel possible perill de que les Diputacions continuessin amb l’autonomia que tenien, davant de la implantació dels Consells Comarcals. I jo, pardalet com sempre, vaig dir, més o menys: “Però val la pena que ens preocupem per aquest tema si d’aquí poc les Diputacions ja s’hauran eliminat?” La veritat és que tots els diputats presents em van mirar amb uns ulls mortífers que travessaven els meus. Una vegada més no vaig arribar a pardalet, sinó que em vaig confirmar com un passarell.

De totes formes me n’alegro que avui dos presidents de les quatre corporacions provincials de Catalunya apostin per una sortida digna en benefici de resoldre aquest cacau entre administracions.

Joan Maymí Coloreu

Joan Maymí Coloreu - la bomba encara no ha explotat

Joan Maymí Coloreu — Tue, 08 Mar 2011 11:43:03 +0100

La bomba encara no ha explotat

Demà, 8 de març, que era dilluns, farà un any de la nevada que va deixar-nos sense llum, tot paralitzat... : situació extrema uns dies, fins el dijous, divendres, dissabte que, poc a poc, la situació es va anar normalitzant. Llumiguia titulava el fet “Neu, caos i indignació”.

Els boscos de l’entorn van quedar destrossats. Les Gavarres feien llàstima. Ha passat un any... i encara en fan. Aquesta situació continua igual o pitjor.

Al poc temps d’aquests fets els propietaris de les zones afectades van rebre una comunicació de l’administració local en la que se’ls instava a recollir la brossa trencada, els arbres caiguts, a recuperar, en el que fos possible, la normalitat als boscos i d’aquest forma treballar per aconseguir que la bomba que podria explotar a l’estiu, amb la calor, perdés virulència i es rebaixessin les possibilitats d’un foc a les Gavarres. La veritat és que l’administració va fer una neteja i ampliació de molts camins, a fi de facilitar l’accés de vehicles en cas de necessitat; que hi ha hagut alguns propietaris que han fet cas de la comunicació que van rebre i han netejat el bosc, però la majoria s’han limitat a tallar alguns arbres caiguts als camins, sense tocar res de l’interior del bosc. Alguns ni això. I aquí cal considerar, també, l’abandó generalitzat degut a la mort de la vida a pagès i la substitució, a les cases, de l’energia que donaven els arbres tallats per la que dona l’electricitat, el gas, el gas-oil: tot ha ajudat a fer més difícil aquesta crua realitat.

Realitat palpable i visible només d’entrar a les zones boscanes pel costat que hom vulgui, fa que em permeti afirmar que la bomba encara no ha explotat. Diria més: que aquest any que ha passat fa que la bomba sigui més perillosa donat que tot el que es va trencar avui és molt més sec, que no l’estiu passat, i per tant amb moltes més possibilitats de cremar en qualsevol moment.

Tenim la primavera a la cantonada, tenim l’estiu a tocar. En pocs dies, les possibilitats d’un foc, que seria imparable, tornaran a ser vives.

Que no hàgim d’escriure un altre “Remembrança. El foc de les Gavarres” com va fer l’amic Tolosà, al butlletí de “la Colla” número 4, del juny-juliol de l’any 1964, tot recordant els 140 quilòmetres quadrats cremats aquell 3 d’agost del 1928.

Joan Maymí Coloreu

Joan Maymí Coloreu - pas de vianants elevat

Joan Maymí Coloreu — Wed, 02 Mar 2011 09:10:59 +0100

Pas de vianants elevat.

De fa alguns anys s’han posat de moda els passos de vianants elevats. Una bona manera de que els cotxes, i les motos, hagin d’anar amb compte a l’hora de creuar-los: més garantia de seguretat per a uns, els vianants, i més feina per carrossers si no es vigila a l’hora de travessar-los amb vehicle donat que, de fer-ho a una velocitat exagerada, en pot sortir malparat.

De totes formes hi ha una cosa que m’agradaria comentar. Des del dia que es van posar de moda aquests passos elevats se n’han instal.lat una quantitat descomunal i no deixa de ser curiós que “no n’hi ha cap d’igual”. Bé, dir que tots són diferents també és una exageració per la meva part, però el que sí que és evident és que a cada zona, a cada poble, tenen unes característiques diferents. D’alçada, d’amplada, de llargada, de materials dels que ha estat fabricat, les diferents formes de senyalitzar-los, de pintar-los...

I jo em pregunto: és que no hi ha cap normativa que obligui a construir-los amb unes característiques determinades? Doncs asseguraria que no. I si hi és no es cumpleix.

Al nostre poble, a “tots” els pobles, n’hi ha d’estrets i alts, d’estrets i baixos; d’amples i baixos i d’amples i alts; de ferro, de cautxú, de massa asfàltica, de pòrtland, de peces de rajoleria, ... senyalitzats i sense senyalitzar... : un pupurri que arriba a marejar.

Proposo que qui en tingui la responsabilitat en faci un estudi seriós, en tregui conclusions i s’obri en conseqüència.

Joan Maymí Coloreu

Joan Maymí Coloreu - "tres de febrer: quin merder..."

Joan Maymí Coloreu — Thu, 03 Feb 2011 16:14:28 +0100

“Tres de Febrer : quin merder...”

Avui fa setanta dos anys d’un fet del que els de la generació dels anys quaranta-cinquanta vam commemorar cada any fins que es va adormir, que no morir, quan vam ser una mica ganassos.

Aquest dia de l’any que era festa grossa, i que els més agosarats, apuntàvem com el “Tres de Febrer: quin merder...” , i no pas per influència familiar: eren prou cauts i reservats, com per a no fer-nos partíceps d’un sentiment contrari a la celebració, sinó com a fruit d’un descobriment, que portàvem amagat al nostre interior, i que vam trigar molts anys a poder manifestar el nostre rebuig als fets que propiciaven aquella rememoració i el seu significat.

Era un dia de festa general. El dia abans, a l’escola ens havien explicat el perquè d’aquest dia tres, la sort que va tenir el nostre poble i l’esperança de futur que li va donar aquest fet. Al matí anàvem a missa, i a la tarda, a la plaça del “Generalísimo Franco”, festa popular: amb sardanes, xerinola general i traca final. Traca que començava, més o menys davant de can Vall.llovera, encerclant tota la plaça, i que acabava amb l’esclat d’una bomba al davant de can Vicençó. Qui es va queixar un seguit d’anys va ser l’arbre on col.locaven la bomba: cada any es quedava amb un braç trencat.

Es feia ball a la tarda i a la nit, cinema; algun any es va fer teatre: m’han recordat una obra escrita i musicada per dos cassanencs: “La Princesita Dorada” de l’Armengol Jordà i en Pere Mercader.

El tres de Febrer del 1956, “XVII Aniversario de la Liberación” es van inaugurar les “Cases Barates”. Recordo que feia un fred que cremava. Tot esperant al “Gobernador Civil”, el senyor Luis Mazo Mendo, que va arribar amb més de dues hores de retard, molts van ser els nens i nenes que van marxar a casa seva perquè quedaven congelats. Només hi vam quedar els que “sentiem” la festa. Després visita a la “Plaza de los Caidos” i, a l’esglèsia, “Te Deum de acción de grácias”. Al llarg del dia festiu cal destacar la funció “literario-musical”, amb l’actuació de la Selvatana i la presentació per part de la ”Sección Artística del Círculo Recreativo” del drama musical “ El gran egoista”...ah! i la traca final a la plaça del “Generalísimo Franco” no va faltar. (per a més informació Luz y Guia número 130. Febrer 1956, plana 8 )

Fa molts anys que aquesta “festa” ha passat a la història. Ara podriem tornar a fer festa aquest dia 3 de febrer tot celebrant que un dia es va deixar de celebrar.

Joan Maymí Coloreu

3 de febrer del 2011

Joan Maymí Coloreu - ara que per fi s'està acabant...

Joan Maymí Coloreu — Wed, 02 Feb 2011 16:35:05 +0100

Ara que per fi s’està acabant...

En un programa que convida a la visita a la Sagrada Família hi llegeixo “Ara que per fi s’està acabant....visitarem l’obra més emblemàtica de la solidaritat catalana dissenyada per Gaudí”. I jo em pregunto: no sou molt optimistes? Ara s’està acabant? Fem memòria.

La primera pedra es va posar l’any 1882: només fa 129 anys. Qui la va posar en marxa va ser l’Associació Josefina, fundada pel llibreter Josep M. Bocabella, l’any 1866, quasi res: només fa 145 anys.El projecte inicial el va fer l’arquitecte Francesc de Padua del Villar l’any 1883. Va renunciar a l’obra i se’n feu càrrec Antoni Gaudí.

Gaudí decideix d’enllestir una façana a fí de deixar llibertat a les generacions futures en la forma d’acarbar-lo, i sobre l’any 1900 es completa la façana del Naixement.

En morir Gaudí, l’any 1926 l’arquitecte J. Sugrañes continua l’obra. Obra que va restar parada dels anys 1935 al 1952. Posteriorment van continuar l’obra els arquitectes F. Quintana, L. Bonet i Garí i I. Puig i Boada, i l’any 1976 s’inaugura la façana de la Passió. Avui l’Arquitecte en Cap de l’obra és Jordi Bonet. Ara s’està construint la façana de la Glòria.

L’obra ha tingut fortes crisis econòmiques i vives polèmiques a l’entorn de la seva continuitat. L’any 1965, centenars d’intel.lectuals, artistes i sacerdots catalans, i d’arreu del món, protesten per la continuitat de les obres qualificant-les de greu error social, pastoral, urbanístic i artístic. Tenien o no raó? Suposo que els seus raonaments havien de ser prou sòlids com per que fossin escoltats, com els dels que van decidir continuar l’obra.

Hi ha la pretensió d’acabar l’obra l’any 2026, quan es cumpleixi el centenari de la mort de Gaudí. Si es cumpleix aquest termini farà 144 anys que es va començar. Hi ha qui ho veu factible: hi ha qui dubte que es pugui cumplir.

En tot cas, també hi ha qui opina que, el fet d’haver proposat el nomenament d’Antoni Gaudí com a Sant és una altra motivació per acabar d’una vegada l’obra en qüestió.

El que si tinc clar és que jo no la veure pas acabada. I en aquest cas quan, a l’altre barri, ens trobem amb en Gaudí mirarem si ens posem d’acord sobre la necessitat, o no, d’acabar aquest obra.

Amb el que sí suposo que, avui ja, ens posariem d’acord seria en pregar a qui fos perquè les obres de l’AVE no ens la fotéssin per terra. Ja seria el colmo que després de tanta feina un cop de martell mal calculat ens l’esmicolés.

Joan Maymí Coloreu

Febrer 2011