Bloc de Joan Carles Codolà Vilahur a Cassa Digital

Joan Carles Codolà Vilahur - Pensem-hi

Joan Carles Codolà Vilahur — Sat, 24 Jul 2010 12:46:06 +0200

Les imatges són per a reflexionar i entendre que no ho fem prou bé.

Tenim un parc per a infants acabat d'instal·lar i ningú no s'ha fet càrrec del seu manteniment.

Les herbes hi creixen per tot arreu, els matolls són allà on volen i com que es veu que ningú no hi va d'aquí a mig any ja resultarà impracticable.

Un es pregunta: per què es va muntar un parc si després no es pot mantenir?

Per què es va muntar un parc si resulta que ningú no el fa servir ja que en tenen un altre ben aprop?

Al mateix temps observem com el costat del parc s'ha convertit en un autèntic abocador incontrolat. I no es tracta que els escombriaires facin vaga ja que els objectes que hi veiem no són els que correspondrien als residus ordinaris. Hi tenim de tot des de cadires a xarxes passant per restes de tela, penjador i centenars d'altres objectes diversos que envaeixen el parc de la mainada.

Qui ho ha llançat allà? Per què la gent no fa servir la deixalleria? I com és que ningú no ha actuat contra aquesta indecència procurant tornar a deixar l'espai adequat?.

Aquí hi ha unes responsabilitats compartides d'administració i de veïns que difícilment se solen acceptar.

Tothom és el primer de criticar quan l'Ajuntament no actua correctament (neteja del parc); però hi ha algú que s'atreveixi a fer autocrítica davant la pròpia responsabilitat a l'hora de complir unes mínimes normes municipals? (abocaments incontrolats).

Potser no hi té res a veure però m'ha semblat curiós que els veïns del Mas Cubell es preocupin dels hipotètics problemes d'una instal·lació que s'ubicarà a un quilòmetre de casa seva, quan al costat mateix de casa seva hi tenen un problema més gros

Joan Carles Codolà Vilahur - I què ens podíem esperar? (A10 Ñ)

Joan Carles Codolà Vilahur — Tue, 29 Jun 2010 16:49:12 +0200

La sentència ha estat el que calia esperar d¡'un tribunal que fa poques setmanes va tenir la barra de demanar comprensió després de quatre anys de no saber resoldre el cas de l'estatut.

Què es podia esperar d'un país que fa anys que té ganes de posar al lloc que pertoca als catalans?; és a dir, que ens vol oprimits culturalment, ofegats econòmicament i políticament esquifits...

Què es podia esperar d'un partit popular que ha aconseguit que un Tribunal hagi ressuscitat els millors esquemes de temps passats i amb una sentència repetitiva en allò de la indissolubilitat "del estado", per uns moments ens ha recordat que potser tots estem obligat a ser també "una Unidad de destino en lo universal".

La sentència podia ser més o menys abraonada, però sabíem que seria un atac cap a Catalunya i que la clau de tot no era saber com retocaven el text sinó com es gosava alterar un estatut ratificat pel poble, el parlament i les corts. Avui ho deia un representant del PP: té tant valor un referèndum com una decisió judicial; el problema és que té mes valor la decisió de deu persones que la de tot un poble i es posa en dubte el funcionament de tota la democràcia.

Ara caldrà veure la resposta que donaran els catalans.

La diversitat d'opinions és notable; començant per ERC que advoca per la independència plena, oblidant-se que encara avui dóna suport a un govern que ha posat tots els impediments possibles als referèndums per l'autodeterminació; el PSC, en boca del seu president ens crida a una manifestació i un es pregunta: per demanar què? Si fa dos dies deia que els independentistes només causaven frustració en els ciutadans... i els nacionalistes espanyols què fan? Mentrestant CiU, amb una estranya "absència" en els informatius del dia de la sentència, aprofita per demanar unitat; encara que en la declaració oficial no ho exigeix, aquest migdia al mitjans de comunicació demanava eleccions anticipades com si aquest fos el nostre problema.
No cal ni parlar del PP que encara que no ho gosi afirmar am contundència ha aconseguit el seu màxim objectiu d'aconseguir vots a tot Espanya (i potser també alguns a Catalunya...).

Òmnium Cultural ha estat el primer en cridar a la manifestació; serà la mateixa d'en Momtilla, o una altra? En principi sembla que hi ha acord en fer-na una de conjunta. Potser aquesta seria l'oportunitat de demostrar fins a quin punt podem ser unànimes els catalans; la qüestió és fins on hem d'arribar: si reclamar el que ara ens han retallat o entendre aquesta sentència com el comiat definitiu d'un sistema que no permet l'encaix de Catalunya en l'estructura actual.

Vista la situació proposo un lema per la manifestació unitària: Adéu Espanya!

Joan Carles Codolà Vilahur - Guardiola ens posa en el mapa

Joan Carles Codolà Vilahur — Sun, 11 Apr 2010 01:36:21 +0200

I ho fa després del partit més important de l'any quan mig país està recreant-se mirant la TV després de la sensacional victòria al Bernabeu i sent aquesta cosa tan rara de si hi ha alguna pregunta més en castellà.. i quan toca parlar en català en Pep Guardiola comenta quin és el seu equip i quins són els seus jugadors i ens recorda a tots que en en Pedro, l'autor del segon gol, fa dinou mesos, quan encara es deia Pedrito, estava jugant a tercera divisió "a Cassa de la Selva".
Va ser la segona satisfacció de la nit; la primera va ser la victòria que va permetre fer emmudir aquesta colla de bocamolls que vaticinaven el triomf del Madrid abans d'hora. No comptaven que el Barça ha estat durant tota la temporada superior al Madrid i això era molt probable que es notés al terreny de joc: La segona satisfacció, veure com Guardiola encara es recorda de Cassà, un dels camps on va jugar en Pedrito, en Sergio Busquets, en Jefrren, en Marc Crosas,... i no hi va poder guanyar (3-2, desembre 20007).

escolteu-lo al 3'50"

Joan Carles Codolà Vilahur - La venjança és un plat que es serveix fred...

Joan Carles Codolà Vilahur — Sat, 27 Feb 2010 12:46:49 +0100

.... i es menja a poc a poc. Fem una mica d'història...

El tres de març de 1980 (sí, ja fa trenta anys) a l’Ajuntament de Cassà es va debatre una moció de censura contra la que en aquells moments era l’alcaldessa de Cassà, M. Dolors Godoy (UDC), que governava des de feia poc menys d’un any arran dels resultats de les eleccions del 1979. En principi el pacte entre CiU (cinc regidors) i els Centristes de Catalunya (dos regidors) havia donat l’alcaldia a la representant de CiU tot i que la llista més votada, la del PSC, s’havia quedat a un grapat de vots d’obtenir la majoria absoluta.
Aquell primer govern de la democràcia restaurada va tenir una vida força complicada i amb diverses atzagaiades, la més important de les quals va ser la moció de censura esmentada. La van presentar els sis regidors socialistes (encapçalats per Leandre Bertran) i un regidor del grup de Centristes: el cap de llista, Jordi Dalmau. Amb les matemàtiques a la mà, tenien assegurat el triomf i el relleu a l’alcaldia, ja que tenien set vots a favor. Es va celebrar el ple, a porta tancada –quan l’ajuntament encara era a la plaça de la Coma–, i en sortir de la sessió es va confirmar el que estava previst: sis vots donaven suport a l’alcaldessa i set en demanaven la dimissió.
Fa trenta anys la regulació de les actuacions municipals no era l’actual i, malgrat aquesta decisió de la majoria de regidors, l’alcaldessa de CiU va poder continuar en el càrrec fins al final del mandat, si bé després ja no es va tornar a presentar com a cap de llista de CiU. El camí d'aquell govern no fou fàcil amb dimissions, relleus, canvis...
Han passat trenta anys i al llarg d’aquests anys en diverses ocasions des de les files socialistes s’ha recordat aquella moció no aplicada com a exemple d’incompliment de la democràcia a la vida local. I es veu que aquesta era una espina que tenien ben clavada, ja que ara, trenta anys després, han tingut l’ocasió de desbancar dels seus llocs (més que res honorífics, tot cal dir-ho) dos dels principals responsables que el PSC no assolís l’alcaldia de Cassà el 1980. Els dos regidors del PSC que ara són a l’Ajuntament –no sabem si de manera conscient i voluntària, o simplement perquè la situació els hi ha portat– van aconseguir imposar la seva voluntat per evitar que M. Dolors Godoy fos escollida jutgessa de pau substituta i també perquè Anna M. Pagès fos la nova jutgessa de pau del poble.
No ho havia comentat: el regidor del grup de Centristes de Catalunya que va mantenir el seu suport a M. Dolors Godoy i que probablement va ser clau per mantenir-la a l’alcaldia era Josep Uñó i Cabot, l’altre candidat a jutge de pau.
Una frase cèlebre atribuïda a Brutus quan estava assassinant Juli César diu que «la venjança és un plat que es menja fred». I en aquest cas sí que es pot dir que han trigat trenta anys a poder assaborir aquesta dolçor de la venjança, si bé el resultat ha estat molt menys espectacular del que havia estat el motiu inicial.
Ara, que també pot ser que la imatge que il·lustra l’article –d’ara fa trenta anys– no tingui res a veure amb les eleccions a jutge i substitut i que la casualitat hagi provocat aquesta coincidència, aquesta possibiltat que s'ha ofert amb safata als regidors dels PSC que, a més, ha comptat amb el suport dels regidors d’ERC, de poder passar comptes d'uns fets passats trenta anys enrere.
Potser sí que ha estat l'atzar i ningú no hi pensava en l'any 1980 i potser fins i tot hi havia qui ignorava el que havia passat. Potser és que sóc una mica mal pensat, ves per on.

Joan Carles Codolà Vilahur - La crisi de la UD Cassà: d'on venim? on anem?

Joan Carles Codolà Vilahur — Thu, 23 Jul 2009 17:32:43 +0200

Divendres, 10 de juliol, a les onze de la nit un cop acabada l'assemblea del club, vaig posar punt i final a una llarga temporada vinculada a l'entitat primer com a pare, després com a col·laborador i finalment durant vuit anys, com a membre de la junta directiva de la UD Cassà.

A l'assemblea del 10 de juliol passat vaig ser l'únic representant del grup que fa vuit anys va agafar la responsabilitat de tirar el Cassà endavant quan la situació era realment difícil social, esportiva i econòmicament. M'hagués agradat que en Ramon Codina un dels artífexs del Cassà actual -per bé i per mal- també hagués estat a l'assemblea que va servir per posar en evidència els problemes de la gestió del futbol actual quan arribes a un cert nivell en el que l'afeccionat es confon amb el professional i el voluntarisme comença a desaparèixer en favor d'un cert semiprofessionalisme. Per això em ve de gust posar a debat si us sembla de gust les següents reflexions fruit d'aquesta etapa en el si del club

Procés de transformació
Tot aquest procés de transformació l'hem anat vivint al si de la UD Cassà durant aquests anys. I de passar de tenir una escoleta que s'anava desintegrant per manca de voluntaris i entrenadors que hi volguessin passar hores, hem passat a un club amb una estructura força definida amb uns caps de cada secció i equip que fan la feina que els pertoca amb la responsabilitat de saber que també rebran la remuneració que estigui d'acord amb les seves activitats.
Allò que fa uns anys semblava impensable ara és el pa de cada dia i igual com passa amb les colònies, els casals d'estiu o altres activitats de lleure, el voluntarisme cada cop costa més de trobar i tothom vol ser compensat per la feina que fa. Afortunadament, aquesta situació ha anat acompanyada de l'aquiescència dels pares i mares que han entès que valia la pena pagar una mica més sempre i quan tinguessin garanties de com estarien els seus fills, i en el món del futbol de base s'ha acabat el voluntarisme, com a mínim en els entrenadors.

En els directius i responsables del club encara no s'ha reclamat aquest privilegi, però tot arribarà, segur.

En el Cassà s'ha fet la transformació del futbol base en base a diferents projectes que mai no s'han acabat de consolidar per diferents raons -algunes internes i d'altres absolutament imprevisibles- la qual cosa ha estat un obstacle afegit, ja que cal donar temps als generadors d'una iniciativa per aconseguir que el projecte pugui demostrar la seva viabilitat; però fins i tot en el futbol de mainada es volen resultats immediats i si això depèn de si un nen de deu anys fa un gol o no, és lamentable.

En tot cas, l'estructura hi és, amb un grup de jugadors d'escoleta i un altres de més grans que tenen uns punts de referència força clars sigui quin sigui el pal de paller de tot plegat.

La força del futbol base
Aquest canvi d'estructura ha estat important i ha permès que la base del futbol a Cassà, la del club, passés dels socis als pares i que actualment la força del club la tinguin els pares i mares dels jugadors i jugadores més que no pas els socis que van a seure a la tribuna els diumenges.

O com a mínim això és el que a mi m'agradaria que s'hagués assumit...

Perquè a l'hora de la veritat, què passa en un club com el Cassà, amb un potencial social ínfim si treus els pares i mares del futbol base?

Doncs que les decisions del primer equip encar es prenen en base a uns criteris que no tenen res a veure amb la racionalitat, la visió de futur o l'anàlisi fred de les dades objectives.

Ho vam veure la temporada 2007/08 i jo, il·lús de mi, encara vaig pensar que calia fer el que fos per tirar endavant i donar la cara per un projecte que mai no he compartit per intentar mantenir el vaixell en circulació.
I ho vaig fer deixant clar que no combregava amb aquesta manera de fer, amb aquesta despesa tan descomunal per al primer equip i que plegava al setembre del 2008.

Per què no ho vaig fer? En primer lloc per responsabilitat d'aguantar els quatre anys i perquè em van demanar que continués donant suport i passant el relleu a la nova junta que venia al Cassà; i en segon lloc per intentar que els arguments que jo considerava lògics prevalguessin en el si del club per evitar que tot se n'anés a can Pistraus ara que ens acostem als cent anys del futbol a Cassà.

El primer equip s'ha d'autofinançar
Quina era la meva idea i la mantinc ara?

A Cassà de la Selva el primer equip ha de tenir un cost 0 (sí, zero) de fitxes de jugadors. I si n'hi ha algun que vol venir de fora i li costa benzina, com a màxim es pot arribar a pagar els diners que es recaptin a les taquilles dels partits. És a dir que amb una mitjana de cinc-cents euros per partit (ja és molt dir) entre taquilla i panera arribem a 10.000€ per temporada, doncs que això es destini als jugadors ja que és el benefici que ells generen per al club. La resta que sigui per l'entitat -i hi ha moltes altres despeses del primer equip: fitxes, desplaçaments, material.. -i que així el Cassà es pugui anar capitalitzant i anar treballant en tenir un bon futbol base i unes instal·lacions com cal.
Sincerament, prefereixo que el Cassà pagui un responsable de material -que tingui totes les samarretes ben ordenades les pilotes inflades i classificades, els pitralls nets i el magatzem en condicions- que no pas un jugador que, per bo que sigui, si juga al Cassà és només perquè se li paguen uns diners i que sembla que et perdoni la vida cada cop que entri al camp... jugadors que no tenen cap mena de vincle amb el club i que saben que a la que puguin aniran allà on els paguin més diners.

La llei del futbol professional que a mi no m'agrada que imperi a Cassà i que ha perdurat massa temps.

Entenc que això es podia assumir, fins a un cert nivell, quan hi havia alguns empresaris que tenien diners que els sobraven i els destinaven a pagar els sues capricis en forma de projecte futbolístic. Ara que la situació econòmica ha canviat, cal estar amatents i canviar de xip.

Una nova manera d'entendre el futbol a Cassà
Si no hi ha diners, no hi ha projecte amb jugadors cobrant i per tant, jo crec que la temporada 2009/10 a Cassà no hi hauria d'haver cap jugador que cobrés, ja que el que temo que passarà és que a finals de la temporada que ve, tornarem a estar amb nombres vermells.

No es poden fer miracles. Els diners que entren al futbol son els que hi han i cal assumir quin és el repte més important: el primer equip o l'estructura del club? Jo ho tinc clar i el primer equip m'és igual que baixi a primera regional, el que cal és mantenir el club i anar treballant per que quan les circumstàncies tornin a ser bones es pugui repetir algun altre somni com el de l'ascens de l'estiu del 2007, però planificant sempre d'acord amb la realitat i no amb les il·lusions.

Aquestes darreres setmanes s'han dit, escrit i llegit moltes coses sobre el Cassà i sobretot sobre els jugadors del Cassà; algunes són reivindicacions ben honestes i comprensibles; algunes són mitges veritats i d'altres son mentides flagrants. I només vull deixar clar una cosa: el pacte entre un jugador i un president, amb un entrenador pel mig, és un pacte entre persones que sempre es vol complir; però els avantatges fiscals que tenen els jugadors quan acorden aquest tipus de pactes verbals també tenen els seus inconvenients quan no es compleixen: no tenen suport legal.

I els jugadors saben amb qui van parlar i qui els va prometre el que cobrarien. I el que ho va fer ben aviat va veure que no podria complir i no va gosar dir-los-ho. I s'havia d'haver fet -com vaig exposar en una junta del club-. Potser així, amb la veritat per davant s'haurien evitat més problemes posteriors.

És absurd amagar el cap sota l'ala i creure que quan les empreses redueixen la seva producció al 50% i el país entra en crisi el futbol pot continuar com si res no passés. Hi ha una corretja de transmissió en publicitat, patrocinis, impagaments... que inevitablement té efectes. I allò que s'havia cregut fa sis mesos, ara ja no es pot complir. I el que lamento és que no es digués la veritat als jugadors, quan encara tenien la possibilitat de trobar una alternativa personal. Ho lamento, però també sé de qui és la màxima responsabilitat d'aquesta ocultació d'informació de la qual tots els membres de la junta en som copartíceps. Els jugadors també ho saben però prefereixen eludir aquesta realitat i se'n van a trucar a les portes d'un club que ni pot ni els hauria de pagar perquè no està en condicions de fer-ho perquè el Cassà no s'ha d'hipotecar per uns esportistes que quan arriben a un club com el nostre saben al que s'arrisquen.

Els socis saben que no poden assumir una càrrega com aquesta i tampoc no donen suport als jugadors encara que els sàpiga greu, però no es pot arribar a tot arreu; si els entrenadors volen, els jugadors segurament rebran una part del que estava compromès i els caldrà assumir la crisi que és el que pertoca.

Quin model de futbol volem?
En el fons el que tenim és un model de gestió esportiva que està caducat i que s'aguanta gràcies a unes estructures federatives que ningú no gosa tocar. Amb en Roche semblava que el canvi a la Federació Catalana serà possible, però només va ser un miratge. Les estructures federatives estan muntades per mantenir els privilegis dels remenen les cireres i els exemples que n'he tingut aquests anys són ben explicatius.
No s'ha volgut fer una actuació assenyada i de regularització dels clubs; el que compta és que cadascú aguanti el pal que li pertoca de l'estructura federativa que permet que hi hagi jugadors que semblin professionals i siguin afeccionats i que estiguin cobrant bestieses per jugar a segona regional; o que hi hagi entrenadors que no en fan però que deixen el títol i que siguin els intercanvis de cromos entre jugadors i entrenadors els que sustentin el futbol actual fins a i tot a categories regionals.

No s'ha volgut definir amb claredat quina és la situació de cada equip, categoria, tipus de jugador i és clar hi ha situacions com aquesta, la del Cassà i la de dotzenes de clubs, que no arriben al promès. Cal posar unes línies de contenció de la despesa en cada club i categoria i que els jugadors sàpiguen fins on poden aspirar i que els clubs tinguin un control -intern i extern- que els situï en la seva realitat, per evitar casos aberrants que tots podem tenir en ment en aquesta recent temporada a tercera divisió.

I en pobles com Cassà i clubs com el nostre cal que hi hagi la valentia de saber canviar aquest model de despesa irracional que obliga a contractar una plantilla sense tenir garantits els ingressos necessaris per a pagar-la. Amb una autoregulació adequada veuríem que això no pot ser i caldria estrènyer el cinturó per gastar només el que es pot. I si la regulació ve imposada federativament tots els clubs estarien en condicions semblants i no hi hauria clubs que distorsionessin la competició en base a deutes no satisfets o promeses incomplertes.

Ara el Cassà tenia l'oportunitat de començar de nou, d'emprendre un nou projecte que assumís amb valentia la realitat de la seva situació i iniciés des de la base el sanejament necessari per fer front a la crisi. No s'ha volgut fer i d'aquí a uns mesos potser en pagarem les conseqüències. Ja m'agradaria equivocar-me, ja...

Després de quinze anys amb el Cassà he parlat amb molts pares i mares i crec que aquestes idees no són tan eixelebrades no és tan complicat trencar amb la dinàmica d'anar creixent si realment es vol fer un club amb cara i ulls.
Només cal que la gent que vagi al davant hi posi la voluntat, però de moment no he vist enlloc aquest interès en canviar les dinàmiques predominants. Fins avui he donat un suport desinteressat al club i he fet tot el que he pogut per tirar-lo endavant. I crec que aquestes reflexions també han de ser enteses en aquest mateix sentit: ajudar a planificar el futur d'una entitat que m'agradaria que arribés als cent anys amb la màxima brillantor.

Visca el Cassà

Joan Carles Codolà Vilahur - La Salander, en Vidal Quadras i Gibraltar

Joan Carles Codolà Vilahur — Thu, 25 Jun 2009 08:24:30 +0200

Ja està. Ha valgut la pena, No ha decebut. Millor que els dos primers. 850 pàgines que es fan curtes. Les primeres tres-centes serveixen per anar-te posant a tot i les cinc-cents finals per no quedar-te enganxat , sense poder tancar el llibre ates l’originalitat i l’interès de la trama. Estic parlant del llibre d’aquest Sant Joan, La reina al palau dels corrents d’aire (per cert d’on ve aquest títol?)

L’Stieg Larsson (al cel sia) ens ha portat una nova obra mestra en l’art de distreure, entretenir, apassionar i enxampar el lector amb la tercera, i en principi darrera,part de la seva trilogia Millenium. Per als que ens agrada aquest tipus de literatura no hi ha dubte que trobarem a faltar les aparicions a les llibreries d’aquest autor, com ens vam haver de conformar amb la desaparició de la Higsmith, i ens haurem de consolar amb les que afortunadament encara ens acompnayen d’en Mankell, la Donna Leon, en Caminelli, la Sue Grafton...

No voldria parlar de literatura ni de novel•la negra sinó d’un detall del darrer llibre d’en Larsson. Concretament en un apartat d’un cert contingut polític relacionat amb l’estat espanyol que de moment encara no he vist que s’hagi reflectit als diaris de Madrid, però suposo que en sentirem a parlar.

La Lisbeth Salander, protagonista del llibre, pels que hagin seguit els títols anteriors, ja saben que té alguns afers a Gibraltar, i per això en un moment determinat d’aquest volum es desplaça al penyal i, a banda d’anar a veure els micos, elucubra sobre l’status d’aquest territori. I la Salander (o en Larsson) reflexiona amb lucidesa quan valora que com pot Espanya reclamar amb tanta insistència els seus drets sobre Gibraltar quan simultàniament no vol ni sentir a parlar sobre la realitat marroquí de Ceuta. Aquesta obvietat està expressada amb aires d‘ingenuïtat per una persona que nord enllà no pot entendre la tossuderia d’Espanya a reivindicar el penyal sense tenir en compte els drets que poden tenir altres nacions sobre el seu territori.

Avui he sentit per la ràdio que uns amics d’en Vidal Quadras han presentat una denúncia contra els impulsors als xiulets al Rei durant la final de la Copa. Sensacional. A tots els que van xiular que els posin a la presó. O millor, que aprofitin el mateix estadi, i hi facin un concert en favor de la llibertat d’expressió.

I a aquest senyor en Larsson que li faran? No el denunciaran, encara que ja estigui mort? O encara millor, perquè no prohibeixen els seus llibres? Suposo que diran que està desinformat i que no és el mateix Gibraltar que Ceuta, etc etc. i al final suposo que faran servir el que ja ens va dir fa uns anys quan l’afer dels papers de Salamanca, que el dret de conquesta també compta... Però consola que des de Suècia hi hagi gent que vegi les coses com alguns del sud...

Joan Carles Codolà Vilahur - En Guardiola a Cassà i una declaració d'amor en clau futbolística

Joan Carles Codolà Vilahur — Thu, 28 May 2009 16:22:04 +0200

“Si us plau, la pròxima vegada els que s’esperin que siguin els periodistes”, Va ser la frase que em va quedar gravada de l’estada de Josep Guardiola fa un any i mig a Cassà de la Selva amb motiu de la visita del Barça B, per jugar el partit de tercera divisió contra la UD Cassà. Aquell partit va acabar amb victòria del Cassà per 3 a 2 però com ja saben tots els afeccionats, això no fou obstacle perquè el filial blaugrana assolís l’ascens a Segona B on ha jugat aquesta temporada.

El record de Cassà li devia quedar ben marcat a Josep Guardiola, ja que uns mesos després, quan el seu equip, encara el B, es jugava les garrofes de l’ascens va posar l’exemple del nostre poble a l’hora d’incentivar els seus jugadors per estimular-los a aconseguir l’ascens: els va venir a dir que si volien estar una altra temporada jugant en camps com el Cassà (i el Masnou em sembla que va afegir) o volien arribar a primer equip i triomfar com a jugadors. El resultat d’aquesta motivació ja el sabem.

Quan en Pep Guardiola va passar per Cassà va donar la imatge de ser un professional del futbol que tenia una fita personal ben clara i que el seu pas pel Barça B era com la penyora que havia de pagar per aconseguir el seu objectiu final: triomfar en el primer equip.

Per això va demostrar estar plenament implicat en el projecte que en aquell moment li tocava engrescar: pujar l’equip del Barça B i fer-ho com si fos la fita més important de la seva trajectòria esportiva.
I en l’aspecte humà, quan va venir a Cassà, l’11 de novembre de 2007, ho va fer com si Cassà no fos un dels camps menys engrescadors, -que després utilitzaria per incentivar els seus jugadors- sinó com si fos un estadi de primera divisió.

La bona educació i el bon tracte vers tothom va ser –ne la nota destacada i va demostrar que el camp del Cassà malgrat la seva modèstia es mereixia tenir-ne tota la consideració. Dimecres al vespre en Guardiola va dir que havia guanyat al millor equip del món; quan va perdre amb el Cassà va dir que havia estat derrotat per un gran equip.

Tot i que la derrota es notava que li coïa a un guanyador com ell, Pep Guardiola va assumir amb elegància i modèstia el resultat. I va reconèixer que el seu equip - amb jugadors que ara ja han debutat i en algun cas triomfat al primer equip com Sergio Busquets, Pedrito o Marc Crosas (al Celtic)- davant el Cassà no va saber llegir com calia un partit que calia afrontar amb més intensitat.

Ahir en Guardiola acabava de triomfar a l’Olímpic de Roma i segur que no es recordava dels partit contra el Cassà; jo sí que recordo que en acabar el partit i fer-lo seure en una improvisada sala de premsa, amb una taula amb la bandera del Cassà, veient que els tècnics de TV Barça encara no havien acabat de posar els micros, em va dir: “escolta, la pròxima vegada, que els que s’esperin siguin els periodistes” i va afegir potser perquè no ens penséssim que anava d’estrella, “no és per res, només perquè ho tingueu present, que sempre es fa així”.

Estic segur que en Pep ja sabia que no hi hauria propera vegada, que el seu pas pel Barça B, pel camp del Cassà era una etapa, una penyora que calia pagar, però que seria una anècdota en la seva trajectòria esportiva. I que els temps que ell hauria d’esperar els periodistes serien ben efímers...

Una declaració d'amor

Es la que ha aprofitat per fer l'exregidor de l'Ajuntament de Cassà i actualment advocat del grup d'ERC al parlament espanyol, Jordi Casadevall.
Ell va anar a celebrar a la Cibeles -ja son ganes- el triomf del Barça contra el Manchester i va sortir per les pantalles de les televisions de tot Espanya -per Antena 3- fent una declaració d'amor. Tal i com ho sentiu. El noi de can Muixac va dir que el fet d'anar a la Cibeles era el fruit d'una aposta i va tancar dient: Montse, t'estimo.

Aquesta festa major -suposo que no se la perdrà- quan el trobem pel carrer el podrem felicitar

Joan Carles Codolà Vilahur - No em toqueu els regidors

Joan Carles Codolà Vilahur — Thu, 07 May 2009 18:04:33 +0200

Un regidor amic d'un poble que conec prou bé ha estat víctima d'un accident laboral.
Bé, potser no és ben bé això.
Però d'alguna manera s'ha de definir l'agressió que rep un regidor quan està actuant en les seves funcions de representant del poble. En aquest cas la cosa ha acabat amb una visita al CAP, un trenc al cap i algun punt de sutura i a esperar uns quants mesos que la justícia dictamini quina pena es mereix l'energumen que va gosar agredir un regidor d'aquest poble que conec força bé.

“A vegades et penses que el millor és plegar i deixar-ho córrer tot”, em comentava aquesta víctima d'un accident laboral tan inesperat com clarament rebutjable. Fa uns mesos es van donar a conèixer una sèrie d'agressions de les quals solien ser víctimes dos col·lectius que tenen molts tractes directes amb les persones: els mestres i els metges.
Qualsevol “client” insatisfet es veia amb cor d'esbatussar el metge que no l'havia curat prou bé o el professor que suspenia el seu fill o filla.

Per això I la llei es va endurir, agrupant a tots els funcionaris i els servidors públics que ara saben que qualsevol agressió d'aquest tipus que puguin patir és penada amb més contundència per la llei. Però segur que el que no cura és la sensació d'impotència que et genera ser víctima d'un atac físic quan intentes fer la teva feina, en aquest cas aquella per la qual t'han escollit, i que intentes desenvolupar fent el millor pel teu poble.

Algú podria al·legar que estem en temps de crisi, que la gent està nerviosa; i algun salvatge encara hi afegiria que ja s'ho tenia ben merescut; però aquest tipus d'agressions físiques són les que més rebuig haurien de despertar, ja que havent-hi tants altres mitjans de control de la funció pública acudir a l'agressió física només pot significar unes ganes d'impedir que el representant del poble, el representant de tots els habitants del poble faci la seva feina; per això aquesta agressió és com si la fessin a tots els habitants d'aquest poble. I això no ho podem consentir.

Des d'aquí vull donar ànims a aquest regidor del poble que conec força bé i que ni s'ho pensi de plegar.
Que d'amenaces n'hi haurà sempre i potser lamentablement hi hauran altres agressions, però la gran majoria de les persones que viuen al poble, els que l'han votat i els que no ho han fet, de ben segur que rebutgen aquestes accions que volen impedir que facin la feina que els pertoca.

Joan Carles Codolà Vilahur - CiU dóna suport (?) a l'equip de govern

Joan Carles Codolà Vilahur — Sun, 22 Feb 2009 18:06:35 +0100

Aquests dies podem veure en diverses cartelleres del poble .- i en alguns llocs que no estan destinats a posar-hi publicitat- uns cartells de CiU que de manera insòlita donen suport a una actuació de l’equip de govern.

Des de CiU s’estimula els ciutadans a participar de manera activa en la promoció per difondre una millor selecció de les deixalles dels cassanencs i que l’Ajuntament ha promogut per incrementar el percentatge de recollida selectiva al nostre municipi.

Des de CiU es demana a la gent que participi en les xerrades promogudes per l’Ajuntament i que s’apuntin al compromís de fer una recollida selectiva més ben feta a canvi d’una reducció de la tarifa d’una mica més de 25%.

La bona voluntat inicial dels regidors de CiU sobta una mica i una mica més si hom recorda el que van dir públicament en el ple del 29 de gener quan es va considerar que fer aquest tipus d’accions no era “seriós”.

Concretament, en aquell ple els regidors Sergi Baulida i Antoni Baulida es van oposar a aquesta mesura i van afirmar que la decisió de l’equip de govern no tenia sentit i que només era una manera de rebaixar l’impacte que podia tenir la puja del rebut de les escombraries que seria de l’ordre del 12% per als convilatans.

L’exalcalde Antoni Baulida va afegir que políticament no era correcte prendre aquesta mesura i van posar en dubte la seva eficàcia.

O sia que allò que no era correcte, que no es podia fer, que només era una mesura de cares a la galeria resulta que ara es el millor del mon i ara és una acció defensada per CiU de tal manera que fins i tot estimulen els ciutadans a apuntar-s’hi repartint cartells pel poble a tot i a dret.

Només hi ha dues explicacions possibles: una, que CiU ha reflexionat i ha canviat de criteri i ha entès que si reciclem més potser sí que és veritat que gastarem menys en la recollida i donarem exemple de sensatesa i conscienciació mediambiental.

Una altra possibilitat és que els membres de CiU a Cassà intentin que l’acció de l’equip de govern vagi en contra dels seus promotors i que amb l’onada de gent que s’apunti les xerrades es trobin que les rebaixes que han de fer siguin gairebé generalitzades i llavors no arriben els diners per pagar-ne la factura del Consell Comarcal,. I és clar aleshores podran dir que aquesta proposta de l’equip de govern era inviable com ells havien pronosticat.

D’aquí uns mesos sabrem perquè ho feien. O no..

El que està clar és que per estimular la gent a tractar millor les escombraries tots els esforços són pocs i si d’un 40% de reciclatge passem a un 60% segur que haurà valgut la pena: menys factura de recollida, transport i tractament del rebuig, menys factura del cànon de la Generalitat, més aportació per recollida correcta... i un sentiment general entre la població de que tots pegats contribuïm amb una mica d’esforç a tenir més net i endreçat el nostre planeta.

De moment hi ha sis-centes famílies que han mostrat el seu interès i volen col•laborar-hi.

Esperem que els resultats sigui els que s’esperin i que els ciutadans que participin en la campanya ho facin convençuts que val la pena fer l’esforç i contribuir atenir més endreçat el nostre poble.

Joan Carles Codolà Vilahur - Setze mil euros menys

Joan Carles Codolà Vilahur — Fri, 09 Jan 2009 19:38:47 +0100

Veig aquests dies que es parla abastament de la cavalcada de Reis en aquest mateix fòrum i en dues línies que considero que obren un interessant debat.

Per una banda tenim el pressupost que s’hi ha dedicat i la qualitat general de tot l’esdeveniment.
Com que ja fa anys que hi participo puc assegurar que és cert que hi ha hagut una davallada d’espectacles que acompanyen la cavalcada, però també és cert que així ens hem estalviat prop de 16.000 euros, com en va assegurar i mostrar el regidor Xavier Romero. I ens els hem estalviat tots els cassanencs (no només l’Ajuntament com s’acostuma a dir). I això ha provocat que la mainada hagi sortit desencisada de la cavalcada? Jo no ho crec. Per a ells l’interès és veure els Reis i això ho aconsegueixen sense problemes.
No ha estat una cavalcada com la de Girona? És clar que no, però cada poble fa la seva i crec que la mainada ha de veure la del seu poble, i no la que agrada més als seus pares.

La il•lusió i la parafernàlia que acompanyen aquesta festa ha estat semblant i segurament que molts pensen que l’estalvi ha estat ben fet i s’ha aconseguit una bona cavalcada sense gastar diners en activitats que normalment protagonitzaven gent de fora de Cassà (i tinguem en compte que els del poble ho fan tot desinteressadament).

Una altra cosa és el control de la mainada que poden tirar-se sota els caminois a la recerca de caramels. Fa uns anys es parlava del perill que un caramel tirat de la carrossa podés treure un ull a algú; i es van prendre mesures per evitar-ho.
Després es va comentar el perill de les torxes, que cremessin algun vianant (i a Girona es va cremar una carrossa uns anys enrere) i també es van prendre mesures preventives.

Ara el problema és que els nens (i algunes mares) van massa rera els caramels potser perquè els sorprèn que es regalin els dolços i volen aprofitar l’ocasió. Crec que aquí el que ha d’intervenir és l’educació de tots plegats i la tasca educativa que s’ha de fer des de tots els sectors per fer entendre el sentit de la festa que no és pas el de recollir caramels per tot l’any.

Cal evitar que la gent vagi amb bosses de plàstic a recollir els caramels i potser caldrà posar control en la manera com es donen. Caldrà retornar a com es feia fa uns anys que no es llançaven sinó que es repartien a mà? És una opció... és qüestió de valorar-ho i actuar de la manera que es consideri més adequada.

Però una cosa que ha fallat enguany ha estat l’organització prèvia de la cavalcada, ja que no hi ha hagut reunions de preparació que potser haurien alertat d’aquest problema i haurien arbitrat solucions prou bones.

Joan Carles Codolà Vilahur - Guerra de butlletins

Joan Carles Codolà Vilahur — Sat, 27 Dec 2008 12:51:49 +0100

Amb pocs dies de diferència hem rebut a les nostres llars dos butlletins locals que reflecteixen la situació actual de la política local. En ambdós casos amb un disseny atractiu i amb uns continguts que tot que fins i tot previsibles no deixen de tenir el seu interès per aquells als que ens interessa la política local.

Per una banda tenim el grup municipal de CiU que presenta el seu butlletí, Parlem-ne, a tot color, i que acaba amb un Ufff! que sintetitza l’opinió que tenen des de CiU de l’actual govern municipal. En el butlletí simplement es tracta de criticar tot el que fa l’equip de govern sense recordar que alguns dels defectes que ara imputen als regidors que governen a l’Ajuntament són els mateixos que els imputaven pocs mesos abans els que llavors estaven a l’oposició.

Temes com el de la neteja dels carrers o la puja dels impostos són sempre motiu de demagògia per uns i altres i en aquest cas des de CiU no es queden enrera tot i reconèixer que el de la neteja dels carrers “és un tema que tenen pendent”.. no aclareixen de qui però el que és cert és que de moment cap govern local no ha trobat la manera de posar-hi remei.
Per altra banda com passa a vegades en aquest butlletins que surten molt de tant en quan, algunes preguntes o demandes que es formulen ja s’han respost i fa dies que s’han anunciat a través de diversos mitjans de comunicació i dóna la impressió que des de CiU van una mica endarrerits sobre el que passa al poble. En tot cas, el resum que des de CiU es fa de Cassà és que el poble no va bé, ja que els actuals governants municipal no tenen el seny que els cal.

Per l’altra banda ens hem trobat a la bústia el número 14 del Butlletí Municipal de Cassà de la Selva, la Coma que ha renovat el seu disseny, format i presentació i que és el que més m’ha cridat l’atenció per diversos aspectes.

En primer lloc per l’espai que tenen els diferents grups polítics municipals –el balcó- cosa que permet al cap de llista de CiU reblar el clau en les crítiques a l’equip de govern i als altres grups manifestar com el poble va pel bon camí malgrat les dificultats que actualment hi ha en l’àmbit econòmic general.

M’ha sorprès que parli del “primer any de legislatura i nou govern”; n’hi ha passat només un any des de les eleccions del maig de 2007 ni s’han arribat als dotze mesos després de la moció de censura de l’abril del 2008. O sigui que o s’allarga o s’escurcen els terminis, segons allò que es vulgui dir. Com que a l’interior es fa un ràpid repàs a tot plegat es podria considerar que l’error s’ha produït en l’intent de resumir-ho tot en un titular de portada.

Un peu de plana curiós

Però el que més m’ha sobtat del Butlletí ha estat el peu de la pàgina núm. 5 on hi ha un comentari sobre les expressions que s’adopten en un dels escrits. En l’article es diu que en nou equip de govern quan va assumir les seves responsabilitats es va trobar “amb un seguit de sorpreses, gats amagats i més trampes que una pel•lícula de xinesos”.
El peu de pàgina ens diu que “aquestes expressions són molt col•loquials. Seria bo trobar-ne d’altres més estàndards”.

I el que engega la imaginació és què vol dir aquest peu de pàgina.
Possiblement es tracta d’una simple anotació de la persona que va corregir el text que va voler posar una nota a reflexionar per l’autor.
O bé va ser una nota del supervisor del butlletí?
O realment, és una nota del mateix autor que reconeix les seves dificultats per trobar expressions que puguin sintetitzar l’estat amb què es van trobar les finances municipals?

Sigui el que sigui no deixa de ser una nota curiosa que desperta una certa curiositat en aquest tipus de butlletins.

La resta de La Coma és un ampli i exhaustiu repàs als nou mesos de gestió del nou govern amb uns continguts heterogenis que a voltes sorprenen una mica, ja que no eren habituals en aquesta publicació (entrevista a l’hereu i pubilla, per exemple..) i la visualització d’un detall desagradable: que s’ha editat el butlletí fora del poble (suposem que a la recerca del pressupost més baix,...)

Joan Carles Codolà Vilahur - Com a mínim doneu-nos moral!

Joan Carles Codolà Vilahur — Sat, 01 Nov 2008 10:52:54 +0100

No ens podem enganyar.
Ja es veia a venir.

La diferència que hi ha entre ser al govern o a l’oposició -i al revés-!.

Quan els membres del tripartit es posaven les mans al cap per la puja d’impostos que plantejava l’equip de CiU fa menys d’un any, potser no s’imaginaven que onze mesos després els papers s’invertirien i que els que es posarien las mans al cap per la puja serien els regidors de CiU i els que ho haurien de defensar serien els del tripartit...

Coses de governar o estar a l’oposició. Amb una diferència clara, abans l’equip de govern tenia minoria i va haver d’assumir les crítiques i propostes de l’oposició i escurçar l’augment de les ordenances i ara ERC/PSC/Alternativa fan prou vots com per tirar endavant el seu projecte i la puja que tenien prevista sense el suport de l’oposició.

Però imaginem-nos que no tinguessin majoria... un es pregunta si CiU mantindria els seus arguments de fa un any i donaria suport a la puja o hauria fet el seu canvi de mentalitat.

En certa manera que el que governi ara hagi de canviar de visió de quan estava a l’oposició vista la realitat (allò que en deien de veure els toros des de la plaça o des de la barrera) és força comprensible, encara que difícilment justificable.
Però des de CiU potser hagués estat un bon exercici de coherència acceptar la puja i aprofitar per blasmar la demagògia dels seus oponents polítics que quan estan a l’oposició prediquen una cosa i quan governen n’apliquen una altra.

Segurament que els diners dels impostos són necessaris i que la puja és inevitable si es vol mantenir un nivell de serveis com el que teníem fins al moment; i això ho saben els tretze regidors. I segurament també, amb els números a la mà, tots saben que amb la puja que han aplicat no en faran prou i caldrà esperar que l’economia no empitjori massa perquè sinó no se’n sortiran i hi hauran més retallades; però el que cal entendre és que els cassanencs podem assumir el que ens diuen però que en temes com ara aquest aniria bé una mica de coherència i que tots tretze regidors fessin un discurs semblant: les coses estan malament i hauríem d’apujar un 8 però com que no us volem escanyar apugem un 5 sabent que haurem de retallar una mica de serveis.
El ciutadà paga més i té menys serveis, però és per culpa de la crisi i cal assumir-ho.
I si tots hi coincidim, doncs a aguantar-se una temporada.
El que ja no pot entendre el ciutadà és que aquest tema serveixi per a fer política i que un quedi amb la ignorància de saber què passa realment amb la crisi i els nostres tretze regidors continuen amb les seves incoherències sense fer l’esforç necessari per donar tranquil•litat als ciutadans.
Si ens apugen els impostos, com a mínim que ens donin una mica de moral per afrontar aquesta crisi!

Joan Carles Codolà Vilahur - Dos mesos que seran claus per al poble

Joan Carles Codolà Vilahur — Sat, 25 Oct 2008 13:02:28 +0200

Entrem a la recta final de l’any i quan tots patim pel que pot arribar a passar amb la crisi econòmica que afecta tot el món occidental, ens trobem a nivell municipal amb dos mesos que poden ser molt importants per al futur del poble. L’Ajuntament haurà de prendre en aquestes setmanes unes quantes decisions que seran les que decidiran què serà Cassà de la Selva com a mínim fins al 2010.

En primer lloc i amb caràcter immeditat, tenim el ple d’octubre que haurà d’aprovar les noves ordenances. Un equilibri molt complicat per al consistori que ha de trobar com sigui fonts de finançament que substitueixin els ingressos per nova construcció que no arriben; i al mateix temps, ha de pensar que la situació econòmica de les famílies també està en un moment difícil, per la qual cosa no es pot collar gaire el ciutadà.

Per tant, caldrà trobar l’equilibri entre les necessitats comunitàries i les particulars de tots i cada una dels ciutadans. I això només vol dir una cosa: estrènyer una mica més el cinturó, tots plegats. Menys despeses familiars i menys despesa pública. I a més, ningú content...

També ben aviat l’Ajuntament s’haurà de definir sobre el nou POUM que ja ha superat els tràmits que calia i que serà aprovat de manera definitiva amb els canvis que va proposar el tripartit. Cassà disposarà d’una eina de creixement, dissenyada quan tot eren flors i violes i que ara s’haurà d’adaptar a aquest moments de dificultats i futur incert.
Quants dels projectes que preveu el POUM es podran executar en els propers mesos?
Quantes de les iniciatives que ens feien imaginar un poble més amable, on seria més fàcil de viure-hi i amb una circulació més ordenada es podran tirar endavant?

Trigarem més del previst, però com a mínim que no sigui perquè no hi ha l’eina de planejament adequada, el POUM.
Finalment- a més dels pressupostos- que serà un tema que lliga amb el de les ordenances- l’Ajuntament ha de prendre una decisió sobre què es fa amb la piscina coberta.
El projecte definitiu possiblement sigui ben diferent del que estava planificat per l’anterior govern. Es vol fer un projecte més econòmic, més adequat als temps actuals i que no hipotequi el municipi per als propers anys.

Les converses amb l’empresa adjudicatària es mantenen en secret però sembla que hi ha possibilitats d’acord.
És el més lògic, ja que a l’adjudicatària li interessa abans que res que es faci la piscina, encara que no sigui un caramel tan llaminer com ho era en el projecte preparat per CiU. En temps de crisi cal aprofitar el que sigui.

A més aquest projecte coincideix amb la redacció del pla d’equipaments local i cal tenir ben clar que la ubicació de la piscina coberta pot ser fonamental per al desenvolupament de tota la zona esportiva.

Si es vol planificar adequadament encara hi som a temps i caldria que l’Ajuntament tingués en compte totes les possibilitats i parlés amb tots els estaments implicats per arribar a una sortida acceptable per a tothom i que pogués ser assumible econòmicament i social pel Cassà actual i el del futur

Joan Carles Codolà Vilahur - Com és que tots hi coincidim?

Joan Carles Codolà Vilahur — Tue, 26 Aug 2008 16:49:04 +0200

Em trobo una professora d’institut pel carrer i m’ho etziba sense manies: tu, que escrius i que coneixes aquests que manen, a veure si els hi fas veure que el poble està molt brut, però molt brut.

M’arriba un correu amb unes quantes fotos de carrers de Cassà que fan realment fàstic. Potser és dels dies de la vaga, em comenten; també feien vaga els que netegen els carrers?

I passejo pel poble i me n’adono que realment està brut. Quan arriba l’estiu i la gent es passeja pels carrers amb més tranquil•litat és quan ens adonem que som uns incívics, que som uns maleducats i que sembla que ningú no ho podrà redreçar; tant costa llançar l’embolcall d’un gelat a la paperera?; com és que a les portes del cineclub on hi ha màquines de begudes i menjar hi ha les restes de desenes de bosses de pipes , patates o altres xuxes? Que no han vist la paperera que tenen a tocar?

I perquè als voltants dels contenidors és on s’acumula més merda, amb perdó? Al de la “plaça dels porcs”, que fa honor al seu nom hi ha buidat al costat les restes del curs passat: llibres, sabates, cotxet, motxilla, roba... curs nou, a estrenar-ho tot. I el que és vell, al carrer, que algú ho collirà.

El nou alcalde anuncia que emprendrà accions per fer un poble més net, més polit, més agradable... bona feina se li gira... tot és qüestió d’educació, d’hàbits, de civisme, de ciutadania, en definitiva, aquesta assignatura que el nostre poble segur que suspendria.

Doncs, vinga, a estudiar tots. Perquè el bo de tot això és que un del sol no hi pot fer res contra centenars de maleducats; però si som centenars contra uns pocs incívics, segur que guanyarem la partida.

Us adjunto una imatge de vacances, a la Bretanya. Un exemple de pobles nets, on els esforços de tots els veïns són la clau per aconseguir tenir els pobles ben polits.
I també dos rètols/adhesius que m’han fet gràcia...

Joan Carles Codolà Vilahur - Humor, música i blues, un còctel insòlit a Can Trinxeria

Joan Carles Codolà Vilahur — Sun, 03 Aug 2008 22:25:27 +0200

No hi fa res que comenci una mica tard; la gent ha de tornar de la platja i amb la vermellor dels raigs de sol captivats aquest primer diumenge d’agost el púbic va arribat al pati de can Trinxeria.

Puja un noi a l’escenari i demana quin repertori volem: si el de les històries d’amor o el de l’infant traumatitzat. El públic, morbós, per àmplia majoria prefereix saber més de la infància d’en Carlitos i comença l’actuació.

No s’assembla ares que s’hagi pogut veure abans. La seva primera cançó, una versió del Let it be és absolutament angoixant, però d’això es tracta, de fer patir el públic quan veu que no arribarà de cap manera a la nota que s’ha plantejat. El que compta és la narració que acompanya cada interpretació.

La gent s’ho passa d’allò més bé sobretot quan en Carlitos rememora la seva vocació de cantant heavy. Clou la seva actuació amb un particular ball de la dutxa que ben aviat podríem sentir com a cançó de l’estiu encara que sorgeix amb ganes de parodiar aquest tipus de cançons. (més fotos)

I quan comença a fer-se fosc pugen a l’escenari els components de Blues Friends, una banda que té alguns components de Net Flanders però amb un so absolutament diferent.
El blues omple els racons de can Trinxeria captivant tots els assistents.

La guitarra d’en Carles Serras i la veu del vocalista holandès repassen un repertori eclèctic que va des del gospell fins al blues més pur passant per cançons ben conegudes i versionades amb un estil propi que són agraïdes per tots els assistents.