http://blocs.cassadigital.cat// http://www.cassadigital.cathttp://www.cassadigital.cat/img/contingut/logo.png Mon, 12 Sep 2011 20:03:10 +0200 ca http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/jennifer-castefa-i-el-boomerang-1 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/jennifer-castefa-i-el-boomerang-1 Mon, 12 Sep 2011 20:03:10 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/jennifer-castefa-i-el-boomerang-1 es veu l'expresident Jordi Pujol, en una conferència a Igualada en la qual exposa el seu missatge a partir de la cançó de l'estiu dels Catarres, "Jenifer".
Amb l'estil planer que el caracteritza, Pujol ens explica què vol dir la cançó, què és castefa, qui pot ser la Jenifer, què vol dir tunejar un cotxe, de quin Pont aeri parlen els Catarres.. i fins s'atreveix a posar-se xulo quan veu que pot ser motiu de somnis eròtics.

En el missatge final s'intueix que Pujol ens parla de la capacitat dels catalans d'assumir cultures diferents sense que ens hagi de caure els anells...

Aquesta idea de Pujol de fer servir temes populars per als discursos s'hauria de posar de moda i proposo un tema també molt conegut que crec que vol dir més del que diu realment. Els Manel, amb el seu tema Boomerang està clar que no parlen d'aquesta joguina que van regalar uns tiets desaprensius a uns vailets el juliol que l'Indurain es va fondre a l'Huatacan.

Quan els Menl diuen que "el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai" està clar que ens parlen d'un objecte més eteri, el que es queda encallat.
La cançó ho deixa molt clar:
Primer les nostres prevencions a l'hora de reclamar qualsevol llibertat: vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats, vam estudiar els corrents de l'aire, vam assecar-nos la suor de les mans. Total tantes prevencions per encallar el boomerang entre les branques i que no torni mai.

Suposo que hi poden haver-hi diverses possibilitats per definir els personatges de la cançó, com ara en Xavi que, "avorrit d'aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran, "deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats, que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç". Tampoc s'en surt en Xavi i el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai.

Els Manel ho tenen clar i no volen que els seus fills, si n'arriben a tenir, ja que de moment no han procreat, es frustrin amb la joguina i per això renuncien a comprar-los-hi i " vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas. I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls però m'esforçaré i una cosa m'abstindré de regalar".

La sentència dels Manel és terrible si agafem el veritable sentit de la cançó: però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d'hora, només queda una veritat:
El boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d'un professional.

Només ens queda esperar que arribi el professional. De moment professionals ho són els que ens embranquen dia rere dia el boomerang.



.
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/lhome-del-polo-de-leacril http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/lhome-del-polo-de-leacril Thu, 18 Aug 2011 15:58:03 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/lhome-del-polo-de-leacril
No sé si encara se'n fan de polos de Leacril però ahir vaig veure un home per la tele que em va fer l'efecte que en portava un. Era l'entrenador del Madrid, Jose Mourinho, que amb aquell polo de color marrò fosc em ve recordar la meva infantesa i els polos de Leacril que feien molt bonic, que no s'havien de planxar mai, però que al final del dia et deixaven la pell ultrasensible. Em sembla que el Leacril no era gaire natural i veig que encara se'n fan peces a Itàlia.

Tinc un altre record més recent d'un partit de futbol del Cassà, de regional, en el que una d'aquelles picabaralles que passen al final del partit un tècnic d'un equip va anar per darrera d'un de l'altre i li va posar el dit a l'ull igual cm va fer en Mourinho ahir al vespre. L'efecte d'aquesta "brometa" tan clàssica al futbol és que quan es gira l'agredit no sap que l'ha tocat i pot fotre plantofada a qui sigui. Això es fa en el futbol de categories regionals, que difícilment ningú et podrà recriminar el que has fet, però en el cas de Mourinho hi ha una quants aspectes patètics i que posen en mal lloc la seva reputació com a persona i com a representant d'un club de categoria mundial.

En primer lloc l'acció. És una enrabiada de nen petit, de tècnic de segona regional i ha de saber controlar els seus instints que per això i altres coses el paguen.

Després, pensar que ho pot fer perquè ningú no el veurà. No ho sap que hi ha desenes de càmeres captant-ho tot i que la seva imatge serà internacional?
Va ser fruit d'una escalfada de cap? o ja ho tenia previst?

En tercer lloc la seva actitud de negar-ho tot i fer veure que no sap a qui li ha posat el dit.

El seu menysteniment vers una persona que ocupa precisament un càrrec que ell mateix havia ocupat al Barça...

La seva incapacitat de reconèixer la culpa i demanar disculpes..

La seva arrogància inveterada fins i tot angoixant...

Veure en Mourinho responent els periodistes després del partit d'ahir em va fer sentir malament, perquè vaig veure que l'entrenador del Madrid s'ho passava malament; per mi, la culpa la té el jersei de Leacril que portava en Mourinho, li picava, el posava nerviós i va acabar rebent el primer que passava per allà, en Tito Vilanova.

Al Madrid tenen mala peça al teler i la única solució és fer fora un senyor que els dóna tan mala imatge al món, o canviar el tipus de polos que porta...
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/el-sou-de-lalcalde http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/el-sou-de-lalcalde Fri, 01 Jul 2011 17:41:28 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/el-sou-de-lalcalde
Aquestes reflexions que feia un regidor de l'Ajuntament de Cassà tenen una resposta i és que sí en molts municipis de Catalunya; això passa perquè la llei no s'ha adaptat a la realitat i es manté l'esperit que hi havia fa més de trenta anys que basava l'elecció de càrrecs polítics en el convenciment que la seva feina era una "vocació" que no exigia contraprestació econòmica degudament regulada.

Fa trenta-dos anys que hi ha ajuntaments democràtics i continuem sense tenir clar el que ha de cobrar un alcalde o un regidor i cada vegada que aquest tema es toca en un ple s'aixeca una polseguera considerable i tothom es veu en cor de considerar que un altre cobra massa sobretot si cobra més que un mateix.

En el cas de Cassà l'error de CiU ha estat proposar un increment de salari, encara que sigui econòmicament poc remarcable pel que fa a retribució directa a l'alcalde. En aquests moments de crisi en els que encara hi ha molts treballadors públics que continuen amb el salari rebaixat un 5%, en els que hi ha moltes famílies que han vist reduir els seus ingressos de manera dràstica per les fallides de les empreses (algunes de locals ben importants) no és estètic que una de les primeres decisions de l'alcalde sigui la d'apujar-se el sou en relació al seu predecessor. Ni és estètic ni és ètic (no recordo haver-ho llegit en el programa electoral) i demostra una manca de sensibilitat vers el col·lectius més afectats per la crisi.

Hi va haver una època en la que es deia que el que havia de fer un alcalde és cobrar el mateix que cobraria si continués exercint la seva vida laboral normal. És a dir que si un alcalde és mestre o professor, o metge o paleta, a l'hora d'accedir a l'alcaldia continués cobrant com si continués treballant en el que feia abans. Aquests opció és complicada per diversos motius: obre la porta a unes diferències importants entre un alcalde i un altre fins i tot del mateix poble, pot generar molts suspicàcies sobre el que poden arribar a cobrar en determinades feines poc controlables, no té en compte la major o menor dedicació d'hores al nou càrrec... per la qual cosa no és una alternativa viable.

Una altra opció seria que es pogués establir un salari relacionat amb la tasca real i la productivitat d'un alcalde. Què fa més hores que un rellotge perquè la seva tasca li exigeix? cobra més. Que aconsegueix inversions i actuacions positives per al poble i que el municipi tingui més i millors serveis amb menys impostos? que cobri més, també. A la pràctica no cal ni dir que aquesta solució tan justa és força impossible d'aplicar sobretot si resulta que l'alcalde ni treballa ni rendeix i algú s'ha de responsabilitzar de retallar-li el sou.

Per tant queda com a opció més factible la d'establir de manera general uns salaris bàsics per a tots els ajuntaments del país, que anessin regulats per llei i si m'apureu que sortissin de fons que no fossin municipals (això ajudaria sobretot als pobles petits que tindrien més recursos per altres accions). Aquesta llei estalviaria molts de problemes, discussions i debats i segurament ajudarien a començar amb bon peu cada legislatura, ja que els ajuntaments no haurien de començar debatent sobre un tema tan espinós i tan delicat.

Pel que fa a Cassà l'alcalde crec que continuarà cobrant menys que alguns dels treballadors que té sota les seves ordres (imaginem-nos aquesta situació en una empresa privada!) però la decisió d'incrementar-se el salari als nivells d'un tècnic superior amb experiència i dedicació plena, objectivament parlant, no deixa de ser raonable si es compara amb una empresa amb un pressupost de més de deu milions d'euros i mes de cent treballadors sota la seva responsabilitat.

Malgrat tot, la decisió d'apujar el sou de l'alcalde sempre serà impopular i potser per això es fa al primer ple de la legislatura confiant que en quatre anys el resultat de la gestió sigui bo i la gent pugui arribar a considerar ben emprats aquests diners.
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/illusos-o-ignorants http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/illusos-o-ignorants Sun, 29 May 2011 19:27:18 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/illusos-o-ignorants Decidint no pactar amb ningú ja es fa un pacte tàcit amb CiU com ho faria Bertran du Guesclin, autor de la famosa frase "yo no quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". El regidor del SI potser no votarà a CiU a l'alcaldia però ajuda Enric Bagué a ser alcalde.

Per tant, la decisió en aquest cas no ha estat innòcua, sinó clarament afavoridora d'una de les dues grans línies de govern que podia haver-hi a Cassà en els propers quatre anys, per la qual cosa m'ha sorprès que s'hagi pres amb tanta rapidesa sobretot si diuen que tenen en compte les seves credencials polítiques (les de SI) a l'hora de mantenir-se a l'oposició. Si el SI realment opta per la independència de Catalunya està tan allunyat d'Unió Democràtica com d'ERC en aquesta proposta? Suposo que aquesta i altres situacions i actuacions passades i futures s'hauran tingut en compte a l'hora de decidir amb tanta rapidesa qui seria el futur alcalde de Cassà.

El que encara em sorprèn més, i d'aquí el titular de l'article és el fet que el SI consideri que posant-se a l'oposició tindran la clau per aconseguir tirar endavant el seu programa de govern. Diuen en el seu comunicat: No cal dir que ens comprometem a què es compleixi la totalitat del nostre programa i que recolzarem totes les propostes que s'assimilin a les nostres, així com també frenarem les propostes que creiem inconvenients pel nostre poble.

Ho sento, però aquest compromís no el podeu prendre; us podeu comprometre a defensar el vostre programa però si no pacteu amb ningú, de cap manera podreu aconseguir que es compleixi ni frenareu les propostes que creieu inconvenients per al poble. L'únic que podreu fer és fer sentir la vostra veu i la vostra posició però CiU té dues vies més -pactes puntuals amb ERC o PSC- per aconseguir que es faci la seva voluntat i això sembla que no ho valoreu adequadament o ho ignoreu. Per això no sé si és que sou il·lusos de pensar que CiU sempre acudirà a vosaltres i no haurà pensat en altres possibilitats per tirar endavant el seu projecte o és que ignoreu que només podeu ser decisius per a Cassà cedint allò que més valuós teniu en aquest moment: el vostre vot per a l'alcaldia.

Altrament, personalment, estic segur que Enric Bagué tindrà més de sis vots per ser investit alcalde i si aconsegueix aquest govern en majoria, pla que tindreu feina per aconseguir fer complir el vostre programa electoral.
Total, que em sembla molt bé que us poseu a l'oposició, però poso en dubte que el govern municipal tingui tanta necessitat de vosaltres a l'hora de prendre decisions. Si realment això és el que desitjàveu hauríeu d'haver pactat (amb CiU o ERC, tant li fa) i segur que ho tindríeu més fàcil.
Bona sort!

PD: Atesa la potestat del blogaire de triar quins comentaris pot fer públics, agrairia que, igual com faig jo, els que vulguin opinar ho facin identificant-se.



]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/les-amists-valencianes-del-candidat-del-pp http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/les-amists-valencianes-del-candidat-del-pp Mon, 09 May 2011 19:40:00 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/les-amists-valencianes-del-candidat-del-pp
Trillo ha estat un dels membres del PP que més s'ha destacat per la seva croada contra les llistes de Bildu que considera integrades per terroristes i membres d'ETA. Per això no havia pogut venir en les dues anteriors ocasions que havia anunciat que donaria suport al candidat Josep Uñó.

Quan li he preguntat el perquè de llistes amb tanta gent de fora de Cassà a la llista del PP, Uñó ha respost que encara que no fossin de Cassà, ell personalment coneixia a tots els integrants de la seva llista, la qual cosa demostra que l'exjutge de pau de Cassà té moltes amistats a Alacant.

Gràcies al Google avui se sap tot i posant algun noms al buscador ens trobem amb aquestes indicacions sobre alguns dels membres de la llista popular al nostre poble (no cal ni dir que el buscador també s'equivoca i potser no es corresponen als candidats):

La núm. 4. María Murgui Romero va ser suplent a les eleccions municipals del 2007 al municipi valencià de Casinos.

En el cinquè lloc hi trobem la senyora Pilar Alonso Amigo, que el 2003 va presntar-se de suplent a l'AGRUPACIÓ UNITS PER ALTAFULLA - (AUPA)

Hi ha una Sónia Villa Benavente, que ocupa el sisè lloc a la candidatura que és membre del Claustre de la Universitat d'Alacant.

També he trobat un José María Cremades Vicente, com el número 9 de llista de Josep Uñó, que actualment és vocal de la Cambra de Comerç d'Alacant. També figura com a resident a Alacant la número 10, María Gómez Olmos.

Més important és el núm11 de la candidatura cassanenca, José Lifante Vidal, que figura a Internet com a Director general d'ocupació i cooperació de la Generalitat Valenciana en temps de Zaplana.

Finalment també hem localitzat una tal María Concepción Luna Bonet que l'any passat es va casar a Alacant.

El que dic en el títol: el sr. Uñó té bones amistats a Alacant...

]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-llei-de-paritat http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-llei-de-paritat Fri, 22 Apr 2011 22:20:11 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-llei-de-paritat Hi ha molta gent que no veu amb bons ulls que la presència femenina en les llistes electorals sigui obligada per llei, ja que això distorsiona la realitat i obliga alguns partits a fer equilibris per complir amb el 40% de mínim que marca la LLEI ORGÀNICA 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.

Algunes qüestions locals:
En cada grup de cinc candidats hi ha d'haver-hi dues dones. Doncs bé, si agafem els cinc primers de cada llista resulta que al nostre poble en totes sis candidatures el cinquè lloc és per a una dona; ja sabem que no hi ha cap candidat a alcaldessa, però és que a més la segona dona obligada als cinc primers, en tres ocasions està en el quart lloc , en dos, al tercer i en un al segon lloc. Vaja, que dóna la sensació que les hi posen "per obligació".

I si anem al segon bloc, doncs semblant; en tres ocasions ocupen els llocs 9 i 10 de la llista i en tots els casos el lloc desè.

I a més caldrà veure si es compleix en tots els casos la llei de paritat:
A Cassà, amb tretze regidors, tocarien 5,2 dones a cada llista i com que la llei diu que "com a mínim" hi ha d'haver aquest 40% s'entén que hi hauria d'haver sis dones a cada candidatura, no? això no passa en dues candidatures a Cassà (PP i CiU). Veurem si les hauran de canviar...

La interpretació que es vulgui donar a la llei queden obertes però el contingut sembla força clar:
" També s’ha de mantenir la proporció mínima del quaranta per cent en cada tram de cinc llocs. Quan l’últim tram de la llista no arribi als cinc llocs, la proporció de dones i homes en aquest tram ha de ser al més pròxima possible a l’equilibri numèric, encara que s’ha de mantenir en qualsevol cas la proporció exigible respecte del conjunt de la llista."
Esperarem a veure com acaba tot plegat...

]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/sis-candidats http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/sis-candidats Sun, 10 Apr 2011 16:08:06 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/sis-candidats Ja tenim sis candidats a l’alcaldia de Cassà i aquests dies he tingut l’ocasió de parlar amb cada un d’ells. Ben aviat a través d’aquesta web en podreu veure els resultats i els cassanencs i cassanenques podran valorar quin és l’alcaldable que més s’adequa a les seves prioritats o preferències.

Dues reflexions en aquest moment:

Primera: continua faltant presència femenina i malgrat la llei de paritat que obliga que un 40 % de les llistes sigui de sexe femení, no hi ha cap partit que a Cassà gosi posar una dona al capdavant de la candidatura. Cassà, que al 1979 va ser un dels únics pobles de Catalunya de tenir alcaldessa, ha tingut moltes reticències a l’hora de mantenir aquesta línia i les llistes han estat gairebé sempre encapçalades per homes, cosa que segurament repercutirà en la composició del proper ajuntament que no respectarà la paritat anhelada.

Segona: una apreciació més personal i subjectiva. Sigui quin sigui el resultat del 22 de maig, tots els regidors estaran més predisposats a donar suport al que tingui la majoria i hi ha un cert esperit de solidaritat en evitar enfrontaments estèrils i anar a treballar plegats. He detectat - i a l’hora de la veritat potser m’equivoco de mig a mig- un cert sentiment de comprensió que la situació és complicada i que tots hauran de fer un esforç per ajudar a Cassà a sortir de la crisi. I aquest esperit sembla com si superés les barreres ideològiques o partidistes.

Però és clar, la campanya encara ha de començar....
 ]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/pensem-hi http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/pensem-hi Sat, 24 Jul 2010 12:46:06 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/pensem-hi
Tenim un parc per a infants acabat d'instal·lar i ningú no s'ha fet càrrec del seu manteniment.

Les herbes hi creixen per tot arreu, els matolls són allà on volen i com que es veu que ningú no hi va d'aquí a mig any ja resultarà impracticable.

Un es pregunta: per què es va muntar un parc si després no es pot mantenir?

Per què es va muntar un parc si resulta que ningú no el fa servir ja que en tenen un altre ben aprop?

Al mateix temps observem com el costat del parc s'ha convertit en un autèntic abocador incontrolat. I no es tracta que els escombriaires facin vaga ja que els objectes que hi veiem no són els que correspondrien als residus ordinaris. Hi tenim de tot des de cadires a xarxes passant per restes de tela, penjador i centenars d'altres objectes diversos que envaeixen el parc de la mainada.

Qui ho ha llançat allà? Per què la gent no fa servir la deixalleria? I com és que ningú no ha actuat contra aquesta indecència procurant tornar a deixar l'espai adequat?.

Aquí hi ha unes responsabilitats compartides d'administració i de veïns que difícilment se solen acceptar.

Tothom és el primer de criticar quan l'Ajuntament no actua correctament (neteja del parc); però hi ha algú que s'atreveixi a fer autocrítica davant la pròpia responsabilitat a l'hora de complir unes mínimes normes municipals? (abocaments incontrolats).

Potser no hi té res a veure però m'ha semblat curiós que els veïns del Mas Cubell es preocupin dels hipotètics problemes d'una instal·lació que s'ubicarà a un quilòmetre de casa seva, quan al costat mateix de casa seva hi tenen un problema més gros
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/i-que-ens-podiem-esperar http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/i-que-ens-podiem-esperar Tue, 29 Jun 2010 16:49:12 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/i-que-ens-podiem-esperar La sentència ha estat el que calia esperar d¡'un tribunal que fa poques setmanes va tenir la barra de demanar comprensió després de quatre anys de no saber resoldre el cas de l'estatut.

Què es podia esperar d'un país que fa anys que té ganes de posar al lloc que pertoca als catalans?; és a dir, que ens vol oprimits culturalment, ofegats econòmicament i políticament esquifits...

Què es podia esperar d'un partit popular que ha aconseguit que un Tribunal hagi ressuscitat els millors esquemes de temps passats i amb una sentència repetitiva en allò de la indissolubilitat "del estado", per uns moments ens ha recordat que potser tots estem obligat a ser també "una Unidad de destino en lo universal".

La sentència podia ser més o menys abraonada, però sabíem que seria un atac cap a Catalunya i que la clau de tot no era saber com retocaven el text sinó com es gosava alterar un estatut ratificat pel poble, el parlament i les corts. Avui ho deia un representant del PP: té tant valor un referèndum com una decisió judicial; el problema és que té mes valor la decisió de deu persones que la de tot un poble i es posa en dubte el funcionament de tota la democràcia.

Ara caldrà veure la resposta que donaran els catalans.

La diversitat d'opinions és notable; començant per ERC que advoca per la independència plena, oblidant-se que encara avui dóna suport a un govern que ha posat tots els impediments possibles als referèndums per l'autodeterminació; el PSC, en boca del seu president ens crida a una manifestació i un es pregunta: per demanar què? Si fa dos dies deia que els independentistes només causaven frustració en els ciutadans... i els nacionalistes espanyols què fan? Mentrestant CiU, amb una estranya "absència" en els informatius del dia de la sentència, aprofita per demanar unitat; encara que en la declaració oficial no ho exigeix, aquest migdia al mitjans de comunicació demanava eleccions anticipades com si aquest fos el nostre problema.
No cal ni parlar del PP que encara que no ho gosi afirmar am contundència ha aconseguit el seu màxim objectiu d'aconseguir vots a tot Espanya (i potser també alguns a Catalunya...).

Òmnium Cultural ha estat el primer en cridar a la manifestació; serà la mateixa d'en Momtilla, o una altra? En principi sembla que hi ha acord en fer-na una de conjunta. Potser aquesta seria l'oportunitat de demostrar fins a quin punt podem ser unànimes els catalans; la qüestió és fins on hem d'arribar: si reclamar el que ara ens han retallat o entendre aquesta sentència com el comiat definitiu d'un sistema que no permet l'encaix de Catalunya en l'estructura actual.

Vista la situació proposo un lema per la manifestació unitària: Adéu Espanya!
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/guardiola-ens-posa-en-el-mapa http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/guardiola-ens-posa-en-el-mapa Sun, 11 Apr 2010 01:36:21 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/guardiola-ens-posa-en-el-mapa Va ser la segona satisfacció de la nit; la primera va ser la victòria que va permetre fer emmudir aquesta colla de bocamolls que vaticinaven el triomf del Madrid abans d'hora. No comptaven que el Barça ha estat durant tota la temporada superior al Madrid i això era molt probable que es notés al terreny de joc: La segona satisfacció,  veure com Guardiola encara es recorda de Cassà, un dels camps on va jugar en Pedrito, en Sergio Busquets, en Jefrren, en Marc Crosas,... i no hi va poder guanyar (3-2, desembre 20007).

escolteu-lo al 3'50"

]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-venjanca-es-un-plat-que-es-serveix-fred http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-venjanca-es-un-plat-que-es-serveix-fred Sat, 27 Feb 2010 12:46:49 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-venjanca-es-un-plat-que-es-serveix-fred .... i es menja a poc a poc. Fem una mica d'història...

El tres de març de 1980 (sí, ja fa trenta anys) a l’Ajuntament de Cassà es va debatre una moció de censura contra la que en aquells moments era l’alcaldessa de Cassà, M. Dolors Godoy (UDC), que governava des de feia poc menys d’un any arran dels resultats de les eleccions del 1979. En principi el pacte entre CiU (cinc regidors) i els Centristes de Catalunya (dos regidors) havia donat l’alcaldia a la representant de CiU tot i que la llista més votada, la del PSC, s’havia quedat a un grapat de vots d’obtenir la majoria absoluta.
Aquell primer govern de la democràcia restaurada va tenir una vida força complicada i amb diverses atzagaiades, la més important de les quals va ser la moció de censura esmentada. La van presentar els sis regidors socialistes (encapçalats per Leandre Bertran) i un regidor del grup de Centristes: el cap de llista, Jordi Dalmau. Amb les matemàtiques a la mà, tenien assegurat el triomf i el relleu a l’alcaldia, ja que tenien set vots a favor. Es va celebrar el ple, a porta tancada –quan l’ajuntament encara era a la plaça de la Coma–, i en sortir de la sessió es va confirmar el que estava previst: sis vots donaven suport a l’alcaldessa i set en demanaven la dimissió.
Fa trenta anys la regulació de les actuacions municipals no era l’actual i, malgrat aquesta decisió de la majoria de regidors, l’alcaldessa de CiU va poder continuar en el càrrec fins al final del mandat, si bé després ja no es va tornar a presentar com a cap de llista de CiU. El camí d'aquell govern no fou fàcil amb dimissions, relleus, canvis...
Han passat trenta anys i al llarg d’aquests anys en diverses ocasions des de les files socialistes s’ha recordat aquella moció no aplicada com a exemple d’incompliment de la democràcia a la vida local. I es veu que aquesta era una espina que tenien ben clavada, ja que ara, trenta anys després, han tingut l’ocasió de desbancar dels seus llocs (més que res honorífics, tot cal dir-ho) dos dels principals responsables que el PSC no assolís l’alcaldia de Cassà el 1980. Els dos regidors del PSC que ara són a l’Ajuntament –no sabem si de manera conscient i voluntària, o simplement perquè la situació els hi ha portat– van aconseguir imposar la seva voluntat per evitar que M. Dolors Godoy fos escollida jutgessa de pau substituta i també perquè Anna M. Pagès fos la nova jutgessa de pau del poble.
No ho havia comentat: el regidor del grup de Centristes de Catalunya que va mantenir el seu suport a M. Dolors Godoy i que probablement va ser clau per mantenir-la a l’alcaldia era Josep Uñó i Cabot, l’altre candidat a jutge de pau.
Una frase cèlebre atribuïda a Brutus quan estava assassinant Juli César diu que «la venjança és un plat que es menja fred». I en aquest cas sí que es pot dir que han trigat trenta anys a poder assaborir aquesta dolçor de la venjança, si bé el resultat ha estat molt menys espectacular del que havia estat el motiu inicial.
Ara, que també pot ser que la imatge que il·lustra l’article –d’ara fa trenta anys– no tingui res a veure amb les eleccions a jutge i substitut i que la casualitat hagi provocat aquesta coincidència, aquesta possibiltat que s'ha ofert amb safata als regidors dels PSC que, a més, ha comptat amb el suport dels regidors d’ERC, de poder passar comptes d'uns fets passats trenta anys enrere.
Potser sí que ha estat l'atzar i ningú no hi pensava en l'any 1980 i potser fins i tot hi havia qui ignorava el que havia passat. Potser és que sóc una mica mal pensat, ves per on.


]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-crisi-de-la-ud-cassa-don-venim-on-anem http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-crisi-de-la-ud-cassa-don-venim-on-anem Thu, 23 Jul 2009 17:32:43 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-crisi-de-la-ud-cassa-don-venim-on-anem
A l'assemblea del 10 de juliol passat vaig ser l'únic representant del grup que fa vuit anys va agafar la responsabilitat de tirar el Cassà endavant quan la situació era realment difícil social, esportiva i econòmicament. M'hagués agradat que en Ramon Codina un dels artífexs del Cassà actual -per bé i per mal- també hagués estat a l'assemblea que va servir per posar en evidència els problemes de la gestió del futbol actual quan arribes a un cert nivell en el que l'afeccionat es confon amb el professional i el voluntarisme comença a desaparèixer en favor d'un cert semiprofessionalisme. Per això em ve de gust posar a debat si us sembla de gust les següents reflexions fruit d'aquesta etapa en el si del club

Procés de transformació
Tot aquest procés de transformació l'hem anat vivint al si de la UD Cassà durant aquests anys. I de passar de tenir una escoleta que s'anava desintegrant per manca de voluntaris i entrenadors que hi volguessin passar hores, hem passat a un club amb una estructura força definida amb uns caps de cada secció i equip que fan la feina que els pertoca amb la responsabilitat de saber que també rebran la remuneració que estigui d'acord amb les seves activitats.
Allò que fa uns anys semblava impensable ara és el pa de cada dia i igual com passa amb les colònies, els casals d'estiu o altres activitats de lleure, el voluntarisme cada cop costa més de trobar i tothom vol ser compensat per la feina que fa. Afortunadament, aquesta situació ha anat acompanyada de l'aquiescència dels pares i mares que han entès que valia la pena pagar una mica més sempre i quan tinguessin garanties de com estarien els seus fills, i en el món del futbol de base s'ha acabat el voluntarisme, com a mínim en els entrenadors.

En els directius i responsables del club encara no s'ha reclamat aquest privilegi, però tot arribarà, segur.

En el Cassà s'ha fet la transformació del futbol base en base a diferents projectes que mai no s'han acabat de consolidar per diferents raons -algunes internes i d'altres absolutament imprevisibles- la qual cosa ha estat un obstacle afegit, ja que cal donar temps als generadors d'una iniciativa per aconseguir que el projecte pugui demostrar la seva viabilitat; però fins i tot en el futbol de mainada es volen resultats immediats i si això depèn de si un nen de deu anys fa un gol o no, és lamentable.

En tot cas, l'estructura hi és, amb un grup de jugadors d'escoleta i un altres de més grans que tenen uns punts de referència força clars sigui quin sigui el pal de paller de tot plegat.

La força del futbol base
Aquest canvi d'estructura ha estat important i ha permès que la base del futbol a Cassà, la del club, passés dels socis als pares i que actualment la força del club la tinguin els pares i mares dels jugadors i jugadores més que no pas els socis que van a seure a la tribuna els diumenges.

O com a mínim això és el que a mi m'agradaria que s'hagués assumit...

Perquè a l'hora de la veritat, què passa en un club com el Cassà, amb un potencial social ínfim si treus els pares i mares del futbol base?

Doncs que les decisions del primer equip encar es prenen en base a uns criteris que no tenen res a veure amb la racionalitat, la visió de futur o l'anàlisi fred de les dades objectives.

Ho vam veure la temporada 2007/08 i jo, il·lús de mi, encara vaig pensar que calia fer el que fos per tirar endavant i donar la cara per un projecte que mai no he compartit per intentar mantenir el vaixell en circulació.
I ho vaig fer deixant clar que no combregava amb aquesta manera de fer, amb aquesta despesa tan descomunal per al primer equip i que plegava al setembre del 2008.

Per què no ho vaig fer? En primer lloc per responsabilitat d'aguantar els quatre anys i perquè em van demanar que continués donant suport i passant el relleu a la nova junta que venia al Cassà; i en segon lloc per intentar que els arguments que jo considerava lògics prevalguessin en el si del club per evitar que tot se n'anés a can Pistraus ara que ens acostem als cent anys del futbol a Cassà.

El primer equip s'ha d'autofinançar
Quina era la meva idea i la mantinc ara?

A Cassà de la Selva el primer equip ha de tenir un cost 0 (sí, zero) de fitxes de jugadors. I si n'hi ha algun que vol venir de fora i li costa benzina, com a màxim es pot arribar a pagar els diners que es recaptin a les taquilles dels partits. És a dir que amb una mitjana de cinc-cents euros per partit (ja és molt dir) entre taquilla i panera arribem a 10.000€ per temporada, doncs que això es destini als jugadors ja que és el benefici que ells generen per al club. La resta que sigui per l'entitat -i hi ha moltes altres despeses del primer equip: fitxes, desplaçaments, material.. -i que així el Cassà es pugui anar capitalitzant i anar treballant en tenir un bon futbol base i unes instal·lacions com cal.
Sincerament, prefereixo que el Cassà pagui un responsable de material -que tingui totes les samarretes ben ordenades les pilotes inflades i classificades, els pitralls nets i el magatzem en condicions- que no pas un jugador que, per bo que sigui, si juga al Cassà és només perquè se li paguen uns diners i que sembla que et perdoni la vida cada cop que entri al camp... jugadors que no tenen cap mena de vincle amb el club i que saben que a la que puguin aniran allà on els paguin més diners.

La llei del futbol professional que a mi no m'agrada que imperi a Cassà i que ha perdurat massa temps.

Entenc que això es podia assumir, fins a un cert nivell, quan hi havia alguns empresaris que tenien diners que els sobraven i els destinaven a pagar els sues capricis en forma de projecte futbolístic. Ara que la situació econòmica ha canviat, cal estar amatents i canviar de xip.

Una nova manera d'entendre el futbol a Cassà
Si no hi ha diners, no hi ha projecte amb jugadors cobrant i per tant, jo crec que la temporada 2009/10 a Cassà no hi hauria d'haver cap jugador que cobrés, ja que el que temo que passarà és que a finals de la temporada que ve, tornarem a estar amb nombres vermells.

No es poden fer miracles. Els diners que entren al futbol son els que hi han i cal assumir quin és el repte més important: el primer equip o l'estructura del club? Jo ho tinc clar i el primer equip m'és igual que baixi a primera regional, el que cal és mantenir el club i anar treballant per que quan les circumstàncies tornin a ser bones es pugui repetir algun altre somni com el de l'ascens de l'estiu del 2007, però planificant sempre d'acord amb la realitat i no amb les il·lusions.

Aquestes darreres setmanes s'han dit, escrit i llegit moltes coses sobre el Cassà i sobretot sobre els jugadors del Cassà; algunes són reivindicacions ben honestes i comprensibles; algunes són mitges veritats i d'altres son mentides flagrants. I només vull deixar clar una cosa: el pacte entre un jugador i un president, amb un entrenador pel mig, és un pacte entre persones que sempre es vol complir; però els avantatges fiscals que tenen els jugadors quan acorden aquest tipus de pactes verbals també tenen els seus inconvenients quan no es compleixen: no tenen suport legal.

I els jugadors saben amb qui van parlar i qui els va prometre el que cobrarien. I el que ho va fer ben aviat va veure que no podria complir i no va gosar dir-los-ho. I s'havia d'haver fet -com vaig exposar en una junta del club-. Potser així, amb la veritat per davant s'haurien evitat més problemes posteriors.

És absurd amagar el cap sota l'ala i creure que quan les empreses redueixen la seva producció al 50% i el país entra en crisi el futbol pot continuar com si res no passés. Hi ha una corretja de transmissió en publicitat, patrocinis, impagaments... que inevitablement té efectes. I allò que s'havia cregut fa sis mesos, ara ja no es pot complir. I el que lamento és que no es digués la veritat als jugadors, quan encara tenien la possibilitat de trobar una alternativa personal. Ho lamento, però també sé de qui és la màxima responsabilitat d'aquesta ocultació d'informació de la qual tots els membres de la junta en som copartíceps. Els jugadors també ho saben però prefereixen eludir aquesta realitat i se'n van a trucar a les portes d'un club que ni pot ni els hauria de pagar perquè no està en condicions de fer-ho perquè el Cassà no s'ha d'hipotecar per uns esportistes que quan arriben a un club com el nostre saben al que s'arrisquen.

Els socis saben que no poden assumir una càrrega com aquesta i tampoc no donen suport als jugadors encara que els sàpiga greu, però no es pot arribar a tot arreu; si els entrenadors volen, els jugadors segurament rebran una part del que estava compromès i els caldrà assumir la crisi que és el que pertoca.

Quin model de futbol volem?
En el fons el que tenim és un model de gestió esportiva que està caducat i que s'aguanta gràcies a unes estructures federatives que ningú no gosa tocar. Amb en Roche semblava que el canvi a la Federació Catalana serà possible, però només va ser un miratge. Les estructures federatives estan muntades per mantenir els privilegis dels remenen les cireres i els exemples que n'he tingut aquests anys són ben explicatius.
No s'ha volgut fer una actuació assenyada i de regularització dels clubs; el que compta és que cadascú aguanti el pal que li pertoca de l'estructura federativa que permet que hi hagi jugadors que semblin professionals i siguin afeccionats i que estiguin cobrant bestieses per jugar a segona regional; o que hi hagi entrenadors que no en fan però que deixen el títol i que siguin els intercanvis de cromos entre jugadors i entrenadors els que sustentin el futbol actual fins a i tot a categories regionals.

No s'ha volgut definir amb claredat quina és la situació de cada equip, categoria, tipus de jugador i és clar hi ha situacions com aquesta, la del Cassà i la de dotzenes de clubs, que no arriben al promès. Cal posar unes línies de contenció de la despesa en cada club i categoria i que els jugadors sàpiguen fins on poden aspirar i que els clubs tinguin un control -intern i extern- que els situï en la seva realitat, per evitar casos aberrants que tots podem tenir en ment en aquesta recent temporada a tercera divisió.

I en pobles com Cassà i clubs com el nostre cal que hi hagi la valentia de saber canviar aquest model de despesa irracional que obliga a contractar una plantilla sense tenir garantits els ingressos necessaris per a pagar-la. Amb una autoregulació adequada veuríem que això no pot ser i caldria estrènyer el cinturó per gastar només el que es pot. I si la regulació ve imposada federativament tots els clubs estarien en condicions semblants i no hi hauria clubs que distorsionessin la competició en base a deutes no satisfets o promeses incomplertes.

Ara el Cassà tenia l'oportunitat de començar de nou, d'emprendre un nou projecte que assumís amb valentia la realitat de la seva situació i iniciés des de la base el sanejament necessari per fer front a la crisi. No s'ha volgut fer i d'aquí a uns mesos potser en pagarem les conseqüències. Ja m'agradaria equivocar-me, ja...

Després de quinze anys amb el Cassà he parlat amb molts pares i mares i crec que aquestes idees no són tan eixelebrades no és tan complicat trencar amb la dinàmica d'anar creixent si realment es vol fer un club amb cara i ulls.
Només cal que la gent que vagi al davant hi posi la voluntat, però de moment no he vist enlloc aquest interès en canviar les dinàmiques predominants. Fins avui he donat un suport desinteressat al club i he fet tot el que he pogut per tirar-lo endavant. I crec que aquestes reflexions també han de ser enteses en aquest mateix sentit: ajudar a planificar el futur d'una entitat que m'agradaria que arribés als cent anys amb la màxima brillantor.

Visca el Cassà

]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-salander-en-vidal-quadras-i-gibraltar http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-salander-en-vidal-quadras-i-gibraltar Thu, 25 Jun 2009 08:24:30 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/la-salander-en-vidal-quadras-i-gibraltar La reina al palau dels corrents d’aire (per cert d’on ve aquest títol?)

L’Stieg Larsson (al cel sia) ens ha portat una nova obra mestra en l’art de distreure, entretenir, apassionar i enxampar el lector amb la tercera, i en principi darrera,part de la seva trilogia Millenium. Per als que ens agrada aquest tipus de literatura no hi ha dubte que trobarem a faltar les aparicions a les llibreries d’aquest autor, com ens vam haver de conformar amb la desaparició de la Higsmith, i ens haurem de consolar amb les que afortunadament encara ens acompnayen d’en Mankell, la Donna Leon, en Caminelli, la Sue Grafton...

No voldria parlar de literatura ni de novel•la negra sinó d’un detall del darrer llibre d’en Larsson. Concretament en un apartat d’un cert contingut polític relacionat amb l’estat espanyol que de moment encara no he vist que s’hagi reflectit als diaris de Madrid, però suposo que en sentirem a parlar.

La Lisbeth Salander, protagonista del llibre, pels que hagin seguit els títols anteriors, ja saben que té alguns afers a Gibraltar, i per això en un moment determinat d’aquest volum es desplaça al penyal i, a banda d’anar a veure els micos, elucubra sobre l’status d’aquest territori. I la Salander (o en Larsson) reflexiona amb lucidesa quan valora que com pot Espanya reclamar amb tanta insistència els seus drets sobre Gibraltar quan simultàniament no vol ni sentir a parlar sobre la realitat marroquí de Ceuta. Aquesta obvietat està expressada amb aires d‘ingenuïtat per una persona que nord enllà no pot entendre la tossuderia d’Espanya a reivindicar el penyal sense tenir en compte els drets que poden tenir altres nacions sobre el seu territori.

Avui he sentit per la ràdio que uns amics d’en Vidal Quadras han presentat una denúncia contra els impulsors als xiulets al Rei durant la final de la Copa. Sensacional. A tots els que van xiular que els posin a la presó. O millor, que aprofitin el mateix estadi, i hi facin un concert en favor de la llibertat d’expressió.

I a aquest senyor en Larsson que li faran? No el denunciaran, encara que ja estigui mort? O encara millor, perquè no prohibeixen els seus llibres? Suposo que diran que està desinformat i que no és el mateix Gibraltar que Ceuta, etc etc. i al final suposo que faran servir el que ja ens va dir fa uns anys quan l’afer dels papers de Salamanca, que el dret de conquesta també compta... Però consola que des de Suècia hi hagi gent que vegi les coses com alguns del sud...

]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/en-guardiola-a-cassa-i-una-declaracio-damor-en-clau-futbolistica http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/en-guardiola-a-cassa-i-una-declaracio-damor-en-clau-futbolistica Thu, 28 May 2009 16:22:04 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/en-guardiola-a-cassa-i-una-declaracio-damor-en-clau-futbolistica
El record de Cassà li devia quedar ben marcat a Josep Guardiola, ja que uns mesos després, quan el seu equip, encara el B, es jugava les garrofes de l’ascens va posar l’exemple del nostre poble a l’hora d’incentivar els seus jugadors per estimular-los a aconseguir l’ascens: els va venir a dir que si volien estar una altra temporada jugant en camps com el Cassà (i el Masnou em sembla que va afegir) o volien arribar a primer equip i triomfar com a jugadors. El resultat d’aquesta motivació ja el sabem.

Quan en Pep Guardiola va passar per Cassà va donar la imatge de ser un professional del futbol que tenia una fita personal ben clara i que el seu pas pel Barça B era com la penyora que havia de pagar per aconseguir el seu objectiu final: triomfar en el primer equip.

Per això va demostrar estar plenament implicat en el projecte que en aquell moment li tocava engrescar: pujar l’equip del Barça B i fer-ho com si fos la fita més important de la seva trajectòria esportiva.
I en l’aspecte humà, quan va venir a Cassà, l’11 de novembre de 2007, ho va fer com si Cassà no fos un dels camps menys engrescadors, -que després utilitzaria per incentivar els seus jugadors- sinó com si fos un estadi de primera divisió.

La bona educació i el bon tracte vers tothom va ser –ne la nota destacada i va demostrar que el camp del Cassà malgrat la seva modèstia es mereixia tenir-ne tota la consideració. Dimecres al vespre en Guardiola va dir que havia guanyat al millor equip del món; quan va perdre amb el Cassà va dir que havia estat derrotat per un gran equip.

Tot i que la derrota es notava que li coïa a un guanyador com ell, Pep Guardiola va assumir amb elegància i modèstia el resultat. I va reconèixer que el seu equip - amb jugadors que ara ja han debutat i en algun cas triomfat al primer equip com Sergio Busquets, Pedrito o Marc Crosas (al Celtic)- davant el Cassà no va saber llegir com calia un partit que calia afrontar amb més intensitat.

Ahir en Guardiola acabava de triomfar a l’Olímpic de Roma i segur que no es recordava dels partit contra el Cassà; jo sí que recordo que en acabar el partit i fer-lo seure en una improvisada sala de premsa, amb una taula amb la bandera del Cassà, veient que els tècnics de TV Barça encara no havien acabat de posar els micros, em va dir: “escolta, la pròxima vegada, que els que s’esperin siguin els periodistes” i va afegir potser perquè no ens penséssim que anava d’estrella, “no és per res, només perquè ho tingueu present, que sempre es fa així”.

Estic segur que en Pep ja sabia que no hi hauria propera vegada, que el seu pas pel Barça B, pel camp del Cassà era una etapa, una penyora que calia pagar, però que seria una anècdota en la seva trajectòria esportiva. I que els temps que ell hauria d’esperar els periodistes serien ben efímers...

Una declaració d'amor

Es la que ha aprofitat per fer l'exregidor de l'Ajuntament de Cassà i actualment advocat del grup d'ERC al parlament espanyol, Jordi Casadevall.
Ell va anar a celebrar a la Cibeles -ja son ganes- el triomf del Barça contra el Manchester i va sortir per les pantalles de les televisions de tot Espanya -per Antena 3- fent una declaració d'amor. Tal i com ho sentiu. El noi de can Muixac va dir que el fet d'anar a la Cibeles era el fruit d'una aposta i va tancar dient: Montse, t'estimo.

Aquesta festa major -suposo que no se la perdrà- quan el trobem pel carrer el podrem felicitar
]]> http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/no-em-toqueu-els-regidors http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/no-em-toqueu-els-regidors Thu, 07 May 2009 18:04:33 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/joan-carles-codola/bloc/no-em-toqueu-els-regidors Bé, potser no és ben bé això.
Però d'alguna manera s'ha de definir l'agressió que rep un regidor quan està actuant en les seves funcions de representant del poble. En aquest cas la cosa ha acabat amb una visita al CAP, un trenc al cap i algun punt de sutura i a esperar uns quants mesos que la justícia dictamini quina pena es mereix l'energumen que va gosar agredir un regidor d'aquest poble que conec força bé.

“A vegades et penses que el millor és plegar i deixar-ho córrer tot”, em comentava aquesta víctima d'un accident laboral tan inesperat com clarament rebutjable. Fa uns mesos es van donar a conèixer una sèrie d'agressions de les quals solien ser víctimes dos col·lectius que tenen molts tractes directes amb les persones: els mestres i els metges.
Qualsevol “client” insatisfet es veia amb cor d'esbatussar el metge que no l'havia curat prou bé o el professor que suspenia el seu fill o filla.

Per això I la llei es va endurir, agrupant a tots els funcionaris i els servidors públics que ara saben que qualsevol agressió d'aquest tipus que puguin patir és penada amb més contundència per la llei. Però segur que el que no cura és la sensació d'impotència que et genera ser víctima d'un atac físic quan intentes fer la teva feina, en aquest cas aquella per la qual t'han escollit, i que intentes desenvolupar fent el millor pel teu poble.

Algú podria al·legar que estem en temps de crisi, que la gent està nerviosa; i algun salvatge encara hi afegiria que ja s'ho tenia ben merescut; però aquest tipus d'agressions físiques són les que més rebuig haurien de despertar, ja que havent-hi tants altres mitjans de control de la funció pública acudir a l'agressió física només pot significar unes ganes d'impedir que el representant del poble, el representant de tots els habitants del poble faci la seva feina; per això aquesta agressió és com si la fessin a tots els habitants d'aquest poble. I això no ho podem consentir.

Des d'aquí vull donar ànims a aquest regidor del poble que conec força bé i que ni s'ho pensi de plegar.
Que d'amenaces n'hi haurà sempre i potser lamentablement hi hauran altres agressions, però la gran majoria de les persones que viuen al poble, els que l'han votat i els que no ho han fet, de ben segur que rebutgen aquestes accions que volen impedir que facin la feina que els pertoca.
]]>