http://blocs.cassadigital.cat// http://www.cassadigital.cathttp://www.cassadigital.cat/img/contingut/logo.png Sun, 01 Feb 2009 13:12:44 +0100 ca http://blocs.cassadigital.cat/enric-plantes/bloc/la-botigueta http://blocs.cassadigital.cat/enric-plantes/bloc/la-botigueta Sun, 01 Feb 2009 13:12:44 +0100 http://blocs.cassadigital.cat/enric-plantes/bloc/la-botigueta Tot i que el fet que transcric ja el vaig publicar al “full parroquial” del passat 11 de gener, m’ha semblat que mereixia un ressò més ampli. Són els mateixos nens i nenes del Casal Parroquial Llagosterenc que expliquen l’experiència. Aquí la teniu:

“Ara ja fa tres anys que vàrem començar a fer una parada a la Fira del Bolet de Llagostera.
El primer any –2006– la vàrem fer en un racó que una parada més gran ens va deixar. Era per passar-nos-ho bé.

El segon any –2007– ja érem socis del Casal Parroquial. Fórem més nens i nenes per organitzar-la; tinguérem més lloc i més "mercaderia" per vendre. També vàrem comprar més. Els diners que vàrem fer ens els vàrem repartir i ens vàrem guardar uns euros pel següent any.
Aquest any 2008, la cosa estava més preparada, ja que el dia abans de la “Fira del Bolet”, van venir a casa uns quants nens i nenes del Casal a fer galetes i uns imants (tot per vendre, és clar). A part de les galetes i els imants, també vàrem vendre: panotxes de blat de moro, polseres, carbasses, uns punts de llibre de bolets i uns altres de marietes. Però el 100% dels beneficis els destinàrem a la ONG “INTERMON OXFAM”. Alguns diners els hem guardat per a l'any que ve. La botigueta, creiem que és un mitjà perquè els nens i nenes del Casal aprenem a treballar junts i amb un objectiu comú: pensar en els altres que no tenen tant com nosaltres.

Desitgem que l'any vinent la botigueta tingui tant o més èxit que aquest any, i… que almenys hi compreu alguna cosa!!”
(ELS NENS I NENES DEL CASAL PARROQUIAL LLAGOSTERENC)


Després del parèntesi nadalenc, torna a aparèixer la “crisi”. Per uns dies, semblava que havia desaparegut. Alguns, la pateixen tot l’any, i no hi ha parèntesi en les seves vides per a respirar un xic, són els pobres.

En aquests moments els toca la pitjor part. Són els qui més fortament en pateixen les conseqüències. CÀRITAS és un bon termòmetre que manifesta clarament aquest crua realitat. Creix el nombre de persones que truquen a la porta demanant, demanant el que els és vital que a sobreviure. I CÀRITAS no té prou recursos, ja que es manté, primordialment, de donatius voluntaris.

En aquests moments, més que mai, urgeix que mostrem la nostra solidaritat cap a aquells que s’ho passen molt més malament que nosaltres. L’experiència de “La Botigueta” que expliquen aquests nenes i nenes, ben segur que no ens deixa indiferents.

]]> http://blocs.cassadigital.cat/enric-plantes/bloc/viatge-interestellar http://blocs.cassadigital.cat/enric-plantes/bloc/viatge-interestellar Sat, 02 Aug 2008 11:33:02 +0200 http://blocs.cassadigital.cat/enric-plantes/bloc/viatge-interestellar Ramon Garriga, un noi de 13 anys, fa trenta-quatre anys, a ple estiu i gaudint de la natura. Tot i la distància del temps en què fou escrit, m’ha semblat que continua tenint actualitat. És un conte que va guanyar el premi d’uns Jocs Florals celebrats en un campament a Palera, amb nois i noies de 13 i 14 anys, concretament l’estiu de 1974. Aquí el teniu:

En Joanet tenia molta son. Sí, havia corregut molt durant el dia i estava cansat. Es tragué el jersei i es posà dintre el sac de dormir. Caigué rendit.

Tancà els ulls i quedà ben adormit.

Imaginàriament es traslladà a un món fantàstic, extraordinari. Es va veure en un país on la gent volava; no hi havia cotxes, ni motos; on desapareixia tota classe de contaminació, tota classe de malalties.

En Joanet s’acostà a un dels tranquils ciutadans que circulaven per un carrer ample. Resultà ser un guàrdia urbà.

- Senyor guàrdia, on sóc?

- Ets al país tranquil; has tingut molta sort de venir a aquest lloc.

- Sí veig que sí. Com és que podeu volar?

- Nosaltres som persones de la terra, que...

- També sou persones de la terra?

- Sí, però si et plau, deixa’m parlar. Mira, nosaltres vàrem fugir de la terra perquè no s’hi podia viure. Males olors, pols, gasos, tot barrejat, l’egoisme i les guerres… Aquí no hi ha odi, ens respectem tots, no existeixen privilegis. Què feu per la terra?

- Més malament que mai. Mira, ara hi ha uns aparells que en diuen bomba atòmica. Em portes a fer un vol?

- Sí, segueix-me.

I es posaren a volar.

- Vas bé? –preguntà el guàrdia urbà.

- Sí, sí. Què és aquest edifici tan gran?

- És l’assemblea popular. Aquí decidim les coses interessants per al poble.

- Sempre esteu d’acord?

- No sempre, però jo et dic que totes les idees aportades són bones.

- Sou molts al planeta?

- No, no passem del miler. El país és gran, tenim camps, tenim tot el que podem desitjar. I tu, tens el que vols?

- No, i crec que mai no ho tindré. M’heu fet descobrir el que és conviure de veritat. Tots feu el mateix: ajudar-vos els uns als altres, i això a la terra no ho tenim. Sempre diferències. Mira, perquè un és negre l’han de picar, perquè és d’una altra religió…

- Ho sé. No et desanimis. POSA LA TEVA PETITA PART EN LA RECONSTRUCCIÓ DEL MÓN NOU. Llavors, aquest planeta serà germà del nou que tu hauràs arribat a crear. Creu-me, fes-ho, fes-ho...

En Joanet es despertà. Pensà amb el que li havia dit l’agent del país tranquil.

«Tot és un somni –pensà en Joanet–, no en fem cas dels somnis».

Sortí a fora voltat de la natura, es sentia tranquil. De cop i volta va sentir que els seus companys s’aixecaven i dos d’ells discutien, arribaren a voler-se pegar. En Joanet reflexionà. El somni era bo!!

S’aixecà i va anar a posar pau. Immediatament va pensar allò: «POSA LA TEVA PETITA PART».

I fou d’aquesta manera com en Joanet anava construint un món nou.

És un conte, és un somni, és un escrit d’un noi de tretze anys, és…

Per pensar-hi!!
]]>