De tota la vida hi havia hagut una imatge de Cassà que em tenia el cor robat. Venint de Girona i just des de la part superior de la baixada de la Inecsa, la perspectiva d'un poble deliciosament desordenat, fruit de la història i el pas de les generacions, em donava la benvinguda, era com entrar al rebedor de casa. El poble se'm presentava des de la part més baixa, la gasolinera i el principi del carrer del Molí, fins a la més alta amb la imponent silueta de l'esglèsia i el campanar retallats sobre el cel i que, curiosament, quedaven més o menys a la mateixa alçada que la meva, em sentia com un gegant parlant amb la campana. Aquesta perspectiva es mantenia i s'anava modificant a mida que baixaves fins al principi de la carretera de Riudellots des d'on s'iniciava ja l'entrada a l'interior dels carrers i es perdia la perspectiva.
Malauradament això s'ha acabat. Ara ens hem de conformar amb un edifici, un edifici extraordinariament massís del qual només en diré que, analitzat ailladament, el considero força correcte donada la dificultat de la ubicació i la orientació. El problema és la relació de l'edifici amb l'entorn donat que pràcticament no té entorn, està totalment fora d'escala i només té la resposta dels blocs veïns però de dimensions molt menors i després res. Entenc que en aquest lloc han coincidit dues circumstàncies que composen una barreja explosiva: una normativa massa permissiva i un promotor amb pocs escrúpols.
Recordo fa temps haver conegut una intervenció de land-art (obres d'art de gran escala basades en el paisatge i el territori) d'un artista anomenat Christo. Es tractava de col·locar una gran paret de lona de color blau enmig d'un desert dels Estats Units perpendicularment a una carretera d'aquestes típiques de les pel·lícules americanes, rectes i infinites. Segons explicava ell mateix, la intervenció jugava amb el fet que després de hores i hores veient sempre el mateix paisatge, el fet de trobar-se un mur i no saber què hi hauria després feia que el viatjant tingués interès en això mateix, en què hi haurà darrera. En realitat, darrera d'aquest mur i després de hores de desert hi havia ... més desert !!, però la percepció d'aquest ja no era la mateixa, el fet d'esperar-la amb impaciència en modificava l'aspecte, o no.
En el cas de l'edifici que us comento potser la intenció era aquesta, tapar el poble per tal que després el poguéssim valorar millor. Em sembla que ho han aconseguit però per una raó diferent, no és que volguem saber què hi ha darrera sinó perdre de vista aquesta roca inmòbil i incordiant.
Pels que hàgiu vist la pel·lícula Madagascar (la de dibuixos), em recorda al principi quan la zebra està somiant que corre per la selva i de sobte el lleó la desperta posant la seva cara davant.
Un capítol a part mereixerien els dos blocs del costat del camp de futbol, un altre clar exemple d'edificis fora d'escala.
Algú em pot explicar a qui se li ocorren aquestes idees?, prefereixo pensar que és cosa de política i no dels arquitectes.

1544 lectures 4 comentaris

Enviar

---

Etiquetes: arquitectura