Va passar fa uns dies, cap a les nou del vespre, caminava pel carrer i vaig passar per davant d'una casa, era una casa normal, sense cap característica especial, bastant vella, una de tantes del nostre poble.
Per alguna raó, en el moment de passar per davant de la porta d'entrada, vaig mirar en aquella direcció, la porta no era de fusta, no era opaca, era de vidre i es veia a dins. A l'interior hi vaig poder veure com s'havia adaptat el que suposo que originalment era l'entrada i s'havia convertit en una sala d'estar: un sofà, una tauleta, una calaixera i una petita i antiga taula on s'hi havia col•locat una televisió que, pel que es podia veure, deuria tenir uns quants anys. En el sofà dues figures, una senyora gran, d'edat molt avançada, dormia amb cara de tranquilitat amb el cap recolzat sobre l'espatlla d'una noia de mitjana edat, uns quaranta anys.
Durant el mig segon que va durar el meu trajecte pel davant de la porta vaig mirar la cara de la noia i se'm va quedar la fotografia gravada a la memoria: de pell morena, fasomia que em porta a suposar que d'origen sudamericà, i amb cara trista contemplava la televisió, sense interès, en un entorn poc alegre.
Fins arribar a casa meva vaig tenir aquella imatge rondant; em preguntava com ha de ser de dura la vida en els seus llocs d'origen per decidir deixar els seus marits, esposes, fills, filles, pares i mares i venir a un país totalment desconegut; em preguntava què estava pensant aquella noia en aquell moment; de qui es recordava davant d'una tele que no mirava de la qual sortien uns sons que no escoltava, totalment centrada en si mateixa.
Salvant les distancies, i demano disculpes per anticipat, quan vaig marxar de casa, amb disset anys, per estudiar em vaig passar la primera setmana sol, no coneixia a ningú i estava sol, em sentia sol. Sabia que era dilluns i que el divendres tornaria a casa, sabia que no passava res per no parlar amb ningú durant dos o tres dies, sabia que tot estava sota control i tot i això vaig plorar. Això em porta a preguntarme quantes nits s’hauran passat plorant aquestes persones que van venir buscant una oportunitat, una oportunitat sobretot per les seves families, en la foscor de les seves habitacions; els moments abans de dormir són els més durs de passar, tot està en silenci i només hi ets tu i les teves il•lusions però també les teves pors, sobretot les teves pors.

2161 lectures 22 comentaris

Enviar

---

Etiquetes: immigració, dependència