El meu nét em va proposar fer una partida d'escacs. Feia tants anys que no hi jugava!
Ens vàrem asseure davant el tauler i, de cop, em vaig quedar com al.lucinada, sense esma per moure ni una peça-
El meu nét va quedar sorprés per la meva reacció i en volgué saber el motiu.

"Fixa't -li vaig dir- te'n adones del que representen totes aquestes figures? El rei ben resguardat, sempre al costat de la reina que serà la que es podrà moure amunt i avall per protegir-lo mentre ell sols ho podrà fer a passets, com mana el protocol, envoltat pels cavallers i els alfils -símbol del poder eclesiàstic que el beneirà durant el combat- amb dues torres de vigilància per controlar l'enemic des de tots els angles del reialme...I els pobres peons? A primera fila per ésser els primers en rebre les petacades. Quan la cosa pinti massa malament i l'enemic vagi prenent posicions, ja sortiran els nobles a defensar el territori però primer que siguin ells els que lliurin el combat!
I encara en aquest joc que intenta explicar mínimament com eren els combats antics, els nobles també hi participaven i lluitaven al costat dels peons, no com ara que s'ho miren des d'un despatx, sense ni embrutar-se l'americana amb la pols del camp de batalla.
Quin paper més trist ha estat sempre el dels peons: no sols en els camps de batalla, sinò en les fàbriques, en les mines, en els camps..."

Per fi comencem a jugar: anem matant peon i cavalls i alfils i tot el que podem -d'això es tracta- i els anem desant en un racó, en el cementiri que els hi hem preparat. Els cavalls salten damunt el tauler, els alfils corren en diagonal, les torres en línia recta, la pobra reina de totes les maneres que pot -menys com els cavalls que no quedaria elegant- defensant el rei poruc que es mou tan poc com pot. I, quan un dels dos reis cau vençut, el gunyador es sent l'home més satisfet del món.

Però en acabar la partida em quedo al.lucinada de nou. "Fixa't -li dic al meu nét- Cap d'aquestes peces dels escacs ha fet un sol pas per voluntat pròpia. Darrera hi havia el teu cervell i el meu, la teva intel.ligència i la meva, que els hi mnarcava el camí que havien de seguir. Féssim el que féssim, a nosaltres no ens havia de passar res, serien ells els qui rebrien. Com a totes les batalles del món una intel.ligència amagada, uns interessos creats, unes ambicions inconfessables, un negoci d'armes, un afany desmesurat de poder, són els que van movent els fils d'unes  marionetes que es pensen que manen i no se'n adonen de com són manats i manipulats i d'uns peons que s'hi deixen la pell sense rebre res a canvi.
Que poques vegades es fan "taules" i els dos reis es donen la mà i signen la pau. Si això ens hagués passat en aquesta partida, ni tu ni jo estaríem contents. Seria quasi una vergonya!!
Que matem un rei? N'hi posarem un altre! Que hem sacrificat tots els peons? N'hi ha tants que no ve d'un!"

Aquesta partida d'escacs m'ha deixat molt entristida. No es pot jugar i filosofar. En aquest món el que importa és sols guanyar.