Molt s’ha parlat del motiu de dedicar el dia 8 de març a la dona treballadora, recordant el cruent fet passat en una fàbrica de tèxtil novaiorquesa.
És cert que fou en un mes de març, concretament l’11 de març de 1911, quan després de més de mig any de vagues i protestes demanant millores salarials, en una de les factories del Triangle Shirsway Company, en la qual hi treballaven majoritàriament noietes de 16 a 24 anys, hi moriren 146 persones, de les quals 123 eren dones, a causa d'un incendi del qual no pogueren escapar perquè els amos els hi tenien les portes tancades per evitar robatoris.
Però la institucionalització de la festa seria obra de la socialista Clara Zetkin que el 8 de març del 1917 aconseguí que s'aprovés la seva proposta de dedicar un dia a les dones treballadores, .
No oblidem que seguim arrastrant l’herència d’una societat clarament masclista en la qual sempre s’ha considerat la dona en un nivell inferior al dels homes: cap a la segona meitat del segle XIX començà una controvèrsia sobre el sexe del cervell d’una manera descaradament masclista. Els mateixos neuròlegs deien que la talla més reduïda del cervell femení volia dir que hi havia una superioritat intel·lectual del mascle. (S’arribà a dir que passava el mateix amb el dels negres).
Els estudiants de medicina de Middlex (Anglaterra) el 1861 van fer un manifest de forta oposició a l’entrada d’una dona a la seva facultat perquè feria els seus sentiments i tacava la imatge de “l’àngel de la llar”.
Per sort el desenvolupament de les investigacions ha posat les coses al seu lloc fins arribar a l’afirmació que fa la Louann Brizendine, neuropsiquiuatra, que tot cervell comença com cervell femení i tan sols es torna masculí vuit setmanes després de la concepció.
No és tant llunyana en el temps la lluita de les dones (les anomenades sufragistes) per reclamar el seu dret a participar en les votacions. El seu inici fou a la Gran Bretanya el 1858 i la primera nació a reconèixer aquest dret fou Nova Zelanda el 1893.
Les dones de Catalunya no varen poder participar en el referèndum sobre l’Estatut l’any 1932, sols recollir firmes a favor del mateix.
A França,  fins el 1944  les dones no varen poder votar i a Suïssa, un país tan democràtic!,  no fou fins el 1971.
I per arreglar les coses a nosaltres ens va arribar la “perla” de la Sección Femenina amb el següent lema: El fi essencial de la dona és servir de complement a l’home.
IDEARI: Fomentar els valors tradicionals que evoquen la figura de la mare i de l’esposa submisa, com prototipus femení.
Frases de Pilar Primo de Rivera (1942) “Les dones mai descobreixen res; els hi falta, naturalment, el talent creador reservat per Déu (pobre Déu, li carreguen tot!) a les intel·ligències baronívoles. Nosaltres no podem fer més que interpretar el que els homes ens donen fet”
“La vida de la dona, malgrat el que ella vulgui dissimular, no és més que un etern desig de trobar a qui sotmetre’s”.
Per sort les coses han anat canviant i la societat comença a entendre que les dones no  pretenem  posar-nos  en el lloc dels homes sinó lluitar per tenir igualtat d'oportunitats en els estudis, en la feina, en la política (tan sols hi ha un 17% de parlamentàries en tot el món si bé als països nòrdics arriben al 40% i , a nivell mundial, només el 20% de regidores) i fins i tot dins lÈsglésia.
 La lluita de les dones per la democràcia i per aquesta igualtat d'oportunitats han aconseguit grans avenços encara que no suficients i per això encara, desgraciadament, es parla tant de  violència de gènere i explica perquè tantes dones no s’atreveixin encara a aixecar la veu i dir: PROU?