Quan la societat es va sensibilitzar sobre la problemàtica de la infància maltractada, es va promulgar la llei del menor. Quan el maltractament a les dones, més coneguda com a violència de gènere, va sortir a la llum pública amb tota la seva cruesa, es va promulgar la llei de protecció de la dona. Ara, per fi, la societat s’ha conscienciat de la necessitat que hi hagi també una llei que protegeixi la gent gran maltractada.

Aquest fou el tema central de la jornada que el passat dia 19 es va celebrar a l’Hospital de Sta. Caterina i on prengueren la paraula prestigiosos professionals de la branca de Geriatria, jutges i cuidadores socials.

Perquè, després de laboriosos estudis en els quals s’han tingut en compte tots els paràmetres de més o menys edat, de gènere, d’ubicació en zones rurals o urbanes, etc., s’ha comprovat que aquests maltractaments, per desgràcia, existeixen i no es denuncien, o per manca d’informació o perquè la persona gran maltractada, per la seva situació de dependència, no s’atreveix o no sap com fer-ho.

Maltractaments que poden ser físics, psíquics, d’apropiació indeguda dels seus bens, etc. etc. i que poden provenir tant dels familiars o dels cuidadors, com de les institucions, professionals i organismes governamentals tan locals, com autonòmics, com centrals.

En algun dels primers supòsits i quasi sempre en els segons , més que parlar de maltractaments caldria parlar de gent gran “mal tractada”. Així ho reconeixia, amb tota humilitat i sinceritat, el Dr. Anton Maria Cervera, cap del servei de Geriatria d’IMAS, (a més d’altres càrrecs). Quantes vegades a un malalt internat en un centre se li posen bolquers o se li subministres grans dosis de calmants no perquè ell ho precisi massa sinó per no dur-lo tantes vegades al lavabo i per tal que no molesti els demés? Cal pensar, naturalment, que són excepcions...

Quantes vegades un professional per treure’s del davant una persona gran que el visita reiteradament acaba per enviar-lo a un hospital on es veurà sotmès al dolorós procés d’una sèrie d’esperes, de proves, etc. i no ha intentat abans de derivar-lo, parlar amb una treballadora familiar o amb l’assistència social per veure si els problemes d’aquella persona deriven de qualsevol tipus de maltractament que està rebent en el seu entorn? I també parlem d'excepcions...
Va dir una frase que caldria no oblidar: “Tots volem arribar a grans, però hi volem arribar amb dignitat perquè el respecte és tant o més important que el menjar i el beure”

Els avenços de la societat en la qual vivim han fet que la piràmide d’edat es capgirés i que cada vegada hi hagi més gent gran i que molts d’ells, per sort, tinguin una millor qualitat de vida però també cada dia, per les necessitats d’aportar dos jornals a casa, hi hagi més gent gran que viu en soledat amb pensions mínimes que els hi fan difícil arribar a final de mes o que se’ls reparteixen els fills de la casa de l’un a la casa de l’altre, fent-los fora de la seva casa, dels seus hàbits de vida, dels seus records escampats en cada racó de la seva llar. No és una forma, probablement inconscient, de tractar-lo malament? Cal aconsseguir que la gent gran pugui viure a la seva llar, amb les millors atencions possibles, com més temps millor. Ja sabem que sona a utopia però cal intentar-ho.
Una cosa va quedar clara i va ésser admesa per unanimitat: la necessitat de portar aquest problema a les escoles i que els infants i els adolescents no es miren el col·lectiu de la gent gran con un grup de vells propicis al menyspreu i a la burla, sinó com els constructors de la societat en que viuen i del benestar del que molts frueixen.

En quant al col·lectiu dels malalts d’Alzheimer, en el tríptic que hem imprès des de l’Associació, l’anomenem (cosa que va ser molt ben rebuda pels ponents) “una malaltia de dos” perquè comporta grans canvis, tant en el malalt com en el familiar o cuidador, provoca desconcert per no saber quan de temps durarà la capacitat cognitiva ni quina evolució tindrà la malaltia i comporta una dependència que a la llarga pot fer que qui està a cura del malalt, sense mala intenció i sense ni adonar-se’n, pugui arribar a ser un mal tractador. Tot això exigeix un gran suport, que és el que des d’AFAGC, (Associació de familiars de malalts d’Alzheimer) oferim .