FITXATGE D’ESCÀNDOL
He estat fullejant el diari, com cada dia, i a la pàgina 36 de El Periódico llegia com Càritas ha atès en cinc mesos 31.000 persones més que durant tot el 2007. Que el 2008 les peticions d’ajuda van pujar a Barcelona un 66% respecte a l’exercici anterior i que la meitat dels acutals usuaris són nous pobres víctimes de l’actual crisi.. A la pàgina 37 uns quants testimonis: “Ja no podem pagar la hipoteca. La situació nostra ja és caòtica tirant a desesperant.” El mes que ve ja no podran pagar la hipoteca perquè a ell, casat i amb tres fills, se li acaba l’atur…
“Estic bastant espantat” diu un xicot de 32 anys que confessa no haver-se vist mai en aquesta situació portant, com porta, treballant des dels 14 anys. . La seva dona, de 28 anys, està a les portes de quedar-se sense feina. Ja no surten a sopar, no agafen mai el cotxe, s’han donat de baixa del mòbil i han vist com germans i cunyats s’ajuntaven en un mateix pis perquè no podien pagar cada un el seu...
I ara salto a la pàgina 54: 96 milions per un jugador de futbol...A qui ha causat gran alegria aquesta notícia? Als afeccionats d’aquest club que a final de mes no puguin pagar la hipoteca, que no sàpiguen com omplir la cistella de la compra, que no puguin donar als seus fills les coses més elementals que necessiten?
Val un home, pel sol fet de ser un gran jugador, obtenir per a ell sol, amb el vist i plau dels seus directius, una fortuna que en aquests moments tan greus de crisi, resulta escandalosa i fer-ho públic com una gran victòria?
Podem estar contents, com a membres de la societat en què ens ha tocat viure pensar en totes aquestes persones a qui estan traient fora de casa i saber que amb la quantia d’aquest contracte es podrien pagar 916 pisos de protecció oficial? O quan veiem tantes criatures de països subdesenvolupats que no compten amb cap assistència mèdica i ens assabentem que amb aquest fitxatge es podien equipar 1014 clíniques mòbils i mantenir-les durant un any? O en empreses ja menys humanitàries pensar que es podrien fer 1 ½ camps com el de l’Espanyol o 40 Km. del traçat de l’AVE, o tota una estació d’esquí?
M’he sentit envaïda per una gran tristesa. Es pot fer una cosa així i fer-ho públic i enorgullir-se’n dient que si el club “tal” té bons jugadors nosaltres no serem menys”?. Ho podem acceptar sense indignar-nos i sense protestar encara que la nostra protesta sigui com “la veu que crida en el desert”?
Tot són preguntes i no hi ha respostes, sols tristesa, molta tristesa i un gran sentiment d’impotència i insolidaritat.