Quan una vegada més pujava les escales de l’antic ajuntament, camí del Jutjat, per fer la meva tasca de Jutgessa substituta (i ara substituïda encara que no sé per qui) per absència justificada del Jutge titular (ara també substituït i si
 que sap per qui) anava pensant en anècdotes del meu pas per aquesta institució en la qual estem encara compromesos fins que les autoritats pertinents acceptin el nomenament dels nous candidats i el jutge entrant , entre altres coses, hagi fet, davant el Secretari de l’Ajuntament, la seva Declaració Jurada de bens i patrimoni tal com marca la Llei.

I la conclusió que n’he tret és que allà, els qui hi treballem, hem de fer com els micos del proverbi xinés: tapar-nos els ulls, tapar-nos les orelles i tapar-nos la boca.

Sols una vegada, afortunadament, vaig haver d’assistir a l’aixecament d’un cadàver. En Josep Uñó, en canvi, pels seus molts anys de servei, va haver de fer front a situacions molt dramàtiques. Per sort això ja no passa doncs ara aquestSes situacions són competència dels Mossos d’Esquadra.

Recordo que una vegada vaig haver de signar una citació d’un Jutjat de Girona per un afer molt seriós d’una persona coneguda i apreciada per la meva part. I, per sort (millor dit, per responsabilitat) mai un comentari va sortir dels meus llavis quan es parlava de dita persona. Moltes vegades, ho confesso, em costà un gran esforç i per això finalment vaig optar per signar les citacions sense esforçar-me a conèixer-ne el destinatari: La meva obligació era que el document els hi arribés per mitjà nostre però mai la nostra feina era prejutjar les persones citades.

Per això des d’aquest bloc vull dedicar un merescut homenatge a totes aquelles persones: metges, juristes, sacerdots, etc. que quan acaben la feina deixen darrera la porta, tancats amb pany i clau, els delicats temes que els hi han estat confiats. Us imagineu l’esforç que això deu significar fins que un s’hi habitua? Jo ja he començat a entendre-ho.

A aquests professionals no cal fer-los-hi signar cap protocol de protecció de dades perquè el seu codi ètic ja els hi exigeix. I, com els micos xinesos, es comporten com si no haguessin vist, com si no haguessin oït i mantenen la boca closa complidors del que els hi exigeix EL SECRET PROFESSINAL.