Les residències geriàtriques.

La història del Cassà de la Selva ens diu que el primer Hospital Municipal estava situat la plaça Petita. La primera referència que se n’ha trobat data del segle XVI, concretament de l’any 1541. Posteriorment es volia traslladar a la plaça de la Coma, però finalment es va optar per traslladar-lo al carrer del Raval en un edifici de tres plantes, molt modest, enfront de l’avui carrer de l’Hospital i que posteriorment l’any 1939, quan les Escoles Nacionals van anar a la ubicació definitiva, on avui hi ha el col.legi públic Puig d’Arques, aquell va ser traslladat del carrer del Raval a la seva ubicació actual: parlem de 70 anys. Avui, donades les ampliacions que s’hi han fet, ocupa una zona molt més gran, al mateix lloc, amb el nom de Residència Geriàtrica Sant Josep.

Fins molt avançat el segle passat, els adults, solters o casats, treballant a casa o per compte aliè a fàbriques, a pagès, al bosc, ... vivien amb la família, a la mateixa casa, cuidant dels fills, dels pares i els avis; mentre podien, aquests, cuidant-se ells mateixos i del patrimoni que guardaven pels fills; i quan tocava, tothom moria a casa, al llit on sempre havien dormit, a la casa on sempre havien viscut, acompanyats de la família amb la que havien compartit problemes i alegries, festes i festetes, dies de joia i dies de tristor.

Però el pas del temps va comportar uns nous plantejaments de convivència que van propiciar, entre d’altres coses, la independització de les parelles que s’anaven formant. Derivat d’aquesta nova situació, poc a poc, però amb plantejaments dificilment irreversibles, es va fer patent la soledat de molts pares, avis, onclets, tietes, ... que, arribats el moment que no es podien atendre ells tots sols, molts van haver (han) de prendre la decissió d’anar a una Residència Geriàtrica.

I es van ampliar, i s’estant ampliant, les residències per a la gent gran, que estant quedant petites per les necessitats que hi ha.

Hi ha situacions límit que necessiten d’un lloc on poder portar al malalt que, mental o físicament, no és pot valdre ell tot sol; es crea la necessitat de qui l’està cuidant que, ateses les circumstàncies, moltes vegades ha perjudicat greument als cuidadors que han caigut abans que els cuidats.( Qui hi estigui interessat pot llegir el treball publicat per Caixa Catalunya “Què és la dependència? Suport a les persones cuidadores no professionals”) Però també es donen les circumstàncies que a aquestes institucions hi van a morir molta gent que podria, hauria, voldria morir a casa seva. Una vegada més la l’estrès que es viu, la comoditat?, supera l’obligació, el compromís congènit, amb els teus. Crec que d’aquest servei se n’ha de fer ús quan es fa necessari, imprescindible fruit d’una situació extrema que justifiqui l’ingrés del malalt, i no com un servei que només alliberi, deslliuri, als familiars.

D’uns anys ençà aquest país ha tingut la sort de disposar de persones immigrades que han ajudat a portar per un camí prou recte la necessitat de cuidar al familiar desvalgut, o fer-se cuidar un mateix. Això ha comportat, i comporta, que molta gent s’hagi pogut quedar a casa seva fins que hagi estat possible, i alguns fins el dia de la seva mort. Aquest fet ha representat un estalvi immens pels estaments oficials i per les famílies; i ha estat una ajuda i companyia, pels malalts i familiars, que moltes vegades no s’ha valorat ja no només econòmicament, sinó que ni tant sols d’una manera afable, agradosa, afectuosa, comprensiva, justa.

La majoria d’aquestes noies, dones, que fan aquesta feina, han deixat als seus marits, fills, pares, .. al país d’origen per venir al “paradís”, Europa, a guanyar-se la vida perquè, amb els diners que envien a casa seva, els qui s’han quedat puguin viure amb un mínim de dignitat. Per tant aquestes persones necessiten poder estar en situació legal, que els hi atorga el dret de poder tornar a casa seva a conviure un temps amb la família, poder tornar aquí, i aconseguir-hi el reagrupament familiar.

Qui no entén que el servei que donen s’ha de valorar justament el que val, qui no obra en conseqüència pagant el que sigui just, està abusant de la necessitat, inseguretat, por, ... de qui li està fent un servei que no té preu: fer per la persona necessitada el que no fan, o no poden fer, els seus.

Joan Maymí Coloreu

2346 lectures 8 comentaris

Enviar

---

Etiquetes: atenció als malats, necessitats, comoditat?, alliberament?