Les llars d’infants.

Des de que el món és món a cada poble hi havia tantes llars d’infants com infants. Cada mare, cada família, es cuidava dels nou nats fins que tenien edat per anar a l’escola: repeteixo, cada llar era una llar d’infants. Recordo el primer dia que els pares em van portar a les monges , on la “madre” Francisca em va donar la benvinguda i jo com a mostra d’agraïment, li vaig fotre dos o tres cosses a les cames perquè volia marxar amb la meva mare i tornar a la meva llar d’infants: a casa meva! Tenia quatre, cinc anys: en fa uns seixanta.

És clar que de les hores ençà les coses han canviat molt. La manera de néixer, créixer viure i morir. Abans tots naixiem a casa, on la llevadora fèia les funcions auxiliars per ajudar a la mare a parir i al nou nat a venir al món; tots creixiem a casa i, de més grans, al carrer: la casa era nostra, el carrer era de tots; als patis de les cases hi havia l’hort i el galliner, i de petits ja anàvem a buscar una tomata, una ceba o un ou que encara el trobavem “acalent”. Viviem l’escalfor familiar les 24 hores del dia amb la tranquilitat de ser cuidats pels pares, avis i algun onclet o tia soltera que també hi solia viure.

N’hem parlat d’altres vegades; avui en parlarem d’una altra manera. Quan es va posar de moda la independització de les noves parelles semblava que es descobria un nou món. Tothom serà més lliure, es dèia. Aquest canvi volia dir que calien dues, tres, quatre cases o pisos (un per cada fill/a, i que òbviament que s’havien de pagar) Les hipoteques saltaven, salten, cada final de mes i calia, cal, treballar per poder-les pagar. Cal afegir-hi la campanya de liberalització de la dona [recordo que per salvar els plantejaments “antics” havia dit alguna vegada: "que treballi el que més guanyi, i l’altre component de la parella (l’home o la dona) que es quedi a casa a cuidar de l’entorn familiar, i quan els infants tinguin 4-5 anys, ja aniran a l’escola"].

En poc temps es va demostrar que el “tothom serà més lliure” era una utopia.

Del : ¡Tothom serà més lliure!, del : ¡Tothom serà més feliç! s’ha passat a que tothom, poc a poc, està més lligat, més estressat, menys autònom, més intranquil. Es van crear les llars d’infants, que ja s’han fet petites. A Cassà la primera que es va fer a finals dels any 60, als baixos de cal Nunci al carrer Anselm Clavé: la Guarderia Patufet. Més tard es va instal.lar a can Vall.llovera, a la plaça de la Coma , a les Escoles Municipals i després on està ubicada avui la Llar d‘Infants els Taps.

Avui la vida és un neguit constant, i ara resulta que el que semblava que ajudaria a salvar aquesta tensa situació per un costat, les Llars d’Infants, hi ha professionals de la medicina que opinen que no són, pels infants, el saludables que s’esperava. És evident que qui primer necessita aquest servei són els pares, doncs amb aquesta alternativa de que tinguin cura dels seus fills/es, poder anar a treballar o quedar-se a casa, tranquils, fent la feina. Els infants no les necessiten! A ells els cal, en tot moment, la tendresa, les carícies, els petons, somriures, veus, cants, paraules, olors... dels seus pares. I això no vol dir que a les institucions creades per ells no se’ls tracti bé, no els cuidin amb deliri : no és això. El que passa, d’entrada, és que no són els seus pares els qui els cuiden, i després que no es pot donar el tracte “maternal” que els nens/es necessiten. I això és molt més exagerat quan aquests infants entren a aquestes institucions a partir del quatre mesos.

Per contra hi ha un tot un col.lectiu d’infants que necessiten, indiscutiblement, un servei d'adaptació per afirmar-se amb seguretat i igualtat com a residents i fills d’aquest poble. Són els fills de les persones immigrades que viuen en el seu reduït entorn i molts d’ells, la majoria, no senten parlar ni català ni castellà fins que no van a l’escola en els cursos inicials. Aquests nens/es han de poder anar a la Llar d’Infants, gaudir de les ajudes, en tots els sentits, que les monitores els hi podrien donar i que serien bàsiques per a les criatures i pels mestres, que més endavant tindran, com ho van ser temps ha, a l’hora d’iniciar-se en els cursos elementals a les escoles d’E.G.B.

Sé que hi haurà gent que titllarà de disbarat el plantejament que estic fent. Però jo tranquil com un pernil, com dèia la Topin Girl. A Finlàndia els nens no estan obligats a ser escolaritzats fins als 7 anys. Finlàndia és el país amb menys fracàs escolar d’Europa.

S’ha avançat molt, però potser a vegades massa de pressa, sense mesurar amb rigor els pros i els contres i masses vegades valorant només que cada quatre anys hi ha eleccions i el que cal (?) és assegurar les properes. I aquest comentari, òbviament, no és a nivell municipal. M’entens?

Joan Maymí Coloreu

489 lectures Cap comentari

Enviar

---

Etiquetes: llars dnfants, necessitat, conveniència, ajuda, comoditat