La sort de no emigrats

Hem llegit repetides vegades que gran part de l’evolució d’aquest món ha estat degut a l’emigració de molta gent que ha anat d’aquí, d’allà conquerint, comerciant, buscant nous horitzons, “descobrint” la terra, i la lluna!!: ara en fa quaranta anys, .... Llegim cada dia, i palpem també, les vivències; els patiments; la separació de moltes famílies: moltes d’elles no es reuniran mai més, per la mort d’algun dels seus membres o per la impossibilitat per motius econòmics de fer-ne el retrobament.

Hi ha moltes famílies que hem tingut la sort, la nostra societat es pot apuntar un ple en aquesta quiniela, que no hem hagut d’emigrar. No hem hagut de marxar a buscar el que necessita per a subsistir donat que la posició heretada ens permet viure i consolidar també la dels nostres fills. Aquests, i molts de nosaltres també, han/vam “emigrar” uns mesos, uns anys a “ciutat” a estudiar, a aprendre idiomes a l’estranger, a treballar lluny per poder millorar la situació quan tornéssim a casa, per molts de nosaltres a Cassà o els seus entorns: en definitiva vam “emigrar” per enfortir la “repatriació”.

Sense embuts: qui és que emigra? Qui és que deixa la família, abandona no seria correcte, (i abandona no seria correcte perquè precisament si emigra és per no deixar-la abandonada, ho fa per protegir-la) per un temps indefinit, i a vegades definitiu? Doncs qui en té una necessitat peremptoria, imminent, urgent, perquè de fer-ho, o no, s’hi està jugant la supervivència, el futur dels seus? I quan dic això no em refereixo a què fent aquesta emigració es podran fer una casa nova, podran comprar un apartament a la platja o a la muntanya, podran canviar de cotxe, o podran donar estudis als fills. No ens equivoquem: si emigren és per poder menjar, per poder beure aigua: per poder subsistir!

I moltes parts de món, del món pobre, ho és , de pobre, perquè abans hi ha passat, assentat i consolidat per molts decennis d’anys, el món ric, per explotar fins a l’extrem les riqueses dels diferents països deixant morir de fam, i negant la realitat, la cultura, la mateixa riquesa, l’esperit i voluntat de subsistència dels mateixos nadius. Amb l’excusa de “salvar ànimes”, amb l’excusa d’ensenyar el que els països “avançats” havien assolit, amb la mofa d’anar-hi amb un esperit de “germanor”, s’han i s’estan arruinant les cultures, societats, col.lectivitats, pobles de mig món.

I ara amb motiu de quarantè aniversari del descobriment de la Lluna continuen les descomunals despeses per anar a Mart, al Cel i a l’Infern (del Purgatori no se’n parla, crec que perquè la immensa majoria ja el passa en vida). Per favor: que s’alimenti a qui viu a la terra i sabem que mor de gana. Que es curi a qui està malalt i no té mitjans per rebre assistència. Que es vesteixi a qui es mor de fred i se l’aixoplugui en un habitacle decent. Que es dongui feina i un sou a final de setmana a qui no en té. . . Ah ¡ molt bé: ara que molts no tenen feina hem de repartir-ne més? Doncs sí: i com la trobarem aquesta feina? Equilibrant el que està desequilibrat: la distribució del pressupost mundial, de la renda mundial i fent possible que tothom tingui el mínim que es necessita per a viure. Compteu si ni hauria de feina per fer i de la que poder viure.

Si hi ha vida a Mart, si serem capaços de trobar el Cel o l’Infern, a mi se me’n refot. El que em preocupa, i pel que em revull la consciència, és que el meu veí es mori d’inanició. . . : el que necessita el món és un nou compromís social.

Joan Maymí Coloreu

1335 lectures Un comentari

Enviar

---

Etiquetes: cultures, societats, col.lectivitats: justes?