Blocs de Cassa Digital

Joan Maymí Coloreu - ho va escriure josep pla el 1972

Tue, 27 Jul 2010 21:49:07 +0200

Ho va escriure Josep Pla el 1972.

El passat divendres, 2-VII-10, vaig sentir per la radio que des de que es viuen aquests llargs mesos de crisi s’han creat com unes dues centes cinquanta cooperatives per ajudar a superar aquesta crítica situació.

Per si hi esteu interessats us recordo que al llumiguia del passat desembre 09 s’hi va publicar un article amb el títol : “Les corporacions cooperatives: una alternativa a la crisi de les empreses?, i el publicat el mes de gener d’enguany “La crisi segons Albert Einstein”.

Llegint el llibre “Per passar l’estona” de Josep Pla, l’escriptor no el fuster, on hi ha un munt d’articles seus publicats a la revista Destino, escrits des de l’any 1943 al 1975, he tingut dues agradables sorpreses: la referència al seu “...vell amic i company de periodisme, Modest Sabater...” tot fent referència al llibre de contes que en aquests mesos està publicant llumiguia; i la referència, en el seu article “Als setanta-cinc anys”, a les crisis que havia passat la industria surera, article publicat l’any 1972.

Diu així:”... Després de la guerra franco-prussiana (1870-71) el país inicià un procés d’industrialització en gran part per aprofitar les grans suredes de la comarca. Palafrugell prescindí de les seves muralles, les aterrà i s’engrandí amb un mal gust horripilant. Aquests foren els nous magnats. Les primeres famílies que engrandiren el poble no eren del país estricte: eren de la frontera i del Roselló. Aquesta industrialització del suro és una cosa molt curiosa. Ha passat per grans crisis, a causa dels fabulosos esdeveniments que passaren a Europa en aquest últim segle (XX). Però al meu entendre, la indústria no ha tingut en ella mateixa cap crisi. Les que ha tingut han estat conseqüència de la baixa qualitat de les persones que l’han dirigida. Quan el material director és bo, la industria no té crisis. La primera matèria és sempre menor a la demanda mundial. Però la indústria no és fàcil, és molt complicada, vol responsabilitat, coneixements i seny, que és el que mai no ha existit, excepte en casos esporàdics, encara que grans, en aquest país. Avui estem en un moment general de crisi, però les empreses ben dirigides treballen molt bé. La industria, veient les coses en general i objectivament, ha seguit un procés d’anarquia...”

Aquells anys eren poques les industries no dedicades al suro, en general, que hi havia a les nostres comarques i les que hi havia, llevat de les dedicades al manteniment de les del suro, eren poc conegudes fora del lloc on estaven ubicades. I jo em pregunto: avui, Pla, generalitzaria aquest raonament que fa, a la industria en general, o continuaria afirmant el seu plantejament només a la industria surera? Passats trenta-vuit anys faria uns plantejaments tan dràstics com els que va fer? Penseu que la crítica situació actual, a moltes industries, ha estat “provocada” o que ha estat fruit d’una incapacitat generalitzada?

Saber-se diferenciar és una de les claus bàsiques per trobar feina i superar les difícils circumstàncies actuals. Si superes la crisi en surts reforçat.

Joan Carles Codolà Vilahur - Pensem-hi

Sat, 24 Jul 2010 12:46:06 +0200

Les imatges són per a reflexionar i entendre que no ho fem prou bé.

Tenim un parc per a infants acabat d'instal·lar i ningú no s'ha fet càrrec del seu manteniment.

Les herbes hi creixen per tot arreu, els matolls són allà on volen i com que es veu que ningú no hi va d'aquí a mig any ja resultarà impracticable.

Un es pregunta: per què es va muntar un parc si després no es pot mantenir?

Per què es va muntar un parc si resulta que ningú no el fa servir ja que en tenen un altre ben aprop?

Al mateix temps observem com el costat del parc s'ha convertit en un autèntic abocador incontrolat. I no es tracta que els escombriaires facin vaga ja que els objectes que hi veiem no són els que correspondrien als residus ordinaris. Hi tenim de tot des de cadires a xarxes passant per restes de tela, penjador i centenars d'altres objectes diversos que envaeixen el parc de la mainada.

Qui ho ha llançat allà? Per què la gent no fa servir la deixalleria? I com és que ningú no ha actuat contra aquesta indecència procurant tornar a deixar l'espai adequat?.

Aquí hi ha unes responsabilitats compartides d'administració i de veïns que difícilment se solen acceptar.

Tothom és el primer de criticar quan l'Ajuntament no actua correctament (neteja del parc); però hi ha algú que s'atreveixi a fer autocrítica davant la pròpia responsabilitat a l'hora de complir unes mínimes normes municipals? (abocaments incontrolats).

Potser no hi té res a veure però m'ha semblat curiós que els veïns del Mas Cubell es preocupin dels hipotètics problemes d'una instal·lació que s'ubicarà a un quilòmetre de casa seva, quan al costat mateix de casa seva hi tenen un problema més gros

M. Dolors Godoy i Rotllens - l'esperanto i la torre de babel

Tue, 13 Jul 2010 09:00:00 +0200

He tingut l’oportunitat d’assistir a l’Escola d’Estiu d’Esperanto –SES- a Piestany (República Eslovaca) i m’ha vingut el record de la Torre de Babel perquè si allà les persones parlaven un mateix idioma i per un càstig diví en sortiren parlant-ne moltes de diferents i sense poder entendre`s, a Piestany ens vàrem reunir unes 200 persones provinents de 28 països diferents de tres Continents i que ens podíem entendre parlant una mateixa llengua que no haguérem de manllevar a cap altre país, perquè havia estat construïda amb una idea d’universalitat i per tant sense que ningú ens obligués a renunciar a la nostra.
Ens allotjàvem a la Residència Universitària i procuràvem, a l’hora dels àpats, anar-nos canviant de taula i el mateix podies compartir amb un alemany, un romanès, un xinés o una iraniana practicant el nostre més o menys perfecte esperanto.
L’Esperanto pot ésser una utopia però, com el seu nom indica –Esperanto = esperança
fa arribar a creure que és possible que les persones, de diferents cultures, països i llengües, s’entenguin sense baralles idiomàtiques,
Com a petit apunt d’interès turístic dir que Piestany, amb els seus aproximats 30.000 habitants, no és una ciutat amb un immens parc sinó un immens parc amb una tranquila ciutat immersa entre els seus arbres, parcs i jardins, amb els blocs de cases aïllats entre ells per grans espais de verdor i creuats per molts caminets per on passegen els vianants i circulen les bicicletes ja que d’autos se’n veuen pocs i sols pel centre.
Travessa la ciutat el riu Vha on hi ha una illa amb platja on va la gent a banyar-se i a la seva dreta s’hi troba la gran illa dels Balnearis per lo qual és considerada la ciutata blanari més gran d’Europa. N’hi ha almenys 8, un d’ells fet construir en temps de Napoleó, tots amb piscines termals, fonts d’aigua sulfurosa, gimnasos, servei de Spa, massatges, etc. I luxosos hotels i restaurants molts d’ells ara propietat de magnats àrabs. L’emblema de l’Illa del Balneari, com se la coneix, és “l’home trenca crosses” com símbol de què d’allà en surts nou.

Joan Maymí Coloreu - indisolubilitat d'espanya

Sun, 11 Jul 2010 23:10:04 +0200

Una vegada acabat el partit de la final del mundial he entès el perquè el Constitucional va afirmar la indisolubilitat d'Espanya. Amb un parell de jugadors catalans més, que ja els tenim, Catalunya hauria estat la campiona d'aquesta final. Res de política, economia, pressupostos, preferències, reaccions de l'atra Espanya, ... tot són excuses: la clau és el futbol.
Podem afirmar que, en un percentatge elevadíssim, és Catalunya la campiona del món.
Per molts anys.

Joan Carles Codolà Vilahur - I què ens podíem esperar? (A10 Ñ)

Tue, 29 Jun 2010 16:49:12 +0200

La sentència ha estat el que calia esperar d¡'un tribunal que fa poques setmanes va tenir la barra de demanar comprensió després de quatre anys de no saber resoldre el cas de l'estatut.

Què es podia esperar d'un país que fa anys que té ganes de posar al lloc que pertoca als catalans?; és a dir, que ens vol oprimits culturalment, ofegats econòmicament i políticament esquifits...

Què es podia esperar d'un partit popular que ha aconseguit que un Tribunal hagi ressuscitat els millors esquemes de temps passats i amb una sentència repetitiva en allò de la indissolubilitat "del estado", per uns moments ens ha recordat que potser tots estem obligat a ser també "una Unidad de destino en lo universal".

La sentència podia ser més o menys abraonada, però sabíem que seria un atac cap a Catalunya i que la clau de tot no era saber com retocaven el text sinó com es gosava alterar un estatut ratificat pel poble, el parlament i les corts. Avui ho deia un representant del PP: té tant valor un referèndum com una decisió judicial; el problema és que té mes valor la decisió de deu persones que la de tot un poble i es posa en dubte el funcionament de tota la democràcia.

Ara caldrà veure la resposta que donaran els catalans.

La diversitat d'opinions és notable; començant per ERC que advoca per la independència plena, oblidant-se que encara avui dóna suport a un govern que ha posat tots els impediments possibles als referèndums per l'autodeterminació; el PSC, en boca del seu president ens crida a una manifestació i un es pregunta: per demanar què? Si fa dos dies deia que els independentistes només causaven frustració en els ciutadans... i els nacionalistes espanyols què fan? Mentrestant CiU, amb una estranya "absència" en els informatius del dia de la sentència, aprofita per demanar unitat; encara que en la declaració oficial no ho exigeix, aquest migdia al mitjans de comunicació demanava eleccions anticipades com si aquest fos el nostre problema.
No cal ni parlar del PP que encara que no ho gosi afirmar am contundència ha aconseguit el seu màxim objectiu d'aconseguir vots a tot Espanya (i potser també alguns a Catalunya...).

Òmnium Cultural ha estat el primer en cridar a la manifestació; serà la mateixa d'en Momtilla, o una altra? En principi sembla que hi ha acord en fer-na una de conjunta. Potser aquesta seria l'oportunitat de demostrar fins a quin punt podem ser unànimes els catalans; la qüestió és fins on hem d'arribar: si reclamar el que ara ens han retallat o entendre aquesta sentència com el comiat definitiu d'un sistema que no permet l'encaix de Catalunya en l'estructura actual.

Vista la situació proposo un lema per la manifestació unitària: Adéu Espanya!

Joan Maymí Coloreu - atenció:línea discontinua... nou radar mòbil...

Tue, 29 Jun 2010 15:58:11 +0200

“Atenció: línea discontínua indica eix de la carretera.”

Segons es detalla en una edició de les normes de circulació, la línea discontinua està “destinada a separar carrils. No s’ha de circular per sobre d’ella, excepte: - per a realitzar una maniobra (bàsicament fer un avançament, apunto jo); en les carreteres amb carrils estrets (menys de 3 metres), als vehicles que els hi sigui necessari.”

Sortint de Cassà, direcció a la Bisbal, hi ha un rètol que s’hi pot llegir: “ Atenció: línea discontinua indica eix de la carretera.” Hi ha el dibuix d’una carretera en corbes i amb la línea discontínua en el centre de la mateixa. I per tant entenc que vol dir que no es pot avançar. Acceptant que avui, aquí, no tothom llegeix i entén el català, (pensem que a Cassà hi viu gent de més de cinquanta nacionalitas d’arreu del món, a més dels que hi passen que venen d’altres llocs ) no hauria estat més fàcil, segur i correcte, pintar la carretera segons les característiques de cada tram? Per exemple: la pujada fins al trencant que va a ca la Clareta de cal Xapo amb ratlla contínua; un bon tram fins a can Mascordet amb línea discontínua, i contínua en els canvis de rasant; i a partir d’aquí molta línea contínua fins a Santa Pellaia, i seguint el mateix criteri, segons les circumstàncies de la carretera ..... fins a la Bisbal?

He estat trenta anys viatjant per Espanya i aquest tipus de senyal no recordo haver-lo vist mai enlloc.

Penso que seguir les normes de circulació, arreu, és la manera més fàcil d’evitar ensurts, accidents i conseqüències fatals.

“Nou Radar mòbil de control de velocitat.”

El 5 d’abril del 2009 inseria en el meu bloc l’escrit “Radar: velocitat controlada a tota la població”.

Fa uns dies vaig rebre una circular de l’Ajuntament en la que se’ns comunica que, després de fer les proves oportunes, a partir del proper 1 de juliol es posarà en funcionament un Radar Mòbil de control de velocitat, vigilat per la policia municipal.

Em permeto felicitar, i a la vegada agrair, a l’equip de govern de l’Ajuntament per la postura que han pres.

Felicitar perquè la considero encertada, i agrair-la perquè, actuant amb rigorositat ens podem estalviar molts disgustos i accidents.

Joan Maymí Coloreu - seients de seguretat i sistemes de subjeccio per a criatures

Tue, 01 Jun 2010 17:09:15 +0200

Seients de seguretat i sistemes de subjecció per a criatures.

Fa uns dies vaig sentir per la ràdio un reportatge en el que es comentava que la majoria de les criatures mortes en accidents de circulació era degut a que anaven en cotxe sense portar els sistemes de seguretat adequats: sense cinturò, cadira inadequada, suplement de seient quan ja són una mica més grans i encara no fan l’alçada necessària, etc...

Recordem que està prohibit que els menors de 12 anys vagin als seients davanters, excepte que facin servir dispositius homologats, i que excepcionalment quan l’alçada del nen/a és de 135 cm., o més, podran fer servir els cinturons de seguretat també al seient del davant. En un període de temps determinat, que no puc concretar, es donaven les xifres de 71 criatures mortes i de 607 de ferides en accidents de trànsit en els que no es cumplien les normes de seguretat establertes. Les estadístiques demostren que el risc de morir en accidents si no es porta el cinturó de seguretat és tres vegades més gran.

Donades les circumstàncies està previst el canvi de qualificació jurídica d’aquesta falta donant-li el nivell d’”Homicidi ......” (involuntari?), no recordo, ni he trobat, l’adjectiu que van dir, falta que recauria sobre el conductor.

Però, entenc, que en certs tipus de transports hi ha unes contradiccions, o almenys poden crear dubtes, a l’hora de considerar-los i comparar-los: em refereixo als microbusos i als autobusos; i més quan els ocupants d’aquests vehicles són utilitzats, majoritàriament, per criatures.

Partim de la base que hi ha autobusos que no porten els sistemes mínims de seguretat, com són els cinturons. I ja no diguem dels altres sistemes de seguretat obligats a fer servir en els cotxes turismes per a les criatures d’edat inferior als 12 anys o d’una estatura més baixa als 135 cm.

Per tant ens podem trobar en la paradoxa que per un costat s’apuren al màxim les normes per aconseguir la seguretat dels nens/es quan van en turismes, que em sembla molt bé, i per altre costat no s’acaben d’actualitzar, o de complir, les normes de seguretat quan es circula en alguns autobusos. Sé que em direu que ja hi ha qui vigila a les criatures, i que no dubto de la seva bona feina; però és evident que en cas d’accident tot es descontrola i pot passar el que hauria estat evitable.

Penso que exigir, per part de qui en té la responsabilitat, busos amb els sistemes de seguretat adequats a les edats dels ocupants, seria la manera de garantir molta més tranquilitat i confiança a tothom.

Joan Maymí Coloreu

Pere Bosch Barrera - És necessari?

Wed, 14 Apr 2010 23:02:49 +0200

Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de fer una visita al nou edifici de la delegació de la Generalitat a Girona. No parlaré en aquest cas de la qualitat arquitectònica de l'edifici de la qual en tinc alguns dubtes, en aquesta ocasió vull parlar d'un tema molt concret que és la despesa que ha comportat. Durant la visita ens varen acompanyar pels diferents espais, tant els que seran oberts al públic com els que seran d'accés exclusiu del personal que hi treballarà i, entre moltes altres coses, em vaig poder fixar en els materials que s'havien util·litzat i que són l'element que em va provocar que em fes la pregunta que encapçala aquest escrit.
Des de l'exterior ja es pot comprovar a simple vista que no s'ha escatimat; vidrieres de grans dimensions, fusteries exteriors i revestiments d'acer inoxidable, proteccions solars i malles metàl·liques del mateix material, etc. Un cop dins em va impressionar que tota la superfície de nova construcció, no la de les zones reformades, està pavimentada amb marbre blanc de gran qualitat que, en alguns espais, revesteix també les parets. Reitero la meva pregunta: era necessari? No era possible fer una arquitectura del mateix nivell de qualitat o superior amb materials d'inferior cost?
No reclamo que es fagi una arquitectura pobre d'idees ja que es pot fer molt bona arquitectura amb pressupostos molt ajustats (en realitat és al que hauriem d'aspirar tots els agents que intervenim en la construcció), reclamo que es tingui la capacitat d'administrar correctament els diners essent conscients del que signifiquen i d'on surten.
La pregunta que sorgeix finalment és qui és el responsable de permetre que s'aprovi una despesa d'aquesta dimensió, penso si és culpa de l'arquitecte que veu crescut el seu ego en veure una obra feta amb gran luxe, penso si és culpa dels polítics que pensen en el dia de la inauguració i en com de bonica que quedarà la foto envoltats d'un edifici modern i impressionant.
Per cert, pregunto, penso i no trobo resposta; potser algun dia la trobaré.

Joan Carles Codolà Vilahur - Guardiola ens posa en el mapa

Sun, 11 Apr 2010 01:36:21 +0200

I ho fa després del partit més important de l'any quan mig país està recreant-se mirant la TV després de la sensacional victòria al Bernabeu i sent aquesta cosa tan rara de si hi ha alguna pregunta més en castellà.. i quan toca parlar en català en Pep Guardiola comenta quin és el seu equip i quins són els seus jugadors i ens recorda a tots que en en Pedro, l'autor del segon gol, fa dinou mesos, quan encara es deia Pedrito, estava jugant a tercera divisió "a Cassa de la Selva".
Va ser la segona satisfacció de la nit; la primera va ser la victòria que va permetre fer emmudir aquesta colla de bocamolls que vaticinaven el triomf del Madrid abans d'hora. No comptaven que el Barça ha estat durant tota la temporada superior al Madrid i això era molt probable que es notés al terreny de joc: La segona satisfacció, veure com Guardiola encara es recorda de Cassà, un dels camps on va jugar en Pedrito, en Sergio Busquets, en Jefrren, en Marc Crosas,... i no hi va poder guanyar (3-2, desembre 20007).

escolteu-lo al 3'50"

M. Dolors Godoy i Rotllens - dia de la dona treballadora (un any més!)

Mon, 08 Mar 2010 08:00:00 +0100

L'any passat, amb motiu d'aquesta diada, vaig presentar una petita història del perquè es va escollir aquest dia per dedicar-lo a les dones treballadores, lluitadores i amants de trencar motlles i sortir de la situació de marginació on la societat les havia col.locat. La pena és que es tingui de continuar celebrant tal diada, cosa que vol dir que la situació, tot hi haver millorat una mica, no ho ha fet com les dones reinvidiquem i la nostra societat continua éssent majoritàriament masclista.
Dedicaré un petit homenatge a unes dones en concret (perquè la llista de les qui tingueren problemes pel sol fet de ser dones seria inacabable)
En el camp de la música: Clara Schumann, nascuda el 13 de setembre de 1819 i esposa del gran compositor Schumann, a més de ser una gran i afamada pianista, també s'atreví a entrar en el món de la composició, a la qual no es dedicà de ple perquè a més de cuidar dels seus vuit fills, no li ho permetia el paper de la dona en el segle XIX i confessa: "Alguna vegada creia que tenia talent creatiu però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de desitjar compondre. Mai cap ha estat capaç de fer-ho, així que per què podria esperar-ho jo?" Els hi feien creure i s'ho creien!
En el camp de la literatura: Caterina Albert i Paradís, nascuda a L'Escala el 1869. La seva primera obra la va escriure als 14 anys i quan es va donar a conèixer amb el monòleg "La infanticida" fou tal l'ecàndol que es produí arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de L'Escala" que es va determinar a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí: Víctor Català. i es confegeí la màscara de senyoreta de casa bona que no passa de ser una aficionada a la literatura.
En tota la seva obra sovintegen les referències a la situació de la dona, particularment a la seva marginació per raons de sexe .
Finalment, en un reportatge (El Períodico 5 de març d'enguany) que presenta un estudi d'Esade i ICSA sobre retribucions diu que les dones que ocupen alts càrrecs a les empreses són una minoria d'un 9% en el cas de la direcció general i cobren fins a un 23% menys que els seus col-legues de sexe masculí i que hi ha hagut un clar retrocés (beneïda llei d'igualtat d'oportunitats) en la seva presència en càrrecs directius que va passar del 19% del 2007 al 13% l'any passat.
No és d'extranyar dons l'anècdota d'quella dona que era cap de direcció d'una empresa en la qual tenia 12 homes a les seves ordres en l'equip , compartint tots ells una gran sala de treball i un dia hi va entrar un senyor i, dirignt-se ràpidament cap a ella, li va dir: "Senyoreta, em pot fer unes fotocòpies mentre parlo amb el seu cap?"
Però per sort els polítics d'avui dia, tan progressistes ells, ja treballen per posar-hi solució. Mireu sinò la gran idea que ha tingut el Sr. Gallardon, Alcalde de Madrid, per celebrar aquesta efemèride: ha convocat per a les dones, en un dia tan assenyalat per a elles, UNS TALLERS DE CUINA I DE PASTISSOS!
M. DOLORS GODOY

Mònica Plana Culubret - Digerint

Sun, 07 Mar 2010 12:26:12 +0100

Em pregunto si encara ara a escoles, instituts i universitats, els professors, tutors o catedràtics s'aferren a la teoria de la separació de poders de Montesquieu en un estat social i democràtic de dret (legislatiu, executiu i judicial). A la meva època, era així. I, disortadament per això, continuo intentant païr l'aparició del quart i el cinquè (mitjans de comunicació i internet). La digestió no serà fàcil però, el camí a la democracia tampoc ho fou.

Joan Carles Codolà Vilahur - La venjança és un plat que es serveix fred...

Sat, 27 Feb 2010 12:46:49 +0100

.... i es menja a poc a poc. Fem una mica d'història...

El tres de març de 1980 (sí, ja fa trenta anys) a l’Ajuntament de Cassà es va debatre una moció de censura contra la que en aquells moments era l’alcaldessa de Cassà, M. Dolors Godoy (UDC), que governava des de feia poc menys d’un any arran dels resultats de les eleccions del 1979. En principi el pacte entre CiU (cinc regidors) i els Centristes de Catalunya (dos regidors) havia donat l’alcaldia a la representant de CiU tot i que la llista més votada, la del PSC, s’havia quedat a un grapat de vots d’obtenir la majoria absoluta.
Aquell primer govern de la democràcia restaurada va tenir una vida força complicada i amb diverses atzagaiades, la més important de les quals va ser la moció de censura esmentada. La van presentar els sis regidors socialistes (encapçalats per Leandre Bertran) i un regidor del grup de Centristes: el cap de llista, Jordi Dalmau. Amb les matemàtiques a la mà, tenien assegurat el triomf i el relleu a l’alcaldia, ja que tenien set vots a favor. Es va celebrar el ple, a porta tancada –quan l’ajuntament encara era a la plaça de la Coma–, i en sortir de la sessió es va confirmar el que estava previst: sis vots donaven suport a l’alcaldessa i set en demanaven la dimissió.
Fa trenta anys la regulació de les actuacions municipals no era l’actual i, malgrat aquesta decisió de la majoria de regidors, l’alcaldessa de CiU va poder continuar en el càrrec fins al final del mandat, si bé després ja no es va tornar a presentar com a cap de llista de CiU. El camí d'aquell govern no fou fàcil amb dimissions, relleus, canvis...
Han passat trenta anys i al llarg d’aquests anys en diverses ocasions des de les files socialistes s’ha recordat aquella moció no aplicada com a exemple d’incompliment de la democràcia a la vida local. I es veu que aquesta era una espina que tenien ben clavada, ja que ara, trenta anys després, han tingut l’ocasió de desbancar dels seus llocs (més que res honorífics, tot cal dir-ho) dos dels principals responsables que el PSC no assolís l’alcaldia de Cassà el 1980. Els dos regidors del PSC que ara són a l’Ajuntament –no sabem si de manera conscient i voluntària, o simplement perquè la situació els hi ha portat– van aconseguir imposar la seva voluntat per evitar que M. Dolors Godoy fos escollida jutgessa de pau substituta i també perquè Anna M. Pagès fos la nova jutgessa de pau del poble.
No ho havia comentat: el regidor del grup de Centristes de Catalunya que va mantenir el seu suport a M. Dolors Godoy i que probablement va ser clau per mantenir-la a l’alcaldia era Josep Uñó i Cabot, l’altre candidat a jutge de pau.
Una frase cèlebre atribuïda a Brutus quan estava assassinant Juli César diu que «la venjança és un plat que es menja fred». I en aquest cas sí que es pot dir que han trigat trenta anys a poder assaborir aquesta dolçor de la venjança, si bé el resultat ha estat molt menys espectacular del que havia estat el motiu inicial.
Ara, que també pot ser que la imatge que il·lustra l’article –d’ara fa trenta anys– no tingui res a veure amb les eleccions a jutge i substitut i que la casualitat hagi provocat aquesta coincidència, aquesta possibiltat que s'ha ofert amb safata als regidors dels PSC que, a més, ha comptat amb el suport dels regidors d’ERC, de poder passar comptes d'uns fets passats trenta anys enrere.
Potser sí que ha estat l'atzar i ningú no hi pensava en l'any 1980 i potser fins i tot hi havia qui ignorava el que havia passat. Potser és que sóc una mica mal pensat, ves per on.

Mònica Plana Culubret - Enamorada d'Europa

Sun, 14 Feb 2010 21:46:11 +0100

Qui em coneix sap que sempre he estat europeista. Per tant, em cou i em dol, quan sovint he d’acabar per donar la raó a aquells que afirmen que Europa – la Unió Europea – no ha arribat als ciutadans. No fer-ho però, seria negar l’evidència: als diaris llegeixo que Espanya presideix el Consell Europeu en comptes del Consell i en els temaris d’oposicions a l’administració pública s’esmenta la Comissió Europea, el Parlament Europeu, el Consell, el TJUE i el Tribunal de Comptes com a institucions de la Unió, però no, el Consell Europeu o el Banc Central Europeu; però, és clar, si és té en compte que en aquests temaris el text de referència és el fracassat Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, en comptes de l’actual Tractat de Lisboa (TUE + TFUE) en vigor des de l’1 de desembre de 2009 i ratificat pels 27 Estats Membres: què es pot defensar?

Malgrat tot, continuo enamorada d’Europa , de la Unió i dels europeus.

M. Dolors Godoy i Rotllens - El secret professional

Sat, 06 Feb 2010 08:00:00 +0100

Quan una vegada més pujava les escales de l’antic ajuntament, camí del Jutjat, per fer la meva tasca de Jutgessa substituta (i ara substituïda encara que no sé per qui) per absència justificada del Jutge titular (ara també substituït i si
que sap per qui) anava pensant en anècdotes del meu pas per aquesta institució en la qual estem encara compromesos fins que les autoritats pertinents acceptin el nomenament dels nous candidats i el jutge entrant , entre altres coses, hagi fet, davant el Secretari de l’Ajuntament, la seva Declaració Jurada de bens i patrimoni tal com marca la Llei.

I la conclusió que n’he tret és que allà, els qui hi treballem, hem de fer com els micos del proverbi xinés: tapar-nos els ulls, tapar-nos les orelles i tapar-nos la boca.

Sols una vegada, afortunadament, vaig haver d’assistir a l’aixecament d’un cadàver. En Josep Uñó, en canvi, pels seus molts anys de servei, va haver de fer front a situacions molt dramàtiques. Per sort això ja no passa doncs ara aquestSes situacions són competència dels Mossos d’Esquadra.

Recordo que una vegada vaig haver de signar una citació d’un Jutjat de Girona per un afer molt seriós d’una persona coneguda i apreciada per la meva part. I, per sort (millor dit, per responsabilitat) mai un comentari va sortir dels meus llavis quan es parlava de dita persona. Moltes vegades, ho confesso, em costà un gran esforç i per això finalment vaig optar per signar les citacions sense esforçar-me a conèixer-ne el destinatari: La meva obligació era que el document els hi arribés per mitjà nostre però mai la nostra feina era prejutjar les persones citades.

Per això des d’aquest bloc vull dedicar un merescut homenatge a totes aquelles persones: metges, juristes, sacerdots, etc. que quan acaben la feina deixen darrera la porta, tancats amb pany i clau, els delicats temes que els hi han estat confiats. Us imagineu l’esforç que això deu significar fins que un s’hi habitua? Jo ja he començat a entendre-ho.

A aquests professionals no cal fer-los-hi signar cap protocol de protecció de dades perquè el seu codi ètic ja els hi exigeix. I, com els micos xinesos, es comporten com si no haguessin vist, com si no haguessin oït i mantenen la boca closa complidors del que els hi exigeix EL SECRET PROFESSINAL.

Joan Maymí Coloreu - les residències geriàtriques

Fri, 29 Jan 2010 15:22:44 +0100

Les residències geriàtriques.

La història del Cassà de la Selva ens diu que el primer Hospital Municipal estava situat la plaça Petita. La primera referència que se n’ha trobat data del segle XVI, concretament de l’any 1541. Posteriorment es volia traslladar a la plaça de la Coma, però finalment es va optar per traslladar-lo al carrer del Raval en un edifici de tres plantes, molt modest, enfront de l’avui carrer de l’Hospital i que posteriorment l’any 1939, quan les Escoles Nacionals van anar a la ubicació definitiva, on avui hi ha el col.legi públic Puig d’Arques, aquell va ser traslladat del carrer del Raval a la seva ubicació actual: parlem de 70 anys. Avui, donades les ampliacions que s’hi han fet, ocupa una zona molt més gran, al mateix lloc, amb el nom de Residència Geriàtrica Sant Josep.

Fins molt avançat el segle passat, els adults, solters o casats, treballant a casa o per compte aliè a fàbriques, a pagès, al bosc, ... vivien amb la família, a la mateixa casa, cuidant dels fills, dels pares i els avis; mentre podien, aquests, cuidant-se ells mateixos i del patrimoni que guardaven pels fills; i quan tocava, tothom moria a casa, al llit on sempre havien dormit, a la casa on sempre havien viscut, acompanyats de la família amb la que havien compartit problemes i alegries, festes i festetes, dies de joia i dies de tristor.

Però el pas del temps va comportar uns nous plantejaments de convivència que van propiciar, entre d’altres coses, la independització de les parelles que s’anaven formant. Derivat d’aquesta nova situació, poc a poc, però amb plantejaments dificilment irreversibles, es va fer patent la soledat de molts pares, avis, onclets, tietes, ... que, arribats el moment que no es podien atendre ells tots sols, molts van haver (han) de prendre la decissió d’anar a una Residència Geriàtrica.

I es van ampliar, i s’estant ampliant, les residències per a la gent gran, que estant quedant petites per les necessitats que hi ha.

Hi ha situacions límit que necessiten d’un lloc on poder portar al malalt que, mental o físicament, no és pot valdre ell tot sol; es crea la necessitat de qui l’està cuidant que, ateses les circumstàncies, moltes vegades ha perjudicat greument als cuidadors que han caigut abans que els cuidats.( Qui hi estigui interessat pot llegir el treball publicat per Caixa Catalunya “Què és la dependència? Suport a les persones cuidadores no professionals”) Però també es donen les circumstàncies que a aquestes institucions hi van a morir molta gent que podria, hauria, voldria morir a casa seva. Una vegada més la l’estrès que es viu, la comoditat?, supera l’obligació, el compromís congènit, amb els teus. Crec que d’aquest servei se n’ha de fer ús quan es fa necessari, imprescindible fruit d’una situació extrema que justifiqui l’ingrés del malalt, i no com un servei que només alliberi, deslliuri, als familiars.

D’uns anys ençà aquest país ha tingut la sort de disposar de persones immigrades que han ajudat a portar per un camí prou recte la necessitat de cuidar al familiar desvalgut, o fer-se cuidar un mateix. Això ha comportat, i comporta, que molta gent s’hagi pogut quedar a casa seva fins que hagi estat possible, i alguns fins el dia de la seva mort. Aquest fet ha representat un estalvi immens pels estaments oficials i per les famílies; i ha estat una ajuda i companyia, pels malalts i familiars, que moltes vegades no s’ha valorat ja no només econòmicament, sinó que ni tant sols d’una manera afable, agradosa, afectuosa, comprensiva, justa.

La majoria d’aquestes noies, dones, que fan aquesta feina, han deixat als seus marits, fills, pares, .. al país d’origen per venir al “paradís”, Europa, a guanyar-se la vida perquè, amb els diners que envien a casa seva, els qui s’han quedat puguin viure amb un mínim de dignitat. Per tant aquestes persones necessiten poder estar en situació legal, que els hi atorga el dret de poder tornar a casa seva a conviure un temps amb la família, poder tornar aquí, i aconseguir-hi el reagrupament familiar.

Qui no entén que el servei que donen s’ha de valorar justament el que val, qui no obra en conseqüència pagant el que sigui just, està abusant de la necessitat, inseguretat, por, ... de qui li està fent un servei que no té preu: fer per la persona necessitada el que no fan, o no poden fer, els seus.

Joan Maymí Coloreu