"Dimarts amb el meu  vell professor", és una novel · la autobiogràfica, escrita per Mitch Albom el 1997. La història va ser adaptada més tard per Thomas Rickman en una pel · lícula televisió (dirigida per Mick Jackson),  la qual va ser presentada el 5 desembre 1999 ,  i protagonitzada per Hank Azaria. Explica la veritable història de Morrie Schwartz, sociòleg,  i la seva relació amb el seu alumne,  Mitch Albom.  Tant la pel · lícula com el llibre de crònica de les lliçons sobre la vida,  Mitch que aprèn del seu professor,  que s'està morint de l'esclerosi  lateral  amiotròfica (ELA),  també coneguda com a Malaltia de Lou Gehrig.

Fa uns dies que em vaig trobar,  en una cafeteria del poble,  a un vell professor de la meva època escolar.  Em va donar alegria,  ja que ens veiem de tant en tant i ens saludem des de lluny,  algunes de les vegades que deixo les meves  nenes a l'escola,  però en aquesta ocasió, vam tenir l'oportunitat de poder saludar-nos,  no només amb gestos,  sinó també amb paraules.

 Ja de tornada a casa, em  va venir a la memoria, el llibre d’abans.  Durant la conversa que vaig mantenir amb el "germà" Salvador,  que així és com es diu,  no ens vam profundir  en lliçons de vida, ni res d’això  sinó que vam estar recordant,  alguna malifeta per la meva part, i la meva relació en general amb el col · legi. Feia uns dies, que havia llegit el meu reportatge "Tunísia, després de la revolució", del blog, i em va felicitar pel text. Li va agradar. Jo lluny de presumir per això, vaig tornar per un moment a la meva aula escolar al col · legi de la Salle, com si el meu professor m’ estigués felicitant per un treball lliurat o per un exàmen amb bona nota. Però després, també em va dir, que havia llegit un altre article meu "La tornada a l'escola" en què va recordar llegir alguna crítica al col · legi de la Salle. En aquesta ocasió, em vaig sentir com si m'estigués renyant per no haver fet els deures. No em va importar, però li vaig dir que estava equivocat, que no hi havia cap referència negativa cap al col · legi, sinó simplement al que hem de gastar en llibres perquè els nostres fills puguin estudiar.

Per tot això, vaig recordar la relació que he tingut, amb tots els meus professors, amb totes les meves  senyoretes i amb tots els "germans" del col · legi de la Salle. I vull tambè fer-li saber el que sento per el col.legi. Un col · legi al qual he estimat i defensat fins al dia avui.

No tinc a cap vell professor en particular, per parlar de lliçons de vida, sinó a molts. Com en el llibre, he après lliçons amb cada un d'ells i he après i acceptat els valors que aquesta institució sol transmetre a tots i cadascun dels seus alumnes, de vegades en forma de felicitació, i altres en forma de càstig. Per això tinc les meves filles en ell, i per això em sento content i tranquil, que estiguin estudiant a la mateixa institució que ho vaig fer-ho  jo.  Perquè aprenguin els mateixos valors que jo vaig aprendre, i els puguin transmetre als seus fills, igual que ho estic fent jo, i ho van fer els meus pares amb mi.

Deixant les religions de banda, i sentint-nos o no creients, l'educació, el fonament i els valors que han transmès i segueixen transmetent, són únics, i per tot això em sento orgullós d'haver pogut estudiar al col · legi de La Salle. Com en el llibre, el meu gran record als que van fer possible molt del que sóc: Germà Salvador, Germà Francesc, Germà Eduard, Germà Carmel, Germà Jesús, Germà Joan de secreteria, Germà Joan Carles, Mestre Díez, Mestre Rosell, Mestre Verdaguer, Mestre Dausà, Senyoreta Oliveres, Senyoreta Assumpsión, Senyoreta Maria, Senyoreta Nuri, i a tots els que han passat algun dia per la meva classe i la dels meus companys, i que ara no em venen a la memòria.

Per desgràcia, alguns ja no son amb nosaltres, però vull recordar-los, com ho feia abans, quan tocava el timbre per haver d'entrar a la classe.