No hi fa res que comenci una mica tard; la gent ha de tornar de la platja i amb la vermellor dels raigs de sol captivats aquest primer diumenge d’agost el púbic va arribat al pati de can Trinxeria.

Puja un noi a l’escenari i demana quin repertori volem: si el de les històries d’amor o el de l’infant traumatitzat. El públic, morbós, per àmplia majoria prefereix saber més de la infància d’en Carlitos i comença l’actuació.

No s’assembla ares que s’hagi pogut veure abans. La seva primera cançó, una versió del Let it be és absolutament angoixant, però d’això es tracta, de fer patir el públic quan veu que no arribarà de cap manera a la nota que s’ha plantejat. El que compta és la narració que acompanya cada interpretació.

La gent s’ho passa d’allò més bé sobretot quan en Carlitos rememora la seva vocació de cantant heavy. Clou la seva actuació amb un particular ball de la dutxa que ben aviat podríem sentir com a cançó de l’estiu encara que sorgeix amb ganes de parodiar aquest tipus de cançons. (més fotos)


I quan comença a fer-se fosc pugen a l’escenari els components de Blues Friends, una banda que té alguns components de Net Flanders però amb un so absolutament diferent.
El blues omple els racons de can Trinxeria captivant tots els assistents.

La guitarra d’en Carles Serras i la veu del vocalista holandès repassen un repertori eclèctic que va des del gospell fins al blues més pur passant per cançons ben conegudes i versionades amb un estil propi que són agraïdes per tots els assistents.