Tot regirant uns llibres i papers, m’ha caigut a les mans un text escrit per en Ramon Garriga, un noi de 13 anys, fa trenta-quatre anys, a ple estiu i gaudint de la natura. Tot i la distància del temps en què fou escrit, m’ha semblat que continua tenint actualitat. És un conte que va guanyar el premi d’uns Jocs Florals celebrats en un campament a Palera, amb nois i noies de 13 i 14 anys, concretament l’estiu de 1974. Aquí el teniu:

En Joanet tenia molta son. Sí, havia corregut molt durant el dia i estava cansat. Es tragué el jersei i es posà dintre el sac de dormir. Caigué rendit.

Tancà els ulls i quedà ben adormit.

Imaginàriament es traslladà a un món fantàstic, extraordinari. Es va veure en un país on la gent volava; no hi havia cotxes, ni motos; on desapareixia tota classe de contaminació, tota classe de malalties.

En Joanet s’acostà a un dels tranquils ciutadans que circulaven per un carrer ample. Resultà ser un guàrdia urbà.

- Senyor guàrdia, on sóc?

- Ets al país tranquil; has tingut molta sort de venir a aquest lloc.

- Sí veig que sí. Com és que podeu volar?

- Nosaltres som persones de la terra, que...

- També sou persones de la terra?

- Sí, però si et plau, deixa’m parlar. Mira, nosaltres vàrem fugir de la terra perquè no s’hi podia viure. Males olors, pols, gasos, tot barrejat, l’egoisme i les guerres… Aquí no hi ha odi, ens respectem tots, no existeixen privilegis. Què feu per la terra?

- Més malament que mai. Mira, ara hi ha uns aparells que en diuen bomba atòmica. Em portes a fer un vol?

- Sí, segueix-me.

I es posaren a volar.

- Vas bé? –preguntà el guàrdia urbà.

- Sí, sí. Què és aquest edifici tan gran?

- És l’assemblea popular. Aquí decidim les coses interessants per al poble.

- Sempre esteu d’acord?

- No sempre, però jo et dic que totes les idees aportades són bones.

- Sou molts al planeta?

- No, no passem del miler. El país és gran, tenim camps, tenim tot el que podem desitjar. I tu, tens el que vols?

- No, i crec que mai no ho tindré. M’heu fet descobrir el que és conviure de veritat. Tots feu el mateix: ajudar-vos els uns als altres, i això a la terra no ho tenim. Sempre diferències. Mira, perquè un és negre l’han de picar, perquè és d’una altra religió…

- Ho sé. No et desanimis. POSA LA TEVA PETITA PART EN LA RECONSTRUCCIÓ DEL MÓN NOU. Llavors, aquest planeta serà germà del nou que tu hauràs arribat a crear. Creu-me, fes-ho, fes-ho...

En Joanet es despertà. Pensà amb el que li havia dit l’agent del país tranquil.

«Tot és un somni –pensà en Joanet–, no en fem cas dels somnis».

Sortí a fora voltat de la natura, es sentia tranquil. De cop i volta va sentir que els seus companys s’aixecaven i dos d’ells discutien, arribaren a voler-se pegar. En Joanet reflexionà. El somni era bo!!

S’aixecà i va anar a posar pau. Immediatament va pensar allò: «POSA LA TEVA PETITA PART».

I fou d’aquesta manera com en Joanet anava construint un món nou.

És un conte, és un somni, és un escrit d’un noi de tretze anys, és…

Per pensar-hi!!

680 lectures Un comentari

Enviar

---

Etiquetes: conte, infant, millorar el món, enric plantés