Crec que és bo donar a conèixer experiències solidàries. I quan aquestes experiències són realitzades per nens i nenes de casa, la lliçó potser encara té un relleu més important.
Tot i que el fet que transcric ja el vaig publicar al “full parroquial” del passat 11 de gener, m’ha semblat que mereixia un ressò més ampli. Són els mateixos nens i nenes del Casal Parroquial Llagosterenc que expliquen l’experiència. Aquí la teniu:

“Ara ja fa tres anys que vàrem començar a fer una parada a la Fira del Bolet de Llagostera.
El primer any –2006– la vàrem fer en un racó que una parada més gran ens va deixar. Era per passar-nos-ho bé.

El segon any –2007– ja érem socis del Casal Parroquial. Fórem més nens i nenes per organitzar-la; tinguérem més lloc i més "mercaderia" per vendre. També vàrem comprar més. Els diners que vàrem fer ens els vàrem repartir i ens vàrem guardar uns euros pel següent any.
Aquest any 2008, la cosa estava més preparada, ja que el dia abans de la “Fira del Bolet”, van venir a casa uns quants nens i nenes del Casal a fer galetes i uns imants (tot per vendre, és clar). A part de les galetes i els imants, també vàrem vendre: panotxes de blat de moro, polseres, carbasses, uns punts de llibre de bolets i uns altres de marietes. Però el 100% dels beneficis els destinàrem a la ONG “INTERMON OXFAM”. Alguns diners els hem guardat per a l'any que ve. La botigueta, creiem que és un mitjà perquè els nens i nenes del Casal aprenem a treballar junts i amb un objectiu comú: pensar en els altres que no tenen tant com nosaltres.

Desitgem que l'any vinent la botigueta tingui tant o més èxit que aquest any, i… que almenys hi compreu alguna cosa!!”
(ELS NENS I NENES DEL CASAL PARROQUIAL LLAGOSTERENC)


Després del parèntesi nadalenc, torna a aparèixer la “crisi”. Per uns dies, semblava que havia desaparegut. Alguns, la pateixen tot l’any, i no hi ha parèntesi en les seves vides per a respirar un xic, són els pobres.

En aquests moments els toca la pitjor part. Són els qui més fortament en pateixen les conseqüències. CÀRITAS és un bon termòmetre que manifesta clarament aquest crua realitat. Creix el nombre de persones que truquen a la porta demanant, demanant el que els és vital que a sobreviure. I CÀRITAS no té prou recursos, ja que es manté, primordialment, de donatius voluntaris.

En aquests moments, més que mai, urgeix que mostrem la nostra solidaritat cap a aquells que s’ho passen molt més malament que nosaltres. L’experiència de “La Botigueta” que expliquen aquests nenes i nenes, ben segur que no ens deixa indiferents.

428 lectures Cap comentari

Enviar

---

Etiquetes: esglesia, caritas