He de començar per dir que no sóc un gran afeccionat als gossos i, si em deixen escollir, prefereixo els grossos als petits. Per la meva manera d’entendre aquesta qüestió, n’hi ha de tres classes: els caçadors, els que fan de guardians vigilant la propietat del seu amo, espantant més que mossegant els presumptes intrusos, gossos corpulents i d’aspecte ferotge i els neulits, gossos de companyia per a senyores solitàries.

Deixant a part gustos personals i afectes atàvics, reconec en el meu interior sentir una profunda admiració per aquesta espècie animal que ha arribat a uns límits de docilitat, d’intel•ligència i de lleialtat paradigmàtiques, fins i tot diria, sense por d’equivocar-me, que no solsamènt reconeixen la veu del seu amo sinó que entenen el significat de les seves paraules. La meva esposa li diu al seu gos: “Anem a fer pipí” i l’animal, sense fer-s’ho repetir, surt corrents cap a la porta movent la cua. En quant a la seva provada lleialtat posaré aquí i ara dos exemples que a mi sempre m’han deixat estupefacte: A Bolònia hi havia un home que agafava el tren cada matí per anar al seu treball a un poble proper a la ciutat. Cada dia retornava a l’estació del tren a les cinc de la tarda i a l’andana l’esperava ineludiblement el gos. Aquell dia, dos d’agost de 1980, una bomba va fer saltar pels aires el tren i varen morir 85 persones entre les quals es trobava l’amo del gos.. Des d’aquell dia i a l’hora exacte el pobre animal va continuar esperant-lo durant els anys que varen transcórrer fins el dia de la seva mort.

Un matrimoni asturià emigrat a Alemanya en els anys seixanta va decidir, en el moment de la seva jubilació, retornar a Astúries, patria querida. Varen vendre la casa que havien adquirit en el territori teutó i varen pregar els compradors que es fessin càrrec del seu gos, un pastor alemany de set anys que els asturians havien criat amb molts mims. Sis mesos després el gos va aparèixer misteriosament i amb mostres d’esgotament a Astúries, a la porta dels seus antics propietaris.

El fet de veure’m, a voltes, en la necessitat de treure a passejar per les afores de Cassà el gos de la meva dona, em dóna l’oportunitat de conversar amb diferents habitants, homes i dones de tota edat i fatxa d’aquesta població la qual va néixer, segons els més vells i savis del lloc, en la zona de Puigcogul. Tot això em permet ampliar el cercle reduït de les meves amistats d’aquí. Deixem, com si es tractés d’un ritual implícitament acceptat per tots, que els nostres gossos es flairin, es saludin com sols ells saben fer-ho i, mentre tant, imitant-los, establim una conversa convencional sobre les coses més trivials d’aquest món pecador.
Em commou, ho he de confessar, l’afecte que els hi professen els meus col•legues de sortides camperoles a llurs ben cuidats gossos i, si jo em trobés en l’edat jovenívola de l’aventura amorosa ( encara que mai és tard si la fortuna és bona) l’innocent gos em proporcionaria l’ocasió deliciosa d’establir trobades “fortuïtes” (tal dia a tal hora) amb alguna senyora o senyoreta en “edat de merèixer”. Però aquestes possibilitats m’arriven ja massa tard, malgrat que el meu Piper, el gos de la meva dona, d’això n’estic ben segur, mai arribaria a delatar-me.

Piper és un schnauzer petit però pinxo, no s’espanta amb facilitat davant aquells dels seus congèneres que multipliquen per quatre el seu volum, pes i corpulència. Un dia va iniciar una ràpida carrera en direcció a un gos enorme, un mastí del Pirineu, que més aviat semblava un vedell, amb la idea, suposo,de saludar-lo més que d’atacar-lo.
Però, veient-lo avançar com una bala, la mestressa del mastí es va posar histèrica de cop: pari’l, pari’l cridava, que no puc subjectar el meu Sultan.
Vaig fer un xiulet i, com sempre acostuma fer, doncs és un animal molt obedient, Piper va frenar en sec i es va parar a dos metres del gegant. Llavors vaig sentir darrera meu un home calb i amb un gran bigoti que subjectava la corretja a un setter irlandès: “Va acollonida amb aquest gos –va dir- si no vol tenir un disgust amb aquest animalot que li posi un morrió.
Jo en vaig tenir un com aquest i me’n vaig desfer. Un dia vaig anar a casa d’un pagès i, en un descuit, el gos li va matar dues gallines.
El pagès es va cabrejar molt i me les va fer pagar i se les volia quedar però jo li vaig que si les havia pagat eren meves.
Les vàrem menjar a casa, a la pepitòria i ens vàrem llepar els dits. No hi mal que per bé no vingui..”• “I tant!” vaig assentir.

Com passa amb els homes, hi ha gossos que porten, com s¡acostuma a dir “una vida de gossos” i n’hi ha que viuen com autèntics maharajàs: gossos que lladren tota la seva vida subjectes per una cadena de poc més d’un metre i altres que gaudeixen d’una tarja d’identitat on figura el seu pedigrí, un a càlida llar, una companyia humana i uns aliments científicament creats per mantenir-los en forma.
Gossos que són enterrats amb tot el cerimonial ad hoc en cementiris vorejats de gespa, flors i arbres i cants d’ocells i fins i tot n’hi ha d’altres que hereten fabuloses fortunes de les seves difuntes mestresses.

Fins n’hi ha que reben de les seves mestresses tantes carícies que alguns marits, en el fons de la seva ànima, no poden evitar comparacions odioses.

684 lectures 3 comentaris

Enviar

---

Etiquetes: detalls, vida